Milton Jairo, auxiliar de geriatria en una residència de Barcelona: "Els salaris freguen els 1.200 euros bruts i la sobrecàrrega laboral és abismal"
El treballador relata a Metrópoli les dificultats a les quals els empleats han de fer front en el seu dia a dia mentre vetllen per la cura dels més grans
Relacionada: La 'mansió dels horrors' de Cornellà: calor sufocant, paneroles i excrements en una residència de DomusVi
Notícies relacionades
Els carrers de Barcelona van ser testimonis el passat mes d’abril d’una marxa petita, de no més de 50 o 100 persones, però que, tanmateix, amagava històries de desgast físic i mental. Són ferides invisibles que fan mal en el dia a dia dels treballadors de les residències geriàtriques de Barcelona.
Per a Milton Jairo, un auxiliar de geriatria d’origen colombià de 47 anys i amb més de 16 d’experiència en el sector, la manifestació va ser protesta, però també un crit d’auxili a l’Administració catalana davant d’un sistema que, segons afirma, ha deixat de banda la humanitat tot i encarregar-se de la cura dels més grans.
"Les residències es veuen com un mitjà per fer diners, no es veuen com un sector humà", explica Milton, la mirada del qual reflecteix el cansament de qui ha vist transformar-se la seva professió des del 2010. "Quan vaig començar, això era una altra cosa. Avui, l’empresari va a facturar, a facturar, a facturar. S’ha saturat tot", lamenta.
La precarietat que denuncien es manifesta als passadissos de centres on treballen professionals com Milton. Segons relata, la sobrecàrrega laboral és, en les seves paraules, "abismal". "En una planta on hi hauria d’haver cinc auxiliars, n’hi ha quatre, o fins i tot tres. Això repercuteix en nosaltres: dolors d’esquena, problemes psicològics, baixes constants que no es cobreixen".
Sobrecàrrega laboral
La sobrecàrrega actua com una espiral. Aquesta manca de mans és "el peix que es mossega la cua", assenyala Milton. "Diuen que intenten contractar, però són evasives. Mentrestant, ens toca a nosaltres absorbir la feina dels companys que no hi són". Per aquest motiu, va assenyalar la secretària general de sanitat de la CGT, Celia San Juan, el sindicat ha posat el crit al cel, cosa que ha fet que els delegats siguin objecte de "persecució sindical".
![Treballadors de les residències de Barcelona es manifesten aquest dijous](["https:\/\/a2.elespanol.com\/metropoliabierta\/2026\/04\/09\/actualitat\/1003742749846_15941667_3500x2333.jpg"])
Treballadors de les residències de Barcelona es manifesten aquest dijous Barcelona
El relat de Milton aprofundeix en un aspecte que sovint queda ocult: l’impacte psicològic de la burocràcia laboral. Quan un treballador necessita anar al metge per un problema de salut, el sistema en aquest sector, diu, sembla dissenyat per posar-li traves. "Psicològicament maltractes aquest treballador. Aquest empleat està fent la seva jornada laboral pensant constantment en el problema de salut que té", confessa.
Precarietat salarial
A aquesta tensió s’hi sumen les condicions salarials. Amb sous que, com apunten des de CGT, amb prou feines freguen els 1.200 euros bruts, la vida a Barcelona esdevé un exercici de supervivència. "La majoria no arriba (a final de mes)", sentencia Milton. La situació s’agreuja per aquells amb contractes parcials, sovint del 50%, a qui se’ls obliga a doblar torns per aconseguir una remuneració digna. "S’inventen mecanismes per tenir el peu a sobre del treballador", afegeix.
![Treballadors de les residències de Barcelona es manifesten aquest dijous](["https:\/\/a2.elespanol.com\/metropoliabierta\/2026\/04\/09\/actualitat\/1003742749850_15941751_3500x2333.jpg"])
Treballadors de les residències de Barcelona es manifesten aquest dijous Barcelona
El sector, majoritàriament feminitzat i amb una alta presència de persones migrants, s’enfronta a una estructura que, segons denuncien des del sindicat, arriba a discriminar segons l’origen per por que els treballadors "s’espavilin" en la defensa dels seus drets, assegura el sindicat. Milton, que va arribar a Espanya el 2001 i va passar per la construcció abans de formar-se en geriatria després de la crisi del totxo, observa aquest canvi amb tristesa: "T’exigeixen empatia amb els usuaris, però l’empresari no té cap empatia ni cap a ells ni cap a nosaltres".
Sostenint el sistema
La jornada del 9 d’abril no va ser només una reivindicació de materials —com les bosses d’escombraries o grues en bon estat que falten en el dia a dia—, sinó una lluita "per la dignitat", que implica el respecte als descansos reglamentaris, la fi dels acomiadaments injustificats i el cessament de la persecució als delegats sindicals.
![Treballadors de les residències de Barcelona es manifesten aquest dijous, 9 d’abril](["https:\/\/a2.elespanol.com\/metropoliabierta\/2026\/04\/09\/actualitat\/1003742749832_15941373_3500x2333.jpg"])
Treballadors de les residències de Barcelona es manifesten aquest dijous, 9 d’abril Barcelona
Mentre la marxa es dissolia a la plaça de Sant Jaume, la sensació entre els treballadors era clara: ja no poden sostenir el sistema a costa de la seva pròpia salut. "Seguim en la mateixa dinàmica", conclou Milton, recordant anys de denúncies que encara esperen resposta. Darrere dels números i els convenis, el que queda és la urgència d’aquells que, com ell, cuiden dels més grans mentre lluiten per no ser ells qui acabin necessitant la cura que el sistema els nega.
