Barcelona té places, encara que no ho sembli
"Les Glòries, a la cruïlla de les tres grans avingudes barcelonines (Gran Via, Diagonal i Meridiana) augura un futur millor. Un espai en què les places no només regulin la circulació dels cotxes sinó potser, només potser, recuperin la seva raó de ser com a punt de relació i democràcia"
La recuperació que s'està fent de la plaça de les Glòries és una gran notícia. Un canvi qualitatiu en l'urbanisme de la ciutat, que està passant desapercebut per la disputa sobre la peatonalització de Consell de Cent.
Les Glòries és avui un gran espai verd i disponible que enllaça diversos barris de Barcelona i, sobretot, una gran plaça on els homes, les dones i els nens poden estar, moure's, córrer, jugar, sols o en companyia.
Aquesta era l'antiga funció de les places d'una ciutat. Fins i tot quan s'anomenaven àgora o fòrum: pertànyer a la ciutadania, oferir-los un lloc per gaudir, xerrar o llegir, prenent el sol o aixoplugats de la calor a l'ombra.
A diferència del carrer que, com és ben sabut, era de Manuel Fraga, les places són de tothom. Per això avui els seus seguidors (PP i VOX) s'apropien dels carrers però no poden amb les places, llocs de diàleg i democràcia.
Quan la dretona intenta omplir una plaça, per exemple aquesta setmana la de Sant Jaume, no ocupa ni la meitat. Allà hi eren els que deien defensar Ceuta, els que deien oposar-se al feixisme i muntanyes de furgonetes policials. I Sant Jaume no es va omplir. Encara quedava espai per intercanviar idees, si algú hagués volgut fer-ho.
I això que els barcelonins no tenen tradició de gaudir de les places perquè els molts governs municipals de l'últim segle i escaig els les han escamotejat, amb l'excusa que l'Eixample ja tenia els interiors d'illa. Que ja s'ha vist com han evolucionat.
Barcelona sí disposa de places, però estan molt poc aprofitades. Moltes d'elles tenen com a única funció contribuir a ordenar (a vegades a desordenar) el trànsit rodat. Sobretot si hi ha obres.
Exemples d'això: la de Cerdà, la de Francesc Macià, la de Tetuan, la de Lesseps, la de Verdaguer, la de Reina Maria Cristina.
Algunes no tenen ni accés pensat per als vianants. A Prat de la Riba s'ha arreglat amb plantes l'espai central, fins i tot s'hi percep un caminet suposadament per a les persones. El que no hi ha és manera que aquestes hi arribin. Ni falta que els fa!, deuen pensar els responsables del disseny.
La plaça de la Universitat sí que té zona per a vianants, però és d'aquelles places dures gairebé només aptes per als usuaris del monopatí, com ha passat durant algunes dècades amb la plaça Països Catalans. I encara, perquè la de Joan Peiró no serveix ni per això: fa anys i anys que s'utilitza com a dipòsit de casetes de ves a saber quines obres.
La més famosa, la plaça de Catalunya, és l'encaix de la ciutat antiga amb l'ampliada de la mà de Cerdà. Mai no ha tingut una fisonomia pròpia. Ni tan sols els seus edificis resulten emblemàtics. Domina la sorprenent i grisa façana d'El Corte Inglés. En un dels seus laterals, el que dóna al carrer de Fontanella, Oriol Bohigas s'hi va permetre una broma, adossant-hi un vell finestral gòtic que no dóna enlloc. La resta no és que inciti al plor, és que ni tan sols incita al plor. Només provoca indiferència.
No menys anodí és el tram que va de Portal de l’Àngel a la Rambla. Entre el Banc d'Espanya i el que va ser Banc Central hi ha un grupet d'edificis que gairebé cap turista recordarà quan hagi tornat a casa.
De l'Hotel Colón, que ocupava el que avui és un bloc sense memòria al costat del passeig de Gràcia, gairebé només en queda el que recullen cròniques de temps passats.
Més història té la plaça d'Urquinaona. Història relativament recent. Als anys cinquanta i seixanta s'hi reunien centenars d'aturats a l'espera que arribés un empresari i els contractés per hores o, si hi havia sort, per dies. Peonatge sense qualificar amb sous miserables, disponible per al que fos perquè s'hi jugaven la supervivència.
Excepte Glòries, a la resta de places el vianant no hi pinta gairebé res. D'aquí la importància d'una operació urbanística que, encara que ha estat molt llarga en el temps, permet un nou horitzó.
Les Glòries, a la cruïlla de les tres grans avingudes barcelonines (Gran Via, Diagonal i Meridiana) augura un futur millor. Un espai en què les places no només regulin la circulació dels cotxes sinó potser, només potser, recuperin la seva raó de ser com a punt de relació i democràcia.
Terra sense asfalt, a mida de l'home.
