A Gràcia ja es comença a notar que les festes són a prop. Els carrers es preparen per tornar a omplir-se de garlandes, veïns, visitants i curiosos que arriben atrets per unes festes que fa temps van deixar de ser un secret del barri.
A El Roure, però, la vida segueix al seu ritme. Un cafè a la barra, algú que entra i saluda, una conversa que s'allarga més del compte. Algun turista mira al voltant i observa el local abans de decidir on seure. Els veïns, en canvi, semblen no necessitar presentació.
Interior del Bar Roure a Gràcia
El Roure té aquest punt de bar en què encara existeix certa familiaritat entre qui serveix i qui entra per la porta. No cal explicar gaire cosa. Hi ha clients que fa tants anys que venen que formen part de la rutina de l'establiment.
En Balbino, que s'acaba de jubilar després de deu anys treballant-hi, ho explica gairebé com qui parla d'una família: “Els clients que venien eren més que clients, eren com familiars”. Pares que enviaven els fills a comprar alguna cosa, nens que van acabar creixent i tornant anys després. “Em comentaven que quan eren petits corrien per sota de les taules”, recorda.
Un bar que ha sabut moure's
El Roure porta obert des de 1889 i no ha passat per massa mans. Tres etapes familiars i de gestió han estat suficients per arribar fins avui. També ha hagut de canviar de nom: durant la dictadura va passar a dir-se Bar El Roble i va recuperar El Roure durant la Transició. L'antic nom, de fet, encara roman a la façana.
Barra del Bar Roure a Gràcia
En Balbino va arribar el 2016 i ha vist des de dins una dècada de canvis. També els d'un barri que ja no és exactament el mateix. El bar ha mantingut la cuina catalana i bona part de la seva proposta tradicional, però ha incorporat plats i necessitats noves. “Ens hem anat adequant al que va demanant la clientela”, explica. I aquesta clientela pregunta ara per opcions veganes, pels ingredients d'un plat o per alternatives per a diferents necessitats alimentàries. “El públic és diferent”, resumeix.
Entre veïns i turistes
El canvi més evident potser està en qui entra per la porta. Gràcia rep cada cop més visitants i El Roure s'ha trobat també amb aquest nou públic. No ho viuen com una invasió, sinó com una realitat a la qual s'han hagut d'adaptar. Per a en Balbino, el turisme “ha estat força bo” per al bar. Però la clau, insisteix, és no deixar de ser un negoci de barri.
La fórmula ha estat intentar que el preu i la proposta funcionin per a tots dos públics. “Sempre s'ha buscat tenir una qualitat-preu que serveixi per a la gent del barri i per als turistes”. No sembla una estratègia especialment sofisticada, però potser aquí hi ha part del secret. Mentre al voltant han aparegut negocis cada cop més orientats al visitant, El Roure ha preferit conservar el seu aspecte i la seva manera de funcionar.
Taules a l'interior del Bar Roure a Gràcia
En Balbino assenyala una diferència que considera important: “Quan agafen un local nou, el primer que fan és destruir-lo i posar-lo nou”. A El Roure, explica, la propietat sempre ha tingut clar que l'antiguitat del local forma part del que són.
I això també es nota en la convivència entre públics. Un veí pot estar esmorzant mentre, a pocs metres, algú que ha arribat a Barcelona fa unes hores descobreix el bar. No hi ha una separació entre uns i altres. La barra és la mateixa i el tracte també. En Balbino ho ha vist passar durant anys i defensa una idea senzilla: tant és qui s'assegui davant. “Tothom és igual”, diu. Hi han passat periodistes, polítics, esportistes i actors, però també veïns que fa tota la vida que entren per la mateixa porta.
Quan arriben les Festes de Gràcia
Ara, amb la Festa Major a tocar, El Roure mira cap a un dels seus moments més intensos de l'any. Les Festes de Gràcia formen part de la història recent del bar i també del seu calendari. “Aquestes dues festes són aquí un boom”, diu en Balbino, en referència a la Festa Major de Gràcia i a Sant Medir.
Des de dins, reconeix que els primers pensaments no sempre són romàntics. “Et fa mandra perquè penses: ‘Ostres, ara ens fotran una pallissa’”. Després arriba la festa i tot canvia. Més gent, més moviment i un altre ritme darrere la barra. “Quan ho estàs vivint t'hi vas adaptant i, sense adonar-te'n, t'integres dins de la festa. I és molt bonic”.
Les festes que ja no són només del barri
El problema és que les Festes de Gràcia també han crescut molt. Els carrers decorats, la feina de les comissions i la imatge de les festes s'han convertit en un reclam que circula per les xarxes socials i atrau cada any més visitants. El que abans coneixien principalment els veïns ara forma part també de les rutes de qui busca conèixer una Barcelona diferent.
Exterior del Bar Roure a Gràcia
En Balbino ha escoltat molts veïns parlar d'aquest canvi. “Ha passat de ser unes festes de barri a passar a ser unes festes més aviat populars”, explica. Els carrers que abans es podien viure amb certa tranquil·litat durant algunes activitats s'omplen ara fins al punt que és necessari regular l'accés. Recorda, per exemple, els àpats al carrer, quan els veïns treien les taules i menjaven junts. “Ara hi ha tanta gent que ja han de tallar el carrer”.
L'equilibri que no és fàcil
A Gràcia hi ha una contradicció difícil de resoldre. El turisme interessa als comerços i a l'hostaleria, també a El Roure. Però alhora, com més conegudes són les festes, més complicat resulta que els veïns les puguin viure com abans. En Balbino no té una fórmula definitiva, tot i que sí una proposta: separar els temps. “Un parell de dies dedicats al turisme” i altres “dos o tres dies dedicats exclusivament al barri”.
No és una solució senzilla, i ell mateix ho reconeix quan se li pregunta. Però la pregunta queda sobre la taula: com mantenir unes festes obertes a qui ve de fora sense que qui hi viu hagi d'apartar-se'n. El Roure està just al mig d'aquesta discussió, entre el veí que baixa a prendre alguna cosa i el visitant que entra atret per un local amb més d'un segle d'història.
Deu anys darrere la barra
En Balbino ja no estarà al capdavant durant les properes festes. Després de deu anys ha arribat la jubilació, tot i que parla de la seva etapa a El Roure amb força més entusiasme que nostàlgia. Li agradava parlar amb la gent i estar pendent de com arribava cada client. Per a ell, la feina de cambrer tenia una part que no apareix a cap carta: escoltar.
“Un cambrer és una mica terapeuta”, diu. Si al matí entrava algú amb mala cara, intentava arrencar-li un somriure. “Li expliques un acudit i se'n va content d'aquí”. I si l'endemà tornava, sabia que alguna cosa havia funcionat. “Ja has estat una medicina gratis”, bromeja.
El Roure seguirà. La propietat, formada per la mare, el fill i el marit, continua al capdavant del negoci i en Balbino no veu problemes de relleu. L'important, creu, serà continuar fent el que el bar fa dècades que fa: canviar quan toca i mantenir allò que encara funciona.
Perquè mentre Gràcia prepara els seus carrers per a l'agost, a El Roure no cal reinventar-se per rebre la festa. N'hi ha prou amb aixecar la persiana, preparar la barra i esperar que comencin a entrar els de sempre. I, entre ells, els que hi venen per primera vegada.