Sustos o castanyes?
Els americans ens van fer veure que els morts molaven. I que calia homenatjar-los decorant les nostres cases amb els alegres motius de Halloween. I que era guai disfressar-se de mamarraxo per donar la tabarra pel barri.
Només se'ls podia acudir als americans això de convertir un homenatge anual als morts en una gresca de rialles infantils i caramels arrencats a les mestresses de casa pel acreditat sistema de plantar-se a casa seva a donar-los la llauna. Com ja sabran, aquesta maniobra es coneix com a Halloween i ha estat importada amb èxit pels barcelonins, els espanyols i la resta d'Occident, que per alguna cosa formem part de les colònies dels EUA. No cal ser Puerto Rico, ja que, d'una manera o altra, tots som estats associats de Nord-amèrica. Preparem-nos, doncs, pel remake espanyol del Halloween gringo que tindrà lloc el proper diumenge, en el que abans es coneixia com a Festivitat de Tots Sants.
Jo crec que, de tant veure-ho per televisió, Halloween s'ha convertit en una festa pròpia que ens ha deixat a tots preguntant-nos com era possible que no la celebréssim fins fa pocs anys. La veritat és que els americans tenien totes les de guanyar, com a reis de l'espectacle que són (no fa gaire, Donald Trump anunciava la retransmissió en directe d'una execució, encara que després es va fer enrere, el molt pusil·lànime).
Com podíem resistir-nos nosaltres, amb la manera que teníem (i encara tenim, sobretot entre la gent gran) de celebrar Tots Sants? I, sobretot, què els oferíem als nens perquè renunciessin a la ximpleria dels caramels, les carbasses i els Pumpkin Latte de Starbucks?
Abans que ens americanitzéssim, Tots Sants consistia a anar a missa a resar pels nostres morts, anar al cementiri local per presentar els nostres respectes a l'avi, tan a gust al seu nínxol, sense molestar ningú, i menjar castanyes i moniatos i panellets (no hi ha un dolç més embafador i indigest a tota Espanya, llevat potser de les casadielles asturianes, que és com menjar-se una empanadilla farcida d'enganxifós). Quina gresca, oi? La il·lusió de qualsevol tendre infant!
Els americans ens van fer veure que els morts molaven. I que calia homenatjar-los decorant les nostres cases amb els alegres motius de Halloween. I que era guai disfressar-se de mamarraxo per donar la tabarra pel barri. Només falta que algun emmascarat aprofiti la situació per apunyalar algú per demostrar que hem superat els nostres inspiradors.
Com sol passar cada cop que importem alguna ximpleria que s'imposa sobre les nostres pròpies i llegendàries ximpleries, sempre hi ha gent que es manifesta en contra de l'estrangerització de les nostres festes (si és que es pot considerar una festa una cosa que consisteix a anar al cementiri i menjar castanyes). Aquestes persones solen predicar (al desert) contra la celebració de Halloween, que identifiquen amb el colonialisme cultural al qual estem sotmesos i del qual es queixen sense mesura.
A altres ens és igual perquè ja no celebràvem el dia de Tots Sants. No trepitjàvem l'església, no anàvem al cementiri, ens bastaven els nostres records dels morts, encara que no fossin especialment agradables. I Halloween ens ha agafat grans i amb poques ganes de disfressar-nos i de demanar caramels pels racons. La carbassa ens serveix exclusivament per fer sopa. I el Pumpkin Latte del Starbucks li l'introduiríem de bon grat pel recte al barista de torn.
A vegades ens agradaria reproduir aquella il·lustració de Chas Addams, protagonitzada per la família d'en Gómez i la Mortícia Addams, en què l'oncle Fétid col·locava al terrat una olla d'oli bullent per tirar-la per sobre als nens que apareguessin a la recerca de caramels.
En comptes d'això, fem veure que no sentim si truquen a la porta i esperem que passi la ximpleria col·lectiva. Com diu la dita catalana, Prenafeta la llei, Prenafeta la trampa…
