El front ampli del Doctor Fumanchú
"Es tracta, si no m'equivoco, que Montero, Rufián i Colau pillin tot el tros possible, encara que sigui a costa d'anar fent baixar a la llista a Mónica García, que va començar encapçalant la proposta a Madrid des del número u, va caure al dos i pot acabar al tres si Montero s'en surt amb la seva"
El més semblant a un dolent de les pel·lícules de James Bond que tenim a Espanya és Jaume Roures (Barcelona, 1950), el nostre particular geni del mal, sempre traçant plans funestos des de la seva mansió, com feia el murri doctor Fumanchú des del seu amagatall londinenc del Limehouse Dock.
Gràcies al meu amic Antonio Fernández i el seu article a El Confidencial, m'assabento que el cervell a l'ombra del Front Ampli, aquest sindiòs a l'esquerra de l'esquerra de l'esquerra, no és sinó el príncep de les tenebres progressistes en persona, el magnat trotskista Jaume Roures. Sembla que l'home ha superat això que uns maleïts xinesos el fessin fora de la seva pròpia empresa, Mediapro, i s'ha posat al que realment importa, que és manar a Espanya.
Tots recordem quan, fa ja uns anys, va convocar a casa seva de l'Empordà Pablo Iglesias i el beat Junqueras perquè es fessin amics i col·laboressin en un hipotètic triomf de l'esquerra catalano-espanyola.
La cosa va sortir malament, però el nostre home no es va donar per vençut, com demostra la seva actual condició de padrí de totes les esquerres que es fan i es desfan. Com Bela Lugosi a les pel·lícules d'Ed Wood, aquí està ell, pulling the strings dels polítics radicals d'aquest país, als quals deu considerar les nines a les quals ell dona corda o les marionetes dels fils de les quals també tira ell.
La seva feina no és envejable, ja que consisteix a intentar posar d'acord un munt d'éssers de l'inframón que es detesten mútuament perquè tots són com el Gran Visir Iznogud dels còmics de Goscinny i Tabary i anhelen ser el califa al lloc del califa (oblidant que aquí l'únic califa possible és el senyor Roures, que per això afluixa la mosca). Aquesta feina, a més, està a mig fer, ja que encara cal veure si Podemos s'apunta al front popular, perdó, ampli i a qui caldrà tallar-li el cap perquè Irene Montero exerceixi de cap, que és el que li agrada a la noia. Fins i tot la CUP ha intentat embolicar Roures en la seva nova aventura política, però sense èxit.
Es tracta, si no m'equivoco, que Montero, Rufián i Colau pillin tot el tros possible, encara que sigui a costa d'anar fent baixar a la llista a Mónica García, que va començar encapçalant la proposta a Madrid des del número u, va caure al dos i pot acabar al tres si Montero s'en surt amb la seva. Després hi ha les aliances, dissenyades per la ment prodigiosa del nostre doctor Fumanchú: pacte entre ERC i Podemos per optimitzar el resultat de les urnes, possible acostament de Podemos als Comuns per no deixar a la intempèrie a Ada Colau… El calendari apreta, cal anar acabant d'elaborar les llistes electorals i cal evitar que les urnes agafin la nostra extrema esquerra com solen agafar-la: desunida, barallada i submergida en el caos (i, recordant el xiste de Chumy Chúmez, el caos també és Jaume Roures).
Amb la pasta que ha guanyat i la que els ha tret als xinesos per desfer-se d'ell, qualsevol altre, a la seva edat, es dedicaria a gastar sense mesura, comprar-se una trophy wife i una illa al Carib i oblidar-se de la política catalana i espanyola, que no tenen remei. Però ell segueix a la seva, amb les seves manies d'influir en la societat. És l'activista etern.
Ja fa anys va tenir el valor de dir-li a un periodista que ell no treballava, sinó que militava. Igual ara que quan exercia de trotsko i se'l coneixia com a Melan (¿diminutiu de melancòlic?). M'expliquen que va ser un revolucionari exemplar que mai va donar noms a la policia, encara que l'estiguessin apallissant de debò. Com a empresari ja no va ser tan digne, i a Mediapro hi va haver alguna cosa més que sospites de corrupció. Com a ideòleg d'una nova Espanya ja em sembla francament perillós, ja que és com si l'oncle Gilito es fiqués en política.
En qualsevol cas, quin gran embolicaire va il·luminar Barcelona a mitjans del segle XX!
