L'operació d'ERC a Barcelona contra (però amb) el PSC
"La força que pugui aconseguir Esquerra el maig de 2027 és la millor carta pel PSC, amb l'objectiu d'assolir un acord de govern que doni estabilitat a la ciutat. Competir entre tots dos per pactar en un consistori en què tindrà representació la dreta catalana i espanyolista"
L'horitzó pren forma. Després de la boira, es defineix el futur de Barcelona amb un cert detall. L'operació d'Esquerra Republicana (ERC), amb la candidatura de Gabriel Rufián com a cap de llista per Barcelona a les eleccions generals, que inclou diversos membres de Podemos, després de l'acord assolit amb els morats, té un objectiu clar: aconseguir un grup parlamentari potent. Però també significa la voluntat dels republicans de lluitar per l'alcaldia de Barcelona a les eleccions municipals del maig de 2027.
Al llarg del mandat, que ja està a la recta final, s'ha jugat amb la bossa de vots dels comuns, que, amb Ada Colau, van obtenir nou regidors el 2023. La prudència de l'alcalde socialista, Jaume Collboni, té relació amb aquesta voluntat de tenir ponts no amb la direcció dels comuns sinó amb els seus electors, de manera directa.
El PSC a Barcelona es va marcar aquest objectiu: créixer per l'esquerra, i no per la dreta, entenent que no corren els millors temps per a aquest intent.
I això és també el que persegueix Esquerra, amb la idea de fer-se amb aquesta frontera de vots, la que manté simpaties amb el sobiranisme d'esquerres. Queda un cert ressentiment, a més, per la manera en què Ada Colau va arrabassar l'alcaldia a Ernest Maragall el 2019, quan els comuns van acceptar els vots de Manuel Valls i dels socialistes.
Una mateixa bossa per a dues opcions polítiques. Esquerra, per tant, juga amb ambició, regocijada per unes enquestes de cara a les eleccions generals que són molt positives. També ho han estat els darrers mesos els sondejos que deixen Elisenda Alamany, l'alcaldable per Barcelona, en una sòlida segona posició, només per darrere de Jaume Collboni.
Com s'assegurarà la governabilitat, doncs? Amb una fragmentació del vot més gran, amb l'aparició de forces com Aliança Catalana, el candidat de la qual Jordi Aragonès representa una dreta barcelonina de manual, la dels millors temps de CiU, la que parla de fiscalitat i ordre, d'ordre i de fiscalitat, l'estabilitat a l'ajuntament de Barcelona no serà fàcil.
Però aquí sorgeix la paradoxa. L'ambició d'Esquerra és també la que la pot portar a un acord amb els socialistes per governar a la capital catalana. I, de la mateixa manera, aquest pacte es podrà traslladar al Parlament de Catalunya quan es convoquin les eleccions catalanes, el 2028.
La força que pugui aconseguir Esquerra el maig de 2027 és la millor carta pel PSC, amb l'objectiu d'assolir un acord de govern que doni estabilitat a la ciutat. Competir entre tots dos per pactar en un consistori en què tindrà representació la dreta catalana i espanyolista, des de Junts, Aliança Catalana, Vox i PP. I amb el desig que la gran força política més perjudicada sigui el partit de Colau.
Aquest és el terreny en què es mouen ara socialistes i republicans. Rufián encerta quan parla del moment fundacional d'Esquerra. Tot i que les generacions més joves només veuen en ERC un partit independentista, el seu passat demostra que hi va haver un marc de col·laboració amb l'esquerra catalanista i espanyola. El pes de l''esquerra' ha estat més gran a la balança d'ERC al llarg de la història.
Però, al marge de les lliçons de la història, el que importa és el sentit de la realitat. I en aquests anys d'enorme polarització i fragmentació l'estabilitat només sembla que pugui arribar de mans del PSC i d'ERC, a Barcelona i al Parlament. Tot pot canviar d'un dia per l'altre, però les expectatives van en aquesta direcció.
