L'exregidora de Barcelona Montserrat Ballarín a Merli: “La paraula de Casa Coma no es trenca”
La professora de Dret financer i tributari de la UPF publica ‘Histori(et)es de Merli', una narració sobre el seu poble natal, a Osca, en què mostra la importància dels compromisos i les dificultats del món rural
“Quan s'encaixen les mans, s'ha tancat el tracte. Encara que hagis pagat de més. Encara que després en vingui un a burlar-se'n. La paraula de Casa Coma no es trenca”.
És en José, el pare d'en Pepe, qui diu al seu fill que no li doni més voltes, que si ha comprat una cabra per un preu determinat, encara que li hagin dit que la va comprar cara, no s'ha de penedir ni pretendre desfer el tracte. A Casa Coma, al poble de Merli (Osca) els compromisos es compleixen.
En José era el pare de Montserrat Ballarín, i en Pepe és el seu germà. També és la germana d'en Manolo. La mare era la Manuela. El matrimoni s'havia casat el 1943.
Ballarín, doctora en Dret, professora titular de Dret financer i tributari a la facultat de Dret de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) ha volgut reflectir les vivències de la seva família a l'entorn rural de Merli, un poble de la Ribagorça, al Prepirineu aragonès, a poca distància del Turbó i a 1.250 metres d'altitud. Les històries familiars es barregen amb reflexions sobre les dificultats de viure en aquella zona en dècades passades, on les comunicacions eren gairebé inexistents, on s'aguditzava l'enginy per subsistir.
El llibre, Histori(et)es de Merli, un tros d'història fet d'historietes', deixa el lector amb bon regust de boca, però sense que pugui oblidar els temps durs de molts pobles d'Espanya.
Portada del llibre de Montserrat Ballarín
La professora ha estat regidora del PSC a l'Ajuntament de Barcelona fins al mandat anterior, quan ja no va formar part de la llista municipal que va encapçalar Jaume Collboni. Ha gestionat àrees com Educació, Comerç, Mercats i Hisenda, des de 2003, amb l'alcalde Joan Clos, fins al 2023, però en diferents períodes, amb un total de 16 anys com a regidora.
I què mostra en aquestes pàgines Ballarín? L'ascensor social va funcionar en el seu cas. Als divuit anys, “Karina ja va començar a utilitzar el seu nom oficial, el de Montserrat. Va ser quan va marxar a Barcelona per estudiar Dret”.
Karina, el nom familiar, va tenir a Graus el seu altre gran llar, en veure's obligada a estudiar en aquella localitat d'Osca a l'escola primària i secundària. Però el primer curs del que abans s'anomenava l'EGB –Ballarín va néixer el 1968-- el va estudiar a distància, des de Merli. Ella bromeja que “va ser una gesta que ni l'estudiant més brillant de la UNED podrà superar mai”.
El lema de Ballarín és que “les històries són com focs diminuts; s'apaguen si no les airegem, s'encenen quan es comparteixen”. I és el que aconsegueix l'autora, que plasma les vivències dels seus dos germans, amb qui es porta anys de diferència, en Pepe i en Manolo.
L'exregidora de Comerç de l'Ajuntament, Montse Ballarín, quan va presentar el pla de renovació de la Boqueria / DAVID FARRERO
Es recuperen usos i costums que permetien compensar l'enorme manca de mitjans a l'entorn rural. Des dels mitjans de comunicació, recuperant xiulets, fum i cartes; el comerç ambulant; l'elaboració del pa; la matança del porc; l'elaboració del mondongo; l'esquilada d'ovelles (el xollà); les romeries i festes populars; les lifares, els balls o les nits al voltant del foc de la llar.
La Casa Coma es manté, encara que ja no és el cor d'una explotació agrària. Els fills de José i Manuela van marxar a la ciutat, a Barcelona, però les històries segueixen vives, ara atrapades al llibre de Ballarín.
Arriba la llum elèctrica
La qüestió del compromís està sempre molt present. Les relacions humanes en moments complicats són essencials. I sorgeix l'ajuda i la solidaritat, la feina dura i els moments d'oci, de distensió més aviat, sempre al voltant d'una taula, de menjars i de bon vi, o del vi que es podia tenir.
La professora, la regidora, no volia ser una “nena gerro”, i ajudava en moltes tasques domèstiques. Cantava i cantava, i això li va jugar una mala passada quan, després d'un incident –ja descobrirà el lector de què es tracta—, mentre munyia les vaques, els seus plors no van ser identificats amb claredat per la seva mare.
El llibre constata una realitat, la d'un món rural al qual la modernitat va arribar tard. Després d'alguns intents, la llum elèctrica es va consolidar a Merli el 1973, “gràcies a una línia elèctrica estesa amb més il·lusió que mitjans i gràcies a les persones que, entre suors, carretons i bon criteri, van aixecar al poble un nou transformador amb uns recursos molt escassos”. I en la construcció de la caseta del transformador va jugar un paper primordial el germà de Montserrat, en Manolo.
Merli, amb un paisatge adust i bell, ja té uns millors accessos. Segueix en peu, amb unes poques cases. Entre elles, Casa Coma, on la paraula donada “no es trenca”.
