L'etern retorn de les Teresines
"Em temo que la Festa Major de Gràcia, per més bona intenció que hi posin els veïns entestats a salvaguardar la tradició, ha assolit la categoria d'anacronisme. Com ho eren les Teresines, aquelles senyores de Gràcia que es va inventar La Cubana per a TV3 i que treballaven tot l'any perquè la seva festa major fos la millor de Barcelona"
S'acosta la Festa Major de Gràcia (del 15 al 21 d'aquest mes) i es preveu el mateix sidral dels anys anteriors, del qual vaig ser testimoni quan la Transició, època que propiciava el descontrol alternatiu en detriment de les celebracions de poble de tota la vida.
Gràcia continua estant, en general, molt orgullosa de les seves festes, però també és veritat que no falten els veïns que fugen del barri durant la Festa Major, ja que el xivarri que s'hi munta és massa per a la seva paciència i les seves ganes de viure en santa pau.
Fa anys que conviuen dos públics a la festa major de Gràcia: (part dels) locals, que continuen entestats en una celebració popular de barri (declarada d'interès nacional el 1997), amb els seus carrers guarnits amb més bona intenció que pressupost i la seva xerinola inofensiva i controlada, i els que es deixen caure pel sarau anual per emborratxar-se, fumar porros i, si es pot, trencar alguna cosa (cada any, els carrers guarnits pateixen algun atemptat, cosa que irrita amb raó els veïns de tota la vida).
Als meus vint-i-pocs anys, vaig començar a assistir a aquesta pugna soterrada entre les dues diferents versions de la festa major de Gràcia.
Confesso que jo també hi anava a beure i a fer l'oca, però mai no vaig trencar res (almenys, de manera conscient). Però no vaig trigar gaire a detectar la molesta presència d'individus asocials que, sota l'aparença d'okupes, antisistema i altres excuses, mostraven un notable apetit per la destrucció.
Per a mi, la festa major de Gràcia es va convertir ràpidament en una pugna entre dues maneres molt diferents de veure la festa: la normal, ingènua i gairebé rural, com era fa més de dos-cents anys, i la suposadament alternativa, entre punk i àcrata-nacionalista (si tal cosa és possible), els organitzadors i assistents de la qual (hi va haver un grup que promovia una festa alternativa, no sé si encara segueix actiu) se les tenien amb els veïns a qui havien destrossat la decoració dels carrers.
No sé com transcorre actualment la Festa Major de Gràcia, ja que no hi he tornat des de inicis dels anys 80. La festa de tota la vida de Déu em semblava carrinclona i anacrònica; l'alternativa, una merda punxada en un pal. Res a veure, intueixo, amb el que va ser als seus orígens, quan Gràcia era un entorn rural amb 3.000 habitants (el 1828, la xifra va pujar a més de 62.000 el 1875).
Les decoracions van començar el 1850, tot i que reduïdes a l'edifici que allotjava l'ajuntament. Als anys 20 del segle passat es van estendre a tota la zona, amb el suport d'entitats com el Centre Gracienc, l'Amistat Gracienca o la Bella Hortènsia.
El 1935 es va crear el Comitè de Fires i Festes, que va donar un notable impuls a tot el sarau popular iniciat el dia de la Mare de Déu d'agost. I a Gràcia s'hi ballaven el Contrapàs, el Ball de Déu, el Llevant de Taula i el Ball de Serrallonga.
Podien conviure aquelles delicioses antigalles amb el furor cerveser d'una ciutat turística com Barcelona?: juraria que no, tot i que s'hi va intentar durant molt de temps i, probablement, s'hi continua intentant ara, encara que cada any acabem lamentant el destrossa dels Carrers guarnits a mans de borratxos i okupes bruts.
Em temo que la Festa Major de Gràcia, per més bona intenció que hi posin els veïns entestats a salvaguardar la tradició, ha assolit la categoria d'anacronisme. Com ho eren les Teresines, aquelles senyores de Gràcia que es va inventar La Cubana per a TV3 i que treballaven tot l'any perquè la seva festa major fos la millor de Barcelona.
I convertir-se en un anacronisme és el pitjor que li pot passar a qualsevol cosa.
