El crit de les escoles bressol: les educadores de Barcelona denuncien un conveni que "esgota les veteranes i ofega les suplents"
Les educadores clamen contra el conveni de treballadors municipal i per un model de professió d'acord amb les necessitats de les treballadores
Relacionada: Unes 1.500 treballadores d'escoles bressol es manifesten a Barcelona per exigir condicions laborals dignes
El murmuri de les famílies i el soroll habitual del trànsit a la plaça de Correus de Barcelona ha callat aquest dissabte a les 10:30 hores per un crit unànime. Entre pancartes i xiulets, més de 1.500 treballadores de les escoles bressol municipals --aixoplugades sota el paraigua de la Plataforma 0-3 -- s'han plantat davant l'Ajuntament. No és només una protesta per xifres o clàusules; és el reflex d'un sistema que, segons denuncien, s'esquerda pels peus de qui el sosté.
La comunitat educativa ha decidit unir forces a tot Catalunya. Amb especial èmfasi a la capital catalana, milers d'educadors sortiran al carrer i faran vaga des d'aquest dissabte i, de moment, la propera setmana. Ho fan per les ràtios: massa alumnes per docent impedeixen un bon acompanyament. Ho fan per aquells que tenen necessitats especials que són incapaços de cobrir. Ho fan pels problemes de manteniment de cada centre i perquè els sous i les condicions de treball, senzillament, hi ha massa casos en què no donen per viure amb la dignitat a la qual aspiren.
Cansades i precaritzades
Roser --nom fictici-- camina entre les seves companyes amb la calma que donen 36 anys d'ofici. Ella ha vist l'evolució de les escoles bressol de Barcelona des de dins, i el seu diagnòstic, compartit en declaracions a Metrópoli, és amarg: "he pogut anar veient com s'anaven deteriorant".
Quan la Roser va començar, el model era un altre. Existia la parella educativa --dues educadores per aula-- i els serveis de cuina i neteja eren propis, gestionats per la mateixa escola. Amb el temps, l'externalització va devorar aquests serveis i la parella educativa va desaparèixer, donant pas a un personal de suport que no sempre cobreix les necessitats reals.
Manifestants per la millora de les condicions en el cicle educatiu 0-3
Als seus 60 anys, el cos de la Roser ha dit prou. Ha hagut de reduir la seva jornada un terç, assumint una retallada en el seu sou perquè l'Ajuntament no li va concedir una adaptació de lloc de treball. "Físicament no podia sostenir una jornada completa", confessa, mentre recorda que "malalties musculoesquelètiques derivades de carregar pes i moviments repetitius" no són reconegudes com a professionals.
El nou conveni ha estat la gota que ha fet vessar el got: s'ha eliminat el dret a una segona ocupació per edat per a majors de 57 anys, una mesura que permetia a les veteranes seguir aportant sense trencar-se. Ara, només unes 40 persones a tot Barcelona podran accedir a aquesta opció per motius de salut. "Totalment insuficient", sentencia amb la mirada posada a l'edifici consistorial.
Un futur incert
A pocs metres, la Maria, de 32 anys, representa l'altra cara de la mateixa moneda. Porta cinc anys a les llistes de suplències de l'Institut Municipal d'Educació (IMEB), sobrevivint a base de substitucions que mai li permeten planificar la seva vida. Treballa només un terç de la jornada, unes 12 hores setmanals, i experimenta en carn pròpia tot el pes d'una feina caòtica que li impossibilita "compaginar-ho fàcilment amb una altra feina".
Per a la Maria, l'educació infantil és "una vocació" que s'hauria d'exercir en un entorn "acollidor i familiar", però la realitat la colpeja cada dilluns amb horaris canviants i trucades d'última hora. "Hi ha una sensació constant de no arribar a tot i un sentiment de culpabilitat per no poder ser-hi", explica amb la veu cansada de qui encadena dies de plors i ràtios excessives.
Les treballadores de les escoles bressol es manifesten a Barcelona per exigir condicions laborals dignes
Tot i ser avui a la plaça de Correus, la Maria s'enfronta a una paradoxa cruel: no podrà fer vaga. Defensa en declaracions a aquest digital la necessitat de la mateixa i els objectius que la motiven, però amb un sou que amb prou feines li permet compartir pis amb el seu pare i la seva parella, perdre un sol dia de salari és un luxe que no es pot permetre. Com ella, altres companyes del seu entorn. La inestabilitat econòmica i mental les porta al límit. I el final: companyes, amigues, abandonen la professió o es traslladen de ciutat buscant condicions dignes.
Però encara ressona en el seu relat un eco d'optimisme: "Crec que amb constància i temps es poden aconseguir millores molt necessàries ja no només per als treballadors, sinó també per a les persones vulnerables que depenen de nosaltres, com aquests infants i famílies que necessiten la nostra orientació, suport o acompanyament". "Aconseguir millors condicions laborals i econòmiques ens donaria una estabilitat fonamental", assevera.
Un conveni sota sospita
El conflicte no és nou. L'Ajuntament de Jaume Collboni defensa el nou conveni com un acord "històric". Sindicats i col·lectius professionals des de la Guàrdia Urbana fins als professors han plantat cara a l'Executiu local. Les treballadores denuncien que s'han incomplert promeses de contractació de personal de reforç i que l'acord s'ha signat "a cost zero" per a l'administració, a expenses de la seva salut i la qualitat del servei.
Cau la pluja a la plaça de Correus. Una pluja que, tot i les alertes, no ha aconseguit desmotivar les manifestants. La Roser i la Maria s'acomiaden. Una representa la memòria del que va ser un model d'èxit; l'altra, la incertesa d'un futur que ofega. Ambdues coincideixen, com totes les presents, en l'essencial: lluitar pel futur d'un model d'escola pública digna, segura i justa.
