Natán i Samuel, víctimes dels Testimonis de Jehovà a Barcelona: "He hagut d'aprendre a estar al món"

Durant bona part de la seva vida, el món estava dividit en dos per a Natán i Samuel, veïns de Barcelona.

Dins hi havia la família, els amics, les reunions i les certeses. Fora hi havia la resta. Tots dos van néixer en famílies de Testimonis de Jehovà i van créixer aprenent que relacionar-se massa amb qui no pertanyia a l'organització podia allunyar-los de Déu.

Aniversaris, Nadal, determinades amistats o activitats formaven part d'una vida que, per a altres nens, era normal i que per a ells tenia límits molt concrets.

En Natán recorda aquella sensació amb una frase que resumeix bona part de la seva infància: "Jo havia vingut al món, però jo no era part del món". Els seus companys d'escola i els seus professors eren persones que, segons el que havia après, no havien estat escollides per Déu. Si no es convertien, serien destruïts a l'Armagedon.

"Jo recordo que fins i tot els mirava com amb menyspreu", explica. Era un nen, però ja havia après a mirar cap a fora des d'una frontera molt clara.

Una infància diferent

Les diferències apareixien en escenes petites. Un aniversari a classe, una festa, uns caramels. Mentre els altres participaven, en Natán havia de dir que no. A vegades guardava les llaminadures i després les llençava. El més important era no participar. La recompensa arribava després, dins la comunitat, quan els seus pares o els altres Testimonis reconeixien que havia fet el correcte.

"Jo com a nen estava orgullosíssim de no celebrar aniversaris, de no celebrar el Nadal perquè era una manera de dir: 'No, no, jo no sóc ells'", recorda. La prohibició, per tant, no es vivia necessàriament com un càstig. Per a un nen podia convertir-se fins i tot en una font d'orgull, en una forma de pertànyer.

En Samuel va créixer d'una manera semblant. Va néixer el 1976, quan els seus pares ja eren Testimonis, i va romandre dins de l'organització fins als 45 anys. També va aprendre des de petit a mantenir una certa distància amb companys de classe i familiars que estaven fora.

Fins i tot una cosa tan quotidiana com jugar a futbol podia quedar condicionada. "Per a mi, com a nen testimoni, era el normal, perquè m'havien ensenyat que Déu volia això", explica.

Les primeres preguntes

L'adolescència va introduir alguns dubtes, encara que no va ser suficient per trencar immediatament amb allò que havien après. Per a en Samuel va ser una etapa especialment complexa: descobrir el sexe, buscar acceptació i començar a plantejar-se qui volia ser mentre el seu món social seguia estretament lligat a la congregació.

Ell, a més, estava convençut que havia trobat la religió veritable. Durant anys va apartar els dubtes perquè entenia que qüestionar determinades coses podia significar fallar-li a Déu. Va arribar a assumir responsabilitats dins de l'organització. Primer va ser secretari ministerial, amb uns 20 o 21 anys, i al voltant dels 29 o 30 va ser nomenat ancià. Des d'aquesta posició havia d'aplicar les normes i directrius que rebia a la congregació.

Va ser precisament des de dins quan va començar a trontollar tot. Un dels episodis que recorda especialment va ser el cas d'una menor que havia patit abusos sexuals per part del seu pare.

Segons en Samuel, la principal preocupació que va rebre va ser que el cas no sortís a la llum per evitar que es fes malbé el nom de Déu. Allò es va convertir en un punt d'inflexió. "Allà ja vaig començar a adonar-me de moltes coses", explica.

Sortir no va ser simplement marxar

Per a en Samuel, els dubtes no van desembocar en una sortida immediata. Hi havia massa coses en joc. La seva dona seguia dins, també el seu fill, els seus familiars i les amistats construïdes durant dècades. Va començar un procés que descriu com dur, marcat per l'ansietat i un fort sentiment de culpabilitat. Havia passat tota la seva vida dins i ara havia de plantejar-se què hi havia fora.

Durant un temps va romandre físicament dins mentre mentalment ja s'havia allunyat. Quan finalment va sortir, va arribar una conseqüència que sabia que podia passar, però l'impacte de la qual no havia acabat d'imaginar.

"En el meu cas va ser perdre tot el meu entorn social. És a dir, com si hagués vingut un terratrèmol de cop i s'empassés el teu barri, doncs el mateix", explica. Amics, veïns i familiars van deixar de relacionar-se amb ell. Persones que el dia anterior el saludaven podien creuar-se'l pel barri i actuar com si no l'haguessin vist.

En Natán va viure una ruptura familiar semblant. En el seu cas, l'expulsió va arribar després de anys de conflicte amb la congregació i que els ancians intentessin posar-se en contacte amb ell. La seva mare li va acabar comunicant en un parc que la relació familiar ja no seria la mateixa. "Va ser una mort en vida", recorda.

El preu de quedar-se sol

Per a tots dos, l'ostracisme és una de les experiències que més ha marcat la seva sortida. No parlen únicament de perdre amics. Parlen de perdre l'estructura completa que havia organitzat les seves vides. En Natán explica que durant anys li havien ensenyat que el món exterior era malvat.

Quan va decidir allunyar-se, va haver d'aprendre a moure's precisament en aquell món del qual l'havien advertit.

"Era com un salt al buit i dir, bé, alguna cosa m'aguantarà aquí", recorda. La paradoxa, segons explica, és que algunes persones acaben tornant perquè la vida fora resulta massa solitària. Si durant anys t'han dit que fora no trobaràs suport i després perds la teva família i els teus amics, la profecia sembla complir-se.

"Molts surten encara pensant, doncs és que tenien raó, perquè jo no trobo el meu lloc, no trobo qui sóc, no trobo amics, no trobo ningú que substitueixi la meva família", explica. Alguns, diu, acaben tornant fins i tot sense haver recuperat les conviccions que tenien abans.

Reconstruir una vida

La reconstrucció va arribar a poc a poc. En Samuel va trobar a internet altres persones que havien passat per situacions semblants. Una cerca a les xarxes socials el va portar fins a altres extestimonis, grups de conversa i persones amb qui podia parlar sense haver d'explicar des de zero per què determinades coses l'havien afectat.

En Natán també va trobar nous espais. Va estudiar filosofia, va fer amistats i va començar a construir una vida que ja no girava al voltant de la religió. La teràpia, que en el seu cas es va allargar durant anys, també va tenir un paper important. La idea era aprendre una cosa que per a qui ha crescut dins pot resultar sorprenentment difícil: estar al món.

Això pot significar coses aparentment petites. Escoltar una cançó, llegir un llibre, conèixer algú diferent o decidir què pensar sobre política. "Puc escoltar qualsevol tipus de música sense límits", diu en Natán. En Samuel ho resumeix d'una altra manera: "El bonic d'ara és no tenir límits".

No parlen d'una vida extraordinària. Precisament al contrari. En Samuel assegura que ara pot descobrir qui és sense tenir algú recordant-li constantment què pot o no pot fer. "Jo sóc una persona molt normaleta, però sí que em satisfà el fet que no hi hagi res que m'estigui marcant, recordant que estic fent un mal", explica.

Convertir el viscut en ajuda

Part d'aquesta reconstrucció ha acabat convertint-se en una manera d'acompanyar altres. Tots dos formen part d'una associació creada per extestimonis que, segons expliquen, va néixer al voltant de 2017-2018 i que actualment compta amb uns 900 socis.

Entre les seves activitats hi ha l'assessorament legal i el suport psicològic, especialment per a persones que no troben professionals familiaritzats amb aquest tipus d'experiències.

També reben missatges de persones que encara són dins i que escriuen des de comptes anònimes per por a les conseqüències. Un dels casos recents que recorden és el d'un jove els pares del qual el pressionaven per batejar-se. L'associació intenta oferir-li eines, però també ajudar-lo a estudiar, trobar feina o construir una xarxa de suport que li permeti prendre decisions amb més autonomia.

Per a Natán i Samuel, la qüestió no es limita a discutir les creences religioses dels Testimonis de Jehovà. Tots dos consideren que la llibertat religiosa s'ha de respectar i situen el debat en un altre lloc: les conseqüències socials que, segons la seva experiència, poden tenir determinades pràctiques dins d'una comunitat.

"El debat que ha de sorgir a la societat és: Pot la nostra societat acollir grups que tenen conductes tant coercitives com sectàries i que causen un dany?", planteja en Natán.

Qui són ara

Quan se'ls pregunta qui són avui que no podien ser quan estaven dins, la resposta acaba portant a la mateixa paraula: llibertat. No una llibertat entesa com fer qualsevol cosa, sinó com poder decidir què escoltar, què llegir, amb qui relacionar-se i què pensar.

En Natán parla de poder expressar-se millor i de viure sense por a ser jutjat. En Samuel, als seus 50 anys, encara es pregunta qui és. La diferència és que ara té espai per buscar la resposta.

"Abans la meva àrea per descobrir-me estava molt limitada. Jo no tenia opcions per sortir d'aquesta habitació. Ara per a mi puc explorar tot el que hi ha", explica.

Tots dos segueixen identificant-se com a víctimes d'allò que van viure. No sembla que vulguin convertir aquesta identitat en una condemna permanent. Més aviat la utilitzen per explicar per què estan fent el que fan ara: parlar, acompanyar i posar en contacte persones que encara travessen el mateix procés.

"Pots fer la teva vida, refer-te", diu en Natán.

Després d'una infància i una vida adulta construïdes al voltant d'unes regles molt concretes, potser aquesta sigui la idea que millor resumeix la seva història. No es tracta només d'abandonar una religió. Per a ells, sortir va significar perdre tot un món i haver d'aprendre, a poc a poc, a construir-ne un altre.