Dani Camacho, el 'youtuber' de Gavà que va canviar la barberia pels viatges: "Si ho fes per visites, faria balls a TikTok"

Les primeres imatges que Dani Camacho va gravar durant un viatge a Tailàndia cabien a la memòria d'un telèfon mòbil. Eren poc més que un record d'unes vacances que mai va imaginar que acabarien canviant-li la vida.

Aleshores encara era perruquer, treballava en una barberia i complementava el sou amb petits encàrrecs de disseny gràfic apresos de manera autodidacta. Avui, amb 31 anys, el veí de Gavà recorre algunes de les zones més remotes i complexes del planeta per documentar conflictes, comunitats indígenes i rutes migratòries sota el nom de @soyfugitivo.

Tot i que molts el coneixen com a creador de contingut, ell prefereix una altra definició. Parla de documentals, de periodisme i de la necessitat d'entendre abans d'explicar. En una època en què les xarxes premien la velocitat i l'impacte immediat, Camacho aposta per aturar-se, conviure i escoltar. "No vull viatjar per mostrar el món, vull mostrar les persones que hi viuen", resumeix en conversa amb Metrópoli.

Un camí que no estava escrit

Res feia pensar que acabaria dedicant-se a recórrer el món amb una càmera a l'espatlla. El seu somni adolescent passava per treballar en publicitat, però no va aconseguir la nota per accedir als estudis que volia. Va acabar estudiant perruqueria gairebé per descartar i, anys després, una al·lèrgia als tints el va obligar a reinventar-se.

Luny de resignar-se, va convertir internet en la seva escola. Va aprendre disseny gràfic, edició i fotografia veient tutorials durant hores. "YouTube va ser la meva escola", recorda. Mentre seguia tallant els cabells, anava construint a poc a poc una segona professió que li permetia estalviar per viatjar. Durant dos anys va compaginar jornades interminables entre la barberia i l'ordinador amb un únic objectiu: reunir els diners suficients per deixar-ho tot enrere.

La decisió va sorprendre el seu entorn. Va vendre els mobles, va deixar el pis de lloguer a Barcelona juntament amb la seva parella i va emprendre un viatge d'un any sense saber gaire bé què trobaria a l'altra banda. Tampoc va ser fàcil convèncer la seva família. La seva mare, explica entre rialles, encara avui segueix preocupant-se cada vegada que anuncia un nou destí.

El moment en què va entendre què volia explicar

Els primers viatges tenien un component gairebé turístic. Tailàndia va despertar la seva curiositat per conèixer altres països i Vietnam va ser l'escenari on va començar a parlar davant de la càmera. Tanmateix, va ser a Myanmar on va trobar el tipus d'històries que realment volia perseguir.

Allà hi va arribar buscant les dones de l'ètnia Chin amb el rostre tatuat. Va preparar el viatge com un petit documental, va investigar el context històric i es va comprar la seva primera càmera. Però el que va acabar marcant-lo no van ser els paisatges ni els temples, sinó la trobada amb aquelles dones i el temps compartit amb elles.

Aquell viatge va canviar completament la seva manera d'entendre els documentals. "Les persones fan els viatges", explica. Des de llavors, la seva feina va deixar de centrar-se en ensenyar llocs per intentar comprendre com viuen els qui els habiten. Aquest canvi de mirada acabaria definint tota la seva trajectòria.

Explicar abans que viralitzar

En un ecosistema dominat per vídeos de pocs segons, Camacho dedica setmanes, i fins i tot mesos, a produir documentals que poden superar els cinquanta minuts. És una aposta poc habitual en un moment en què l'algoritme premia la rapidesa i obliga a captar l'atenció gairebé de seguida.

"Com faig perquè algú vegi cinquanta minuts si en els tres primers segons decideix si segueix o no?", es pregunta. Tot i així, es resisteix a adaptar completament la seva manera de treballar a aquesta lògica. El seu objectiu mai ha estat competir pel vídeo més viral.

"Si volgués més visites probablement faria balls a TikTok", afirma amb ironia. Darrere de cada peça hi ha viatges, investigació, hores d'edició i una inversió econòmica que, moltes vegades, recupera amb dificultat. La incertesa forma part de la seva feina. Manté alguns clients de disseny gràfic que l'ajuden a cobrir les despeses fixes mentre YouTube continua sent un terreny imprevisible.

Viatjar per entendre, no per confirmar prejudicis

Una de les idees que més es repeteix durant la conversa és la importància de comprovar sobre el terreny allò que altres han explicat abans. No perquè desconfiï dels llibres o dels estudis, sinó perquè entén que les societats canvien constantment i que moltes vegades la realitat va per davant del que està escrit.

Per això intenta conviure amb les comunitats que documenta, respectar els seus costums i explicar els matisos. Ho va fer durant el Ramadà a Bangla Desh, adaptant els seus horaris per no menjar davant dels qui dejunaven, i ho fa també quan visita pobles indígenes que solen aparèixer "reduïts a estereotips a les xarxes socials".

Aquesta manera de treballar també té un preu. Els seus vídeos reben crítiques des de posicions ideològiques completament oposades. Hi ha qui interpreta els seus documentals sobre migració com una defensa de determinades postures polítiques i qui arriba a la conclusió contrària després de veure altres treballs sobre delinqüència o seguretat.

Ell evita entrar en aquest joc. "Jo mostro el que passa", insisteix. Aquesta voluntat d'explicar la realitat sense intentar encaixar-la en un discurs previ li ha valgut fins i tot qualificatius tan contradictoris com "hippie nazi", una expressió que esmenta entre rialles perquè, diu, reflecteix la necessitat constant d'etiquetar qui informa.

Quan el risc deixa de ser una idea

La seva manera d'entendre el documental l'ha portat també a llocs on la frontera entre informar i posar-se en perill resulta extremadament fina. L'episodi més dur va passar mentre documentava la ruta migratòria entre Mèxic i els Estats Units.

Juntament amb un company mexicà es va endinsar en una zona controlada pel crim organitzat per explicar com funciona un dels principals corredors migratoris del continent. Allà van ser interceptats per homes armats, retinguts i traslladats a una vivenda enmig del desert mentre revisaven el seu material i decidien qui eren realment.

Durant hores no va saber si en sortiria. "Tinc por i això és molt important perquè si no ja estaria mort", reflexiona ara. Lluny de romantitzar aquella experiència, la utilitza per explicar que la por és precisament el mecanisme que l'obliga a mesurar cada decisió. Sap que creuar determinades línies pot tenir conseqüències, però també que hi ha històries que només poden explicar-se des de dins.

Una altra manera de mirar el món

Camacho també observa amb preocupació com les xarxes socials estan transformant la manera de viatjar. Creu que molts destins remots comencen a recórrer el mateix camí que altres llocs ja massificats pel turisme i que cada vídeo viral pot acabar modificant la realitat que pretén mostrar.

No culpa únicament qui viatja. Considera que les administracions també tenen una "responsabilitat" a l'hora de decidir quin model turístic volen impulsar. Tot i així, defensa que cada viatger pot marcar una diferència si entén que conèixer un lloc implica alguna cosa més que fer-se una fotografia.

Potser aquesta sigui la idea que travessa tota la seva trajectòria. Davant del viatge entès com una col·lecció d'imatges per publicar a les xarxes, ell reivindica el temps, la conversa i la curiositat. Continua utilitzant YouTube com a plataforma perquè li permet arribar a milions de persones, però reconeix que la seva aspiració va un pas més enllà. Somia dedicar el futur a realitzar grans documentals on l'única preocupació no sigui retenir l'espectador durant uns segons, sinó explicar una bona història.

Al cap i a la fi, això és el que porta intentant fer des que va deixar una barberia de Gavà per sortir a descobrir un món que, més que visitar-se, creu que primer cal comprendre.