A les sis de la tarda, l'interior del Centre Islàmic del Carmel comença a transformar-se. La llum entra suaument per un espai ampli, de sostres alts, on les catifes cobreixen el terra i el silenci habitual de la sala de pregària es barreja amb l'anar i venir dels qui preparen l'iftar, la ruptura del dejuni.
És un dels últims dies de Ramadà, i aquell mateix espai que durant el dia acull la pregària es converteix, en caure la tarda, en un menjador improvisat on cada detall està pensat.
Voluntaris a la Mesquita del Carmel
Sobre taules plegables, alineades amb precisió, comencen a col·locar-se les safates. Cadascuna amb un dàtil, un got de llet, pa. A un costat, grans olles metàl·liques desprenen l'olor del pollastre amb arròs que se servirà aquella nit. No hi ha presses visibles, però sí una coordinació constant, gairebé intuïtiva. Ningú dona ordres, però tot avança.
Un projecte que es sosté sol
Des de fa sis anys, aquest ritual es repeteix cada dia durant el Ramadà. No hi ha interrupcions. Mai n'hi ha hagut. Així ho expliquen els voluntaris, que han aconseguit mantenir aquest servei gràcies exclusivament a les donacions.
Preparar el menjar diari costa al voltant de 500 euros, una xifra que, lluny de ser un obstacle, es converteix en un "compromís compartit".
“Si un dia falta diners, es diu a la comunitat i la gent respon”, expliquen. Aquesta xarxa invisible de suport és la que permet que, passi el que passi, cada tarda hi hagi menjar per als qui més ho necessiten. Perquè aquest iftar no està pensat només per als qui dejunen, sinó especialment per als qui no tenen cap altra opció.
L'orgull de sostenir-lo
Aquest dilluns, dues dones del barri del Carmel són les encarregades de coordinar el menjar. Una d'elles és Salima, que es mou entre les olles i les safates amb naturalitat, com si ho hagués fet tota la vida. La seva implicació va més enllà del que és pràctic.
Persones trencant el dejuni a la Mesquita del Carmel
“Estic molt orgullosa que això tiri endavant amb donacions”, explica. En les seves paraules no hi ha grandiloqüència, però sí una convicció ferma. Per a ella, com per a molts altres, aquest projecte representa quelcom més que donar menjar: és una forma de comunitat.
Al seu costat, altres voluntaris col·laboren sense necessitat d'indicacions. Cadascú ocupa el seu lloc de forma espontània. “Aquí els rols surten sols”, comenta un d'ells. “Funcionem com una família”, afegeix.
Omar, una generació que ho vol explicar
Entre els qui es mouen per la sala hi ha l'Omar, de 19 anys. És qui s'encarrega de les xarxes socials de la mesquita i qui explica el funcionament del projecte amb claredat. Ha crescut en aquell mateix espai: el seu pare forma part de la junta directiva, i ell ha viscut des de petit el que passa entre aquelles parets.
“Tot neix de la voluntat d'ajudar els altres, de que ningú es quedi sense menjar”, explica. Per a ell, l'essència del projecte és precisament aquesta: una acció col·lectiva sense ànim de lucre on l'important és cobrir una necessitat bàsica.
Taules preparades per a l'iftar a la Mesquita del Carmel
Ara, el seu objectiu és que aquesta tasca sigui més visible. “Volem ensenyar-ho, que arribi a més gent”, afegeix. Les xarxes socials són, en aquest sentit, una eina clau, no només per mostrar el que fan, sinó també per sostenir-ho.
El sacrifici de no ser a casa
Per a molts dels voluntaris, participar en aquest iftar implica renunciar a un moment important. Durant el Ramadà, la ruptura del dejuni sol fer-se en família, a casa, compartint la taula amb els més propers. Aquí, en canvi, decideixen ser-hi.
“És un sacrifici, és clar”, reconeix un d'ells. “Però també és necessari”. Aquesta decisió, repetida dia rere dia, dona forma al projecte. No és només una qüestió de logística, sinó de prioritats.
Plats de menjar durant l'iftar a la Mesquita del Carmel
Un altre dels voluntaris, ho resumeix amb senzillesa: “Fa sis anys que fem això i ens encanta”. La constància, en aquest cas, no és rutina, sinó compromís.
Una cua que parla per si sola
A les 18:50, l'ambient canvia. Des de fora comença a sentir-se moviment. Veus, passes, bosses arrossegant-se. La cua es forma ràpidament. Persones amb motxilles, maletes, bosses carregades amb les seves pertinences. Alguns, visiblement, viuen al carrer.
També hi ha joves, molts d'ells nois de diferents nacionalitats. Alguns entren primer a resar. D'altres prefereixen quedar-se fora. “Hi ha gent que no resa per por de perdre el lloc a la cua”, explica l'Omar.
Pregària prèvia a l'iftar a la Mesquita del Carmel
Cada dia atenen unes 150 persones. Per a moltes, aquest àpat és l'únic calent que tindran. La dada no s'anuncia, però es percep en els gestos, en l'espera, en la manera com es manté la fila.
Una organització sense jerarquies
Dins, tot segueix en marxa. Ningú dirigeix de manera explícita, però tot funciona. Els plats es preparen, les safates es col·loquen, el menjar es reparteix. L'absència d'una estructura rígida no genera caos, sinó tot el contrari.
“Ho fem tots amb el mateix fi”, diu un dels voluntaris. Aquesta idea es repeteix en diferents formes, però sempre amb el mateix fons: quan no hi ha interès econòmic, quan la motivació és ajudar, les dinàmiques canvien.
Un exemple d'això és el d'un jove xinès que va arribar fa tot just dues setmanes. Va entrar a la mesquita i va dir que volia ajudar. Des de llavors, és un més. Ningú li va assignar un rol. Simplement va trobar el seu lloc.
El moment de trencar el dejuni
Quan arriba l'hora, el murmuri es converteix en silenci contingut. Les safates ja són al seu lloc. El dàtil, el got de llet, el pa. Després, el plat calent. El gest de trencar el dejuni és breu, però carregat de significat.
En aquell instant, la sala de pregària, convertida en menjador, adquireix una altra dimensió. No és només un espai religiós ni només un menjador social. És un punt de trobada on convergeixen necessitat, fe i solidaritat.
Plats de menjar preparats a la Mesquita del Carmel
L'olor de menjar calent es barreja amb el so de les converses que comencen a poc a poc. A fora, la cua desapareix. Dins, l'escena s'estabilitza.
Una xarxa que es manté viva
El que passa al Centre Islàmic del Carmel no depèn d'una estructura institucional complexa. Es sosté sobre quelcom més fràgil i, alhora, més resistent: la implicació directa de les persones.
Cada donació, cada torn de voluntariat, cada gest suma. I així, dia rere dia, durant sis anys, han aconseguit que aquest iftar no falli mai.
“Quan la gent no busca lucrar-se i ho fa per solidaritat, les coses surten bé”, resumeix un dels voluntaris.
En aquest equilibri entre necessitat i resposta, entre organització espontània i compromís constant, s'explica per què, cada tarda, a les portes d'aquesta mesquita del Carmel, sempre hi ha menjar esperant.