“El Castell de Torre Baró, emblema del districte de Nou Barris, se situa en un dels punts de transició entre el Parc Natural de la Serra de Collserola i Barcelona. Un lloc màgic en què ciutat i natura es fonen en un sol espai. Des de la seva posició elevada s'observen unes excel·lents vistes panoràmiques de l'àrea metropolitana, de les principals serralades litorals i prelitorals de Catalunya, i una perspectiva poc coneguda de la ciutat de Barcelona. Es tracta d'un lloc ideal per descobrir l'entorn i gaudir de la natura sense allunyar-se de la ciutat. La seva restauració a finals del 2014, llargament esperada pel veïnat, ha permès recuperar aquest notable edifici i habilitar-lo com un punt d'informació a disposició dels visitants”.
D'aquesta manera tan bucòlica es descriu a la pàgina web del Parc de Collserola la zona que s'ha cremat aquesta setmana a Barcelona.
Fa unes setmanes defensava en aquestes pàgines que la Barcelona bonica havia d'arribar als barris més allunyats de Barcelona i, per tant, els més pobres. Després de l'incendi s'ha fet palès que la zona no forma part encara de la Barcelona Bonica.
És cert que la recuperació del castell i de l'entorn ha estat una fita important, però als qui ens agrada pujar pel barri de Canyelles a la Torre del Baró podem comprovar in situ que l'estat del bosc no és l'adequat. Els matolls, típics del paisatge mediterrani, són part important de la massa forestal i, sens dubte, un combustible natural que mereix una atenció especial per la seva proximitat a àrees habitades. No parlem de centenars de metres, parlem de metres. Així, sense més.
L'incendi és, sens dubte, la prova del cotó. Es va actuar ràpid i amb eficàcia en l'extinció de les flames, però als despatxos de la Plaça de Sant Jaume s'han hagut d'encendre les alarmes. Queda clar que no n'hi ha prou amb la proposta que Ciutat Meridiana accedeixi al Pla de Barris. És important, sí. Necessari, també. Però cal pensar en paral·lel amb la urbanització de la muntanya que conviu amb un veïnat molt proper.
Ens hem salvat aquesta setmana d'un desastre, però s'ha de prendre consciència que amb les altes temperatures --que han vingut per quedar-se-- Collserola és un polvorí. Des de Barcelona a Esplugues passant per Sant Cugat i Cerdanyola o Rubí. La densa vegetació conviu amb milers d'habitatges que no és que estiguin a prop del bosc, és que estan al bosc.
Collserola no està de sort. Tres incendis aquest estiu --Can Caralleu i Esplugues-- s'han sumat a les restriccions per la pesta porcina. El pulmó verd de Barcelona i de bona part de la seva àrea metropolitana mereix més atenció. Per preservar-lo i per garantir que la simbiosi entre bosc i ciutadania no sigui un perill. Parlem moltes vegades que la percepció pot tergiversar la realitat però les més de mil trucades al 112 per l'incendi de Ciutat Meridiana, Torre Baró i Canyelles posa de manifest que la percepció d'inseguretat, i por, per l'incendi existeix. Amb un afegit, la vulnerabilitat. El mecher i la burilla indiquen que qualsevol malvat, despistat o descuidat pot ser el detonador necessari. Veurem, en aquest cas, com acaba la investigació policial.
Espero que la realitat viscuda aquests dies provoqui que les administracions --Ajuntaments, Parc de Collserola i Generalitat-- no es relaxin. Ha anat tot bé, però si no es prenen mesures seriosament pot anar a pitjor perquè Collserola és un parc urbà, no només una muntanya.
