La reconciliació, pendent?
"Per què un homenatge a un futbolista del Barça és acceptable mentre vesteix la samarreta blaugrana, però és objecte d'odi quan apareix representant Espanya? No havia desaparegut l'odi?"
Durant els últims anys se'ns ha repetit fins a la sacietat que la llei d'amnistia era necessària si volíem que tornés la convivència a Catalunya i, així, poder tancar d'una vegada per totes, les ferides obertes pel "procés".
Es va assegurar que la reconciliació era a l'abast de la mà i que n'hi havia prou amb eliminar les conseqüències penals del desafiament secessionista per recuperar la convivència.
Tanmateix, la realitat sembla entestada a qüestionar aquest relat.
La reconciliació només arriba quan els ciutadans tornen a reconèixer-se mútuament, quan l'hostilitat cap a qui pensa diferent desapareix i quan els símbols compartits deixen de ser objecte d'odi.
I, malauradament, alguns esdeveniments recents apunten, precisament, a una falsa o incompleta reconciliació.
És inqüestionable que la victòria de la selecció espanyola al Mundial de futbol ha aconseguit que milions de ciutadans hagin sortit als carrers d'arreu d'Espanya a celebrar-la. La victòria s'ha festejat com el que ha estat: un èxit esportiu que pertany a tothom, independentment de la ideologia o lloc de residència de cadascun de nosaltres.
Tanmateix, mentre la immensa majoria la celebràvem amb una alegria immensa i amb total normalitat, en determinats llocs van tornar a aparèixer escenes que semblaven pròpies d'altres temps no gaire llunyans.
Sí, no cal tapar-ho, les agressions, amenaces i incidents registrats en diferents punts (sobretot del País Basc), així com diversos actes vandàlics contra símbols relacionats amb la selecció espanyola, evidencien que el rebuig identitari continua present en determinats sectors.
A això s'hi suma el recent atac contra el mural que l'artista TvBoy ha dedicat a Barcelona a Ferran Torres, heroi de la final mundialista. L'obra, que representava el davanter del FC Barcelona besant la Copa del Món amb la samarreta de la selecció espanyola, va ser destruïda poques hores després de ser acabada i coberta amb pintades de caràcter polític i independentista.
Malauradament no es tracta únicament d'un acte de vandalisme, es tracta d'un missatge.
Per què un homenatge a un futbolista del Barça és acceptable mentre vesteix la samarreta blaugrana, però és objecte d'odi quan apareix representant Espanya? No havia desaparegut l'odi?
Quan un simple mural dedicat a un campió del món desperta més odi que admiració, potser convé admetre que el conflicte no ha desaparegut. Simplement segueix aquí, esperant una nova ocasió per manifestar-se.
I a aquest mateix clima s'hi ha sumat el debat viscut al Parlament entre el president de la Generalitat, Salvador Illa, i el portaveu del Partit Popular, Alejandro Fernández, a propòsit de la “no recepció” institucional als futbolistes catalans campions del món.
Mentre Fernández ha retret que el Parlament no promogués un homenatge a uns esportistes que han portat el nom d'Espanya fins al cim del futbol mundial, Illa ha respost que el Govern sí els havia ofert una recepció al Palau de la Generalitat, però que els jugadors "no han pogut venir". Explicació legítima però insuficient.
Precisament perquè es tracta d'esportistes que representen un motiu d'orgull per a milions de ciutadans, seria desitjable una major transparència. Quan es va produir aquesta invitació? A través de qui es va traslladar? Quins motius concrets van impedir que prosperés? Es van oferir dates alternatives compatibles amb els compromisos dels jugadors?
Respondre aquestes preguntes contribuiria a evitar especulacions i permetria valorar els fets amb més objectivitat. Quan la informació és incompleta, l'espai l'ocupen inevitablement les sospites i la confrontació política.
La convivència no consisteix a silenciar les discrepàncies, sinó a acceptar que existeixen símbols compartits que mereixen el mateix respecte que qualsevol altre. Qui presumeix de defensar la diversitat hauria de començar per respectar també aquells que senten legítimament com a pròpia la bandera espanyola, la selecció nacional o les institucions comunes.
No deixa de resultar paradoxal i irònic que alguns dels mateixos dirigents que parlen constantment de tolerància, pluralitat i respecte amb prou feines aixequin la veu quan es produeixen atacs contra qui expressa la seva identitat espanyola en determinades zones del nostre país.
El silenci institucional davant d'aquests episodis transmet un missatge inquietant: que hi ha símbols la protecció dels quals sembla merèixer menys atenció que d'altres.
La reconciliació exigeix reciprocitat. No pot consistir únicament a concedir beneficis polítics a qui va protagonitzar el desafiament independentista mentre una part de la societat segueix sentint-se intimidada o assenyalada per expressar amb normalitat el seu sentiment de pertinença a Espanya.
Alguns han confós la pacificació política amb la reconciliació social, i aquesta última s'aconsegueix amb molt de temps, amb molta voluntat i, sobretot, amb molt de respecte mutu.
