Al futbol, a vegades el destí escriu guions que freguen la crueltat per després compensar-los amb pura poesia.
Que Natxo González, el gran artífex del retorn de la UE Sant Andreu a la Primera RFEF en la seva segona etapa al club, no pogués asseure's a la banqueta del Narcís Sala el dia de l'aliró definitiu, semblava una injustícia majúscula.
Un infart ens va glaçar la sang la setmana passada a tots els aficionats al futbol modest. Però avui, amb el tècnic ja amb l'alta mèdica a casa, és el moment de posar les coses al seu lloc: aquest ascens porta la seva signatura de principi a fi.
Aconseguir pujar a l'elit de bronze amb un club de barri, competint contra transatlàntics, té un mèrit incalculable.
I més encara si recordem com va començar el curs 2025-2026.
Qualsevol altre projecte hauria tremolat amb aquell fred inici de quatre punts sobre quinze possibles, però l'experiència i el temple de Natxo van sostenir els fonaments.
Després va arribar la mística de la Copa del Rei davant el Celta de Vigo, aquella nit que va servir de catalitzador perquè l'equip tanqués files. El que va venir després ja és història del club: disset partits invictes i nou victòries consecutives per segellar un ascens matemàtic aclaparador.
La imatge dels jugadors desplaçant-se a l'hospital per portar-li el trofeu de campions del grup 3 de Segona Federació al seu entrenador no és només una anècdota entranyable. És la radiografia perfecta d'un vestidor sa, unit i que reconeix qui és el seu líder absolut. Ell va saber convertir els dubtes de setembre en l'eufòria d'abril.
Ara, mentre la directiva de Manuel Camino lliura la seva pròpia batalla per adaptar la gespa de l'estadi a les exigències federatives i evitar un exili que ningú no desitja, l'afició ja té un motiu per respirar tranquil·la i somriure. L'entrenador ha guanyat el partit més important de la seva vida, i ho ha fet sabent que ha retornat la glòria a un racó irreductible de Barcelona.
