Més de 1.600 quilòmetres en pastera per acabar en una tenda de campanya sobre la Ronda Litoral: "Ens sentim completament sols"
Varios nois que resideixen en un dels assentaments de la Vila Olímpica tenen menys de 20 anys, són de Gàmbia i van arribar en una embarcació després de creure que "a aquest costat de la Mediterrània la seva vida seria millor"
Relacionada: Veïns i comerciants exigeixen "solucions" davant l'assentament de la Vila Olímpica de Barcelona: "Això ens perjudica a tots"
Notícies relacionades
Més de 1600 quilòmetres en pastera. Una de les rutes migratòries més mortals del món. 1.172 persones van morir el 2025 intentant arribar a les Illes Canàries.
No tenen ni 20 anys, són de Gàmbia i viuen en un campament improvisat en un dels ponts que uneixen la Ciutadella amb el passeig marítim. Són, d'alguna manera, "afortunats" per haver sortit vius de la pastera que, durant diverses setmanes, els va fer creure que, a aquest costat de la Mediterrània, la seva vida seria millor.
Assentament a la Vila Olímpica sobre la Ronda Litoral Barcelona
Mentre al passeig marítim es veuen corredors i vianants, ells, davant d'una de les tendes de campanya, estan asseguts en cadires de plàstic verd fosc. Omar (nom fictici posat a petició del jove) es fa un cigarret, talla una barra de pa i beu un glop de cafè d'un got que acaba de comprar a la cafeteria que hi ha just al costat.
Al fons, un altre grup de nois penja la roba en un estenedor posat amb corda entre dues tendes de campanya.
Barcelona segueix amb el seu ritme habitual
El contrast és difícil d'ignorar. A pocs metres, Barcelona segueix amb el seu ritme habitual: gent que passeja, bicicletes que passen, corredors que avancen al costat del mar, turistes que busquen una fotografia. Damunt del pont, en canvi, hi ha una petita vida muntada a base del que cap en unes tendes de campanya: bosses de plàstic plenes de roba, menjar i alguns objectes personals.
Són sis. Tots joves. Tots van arribar a Espanya en pastera des de Gàmbia. Tots van passar per centres de menors en diferents punts de la Península després de ser traslladats des de Canàries. I tots van acabar fora del sistema de protecció en complir els 18 anys.
Assentament a la Vila Olímpica sobre la Ronda Litoral Barcelona
La majoria va arribar sent menor d'edat. La protecció va durar mentre van ser menors. Després, la vida va canviar de cop.
Del centre de menors al carrer
Omar recorda el viatge en pastera com un trajecte que sembla difícil d'encaixar amb la normalitat d'un matí qualsevol a Barcelona. Durant setmanes, el mar va ser l'espai entre una vida i una altra. Van sortir de Gàmbia amb la idea d'arribar a Europa per tenir "una vida millor", o això, almenys, és el que els van dir. Després va arribar el trasllat a la Península.
Assentament a la Vila Olímpica sobre la Ronda Litoral Barcelona
Uns van ser enviats a Saragossa. D'altres, a Àvila i a altres parts de la península. Cadascú va seguir un recorregut diferent dins del sistema de protecció de menors. Allà van estudiar, van aprendre oficis, van fer cursos i van començar a imaginar què podrien fer quan fossin majors d'edat. "Jo sempre he volgut ser lampista", diu Modou mentre treu el cap pel lateral de la tenda de campanya. Però la majoria d'aquestes històries tenen el mateix punt d'inflexió: fer els 18.
Aleshores, ja no eren menors que necessitaven protecció. Eren adults joves que havien de trobar un lloc on viure, una manera de mantenir-se i una via per incorporar-se al mercat laboral. "Ens sentim completament sols", diu Lamine, un altre dels nois que viu a l'assentament. "Sento que tot el temps tot són problemes, no sé com puc fer els meus papers per treballar", afegeix Abdul, el noi assegut a la dreta de Lamine.
Amb la idea que aquí, a Barcelona, tindrien més oportunitats i més possibilitats de construir una vida, tots, de manera gairebé paral·lela, van anar buscant la manera d'arribar a la capital catalana. "Vaig pensar que per ser una ciutat més gran hi hauria més oportunitats", diu Lamine. Però la realitat va acabar imposant-se quan van arribar i es van trobar amb un panorama molt diferent del que havien imaginat: "Fa més d'un any que visc al carrer", diu Modou. "Jo gairebé dos", diu Omar.
"Des de llavors no he pogut tornar a treballar"
En un dels centres, Omar va estudiar cuina. Va fer pràctiques amb Càritas. Durant aquell temps, va tenir la possibilitat d'aprendre un ofici i acostar-se al món laboral. Quan va acabar les pràctiques, però, també va acabar aquella estructura de suport. "Des de llavors no he pogut tornar a treballar", explica. I va arribar el carrer.
No hi ha una transició clara entre el centre i una habitació. Entre la tutela i un contracte de treball. Entre tenir un sostre i buscar on dormir. La transició, en el seu cas, va ser un espai improvisat sota un pont.
Al petit campament, les converses tornen una i una altra vegada sobre el mateix: treballar, trobar una habitació, aconseguir estabilitat. No parlen de grans projectes. Parlen de coses concretes. D'allò que permetria que les tendes de campanya deixessin de ser casa seva.
Pertinences dels joves de Gàmbia a l'assentament de la Vila Olímpica de Barcelona Barcelona
Els sis tenen documentació, però expliquen que està caducada. Aquest paper, que en un altre context podria ser simplement un tràmit pendent, aquí es converteix en una peça més d'una cadena d'obstacles. Sense documentació vigent, trobar feina resulta més complicat. Sense feina, pagar una habitació es torna pràcticament impossible. Sense habitació, tornen al carrer. I el carrer torna a ser el principi i el final de tot.
Hi ha una mena de rutina dins del campament
La roba s'asseca al sol sobre una corda. Les cadires serveixen per seure, menjar o simplement passar les hores. Les bosses guarden les poques pertinences que poden portar amb ells. El cafè del matí es compra a l'establiment del costat. No sembla un lloc pensat per quedar-s'hi encara que molts d'ells fa més de vuit mesos que hi són.
Les tendes estan col·locades sobre l'estructura del pont, protegides parcialment del pas de la gent i del trànsit. Per sota circulen cotxes. A un costat, a pocs metres hi ha la Ciutadella; a l'altre, el mar. Entre ambdós espais, sobre el formigó, sis joves intenten construir alguna cosa semblant a una casa.
De tant en tant passa algú a prop i mira. Ells segueixen parlant.
No semblen sorpresos per les mirades. Tampoc pel soroll. Han après a viure en un lloc per on altres simplement passegen.
Arribar a Europa no era el final
La imatge d'una pastera sol associar-se al moment de l'arribada: el rescat, el desembarcament, les mantes tèrmiques, els primers minuts a terra ferma. Per ells, però, l'arribada va ser només el començament.
Omar va estudiar cuina. Modou vol ser lampista. Són dos camins diferents cap a la mateixa idea: treballar i poder viure de manera digna. Però entre aquesta idea i la realitat hi ha un buit. Un buit que ara ocupa una tenda de campanya.
A Barcelona, asseguts sobre un pont que connecta la ciutat amb el passeig marítim, els sis joves esperen que alguna cosa canviï. Mentrestant, fan vida entre cordes amb roba estesa, cadires de plàstic i bosses de menjar.
El mar és a prop. També ho és la ciutat que un dia van imaginar a l'altre costat de la ruta. Però la vida que esperaven trobar quan van arribar encara sembla estar a quilòmetres de distància.
