Al Síndic el molesten els pobres
"És difícil saber quina és la funció d'un Síndic. Se suposa que s'encarrega de defensar els ciutadans dels càrrecs que ells mateixos trien amb molts més vots que a ell, potser perquè els importen més. Però a tenor del que li preocupa, resulta encara més difícil saber per on es mou aquest home"
El Síndic de Barcelona, recentment revalidat amb el immens suport de dos mil barcelonins, ha començat a treballar. No l'espanta la calor de l'estiu: s'esforça intensament per millorar les condicions de vida de la ciutat.
De les seves aportacions en el passat gairebé no n'hi ha constància, així que en la nova etapa pensa mantenir una línia de continuïtat: de victòria en victòria fins a la inanitat total.
Com seran les coses que ha descobert que el principal problema detectat a Barcelona és el soroll que es produeix a l'interior del transport públic. Allà uns parlen entre ells; altres utilitzen el mòbil per escoltar música, seguir una sèrie o rebre un encàrrec. I ho fan als vehicles, a les andanes, als passadissos, a les parades d'autobús.
Quina xerinola! Insuportable. Ja ha rebut dues queixes! Poca broma: l'1 per mil dels que l'han donat suport, encara que alguns menys dels que han visitat Ceuta i Melilla.
I la cosa no acaba aquí: resulta que, de vegades, al metro hi ha qui toca música i canta i passa el raspall, i alguns -"és trist demanar, però és més trist robar"- fins i tot demanen almoina. Quina imatge donen de la ciutat!
Al Síndic no li preocupa que hi hagi pobres sense mitjans per guanyar-se la vida i que recorrin a l'almoina, li molesta que ho facin al metro i per evitar-ho té una solució: canya!
Vist el vist i sentit el sentit, sosté que aquest tipus de conductes ha augmentat molt i que la culpa no és de la pobresa i les desigualtats socials, sinó de TMB, a qui s'ha adreçat per reclamar-li enèrgicament que posi fre a aquestes situacions i multi el personal infractor.
En català hi ha una dita: qui no té feina el gat pentina. La versió espanyola podria ser, més o menys, que el diable, quan no té què fer, mata mosques amb la cua. Ambdós refranys poden aplicar-se a l'actuació de David Bondia. No és una qüestió de la persona. Té a veure amb l'existència mateixa del càrrec.
És difícil saber quina és la funció d'un Síndic. Se suposa que s'encarrega de defensar els ciutadans dels càrrecs que ells mateixos trien amb molts més vots que a ell, potser perquè els importen més. Però a tenor del que li preocupa, resulta encara més difícil saber per on es mou aquest home.
Qui circuli per Barcelona i utilitzi el transport públic pot comprovar que hi ha sorolls molt més considerables que els de qui parla al metro. N'hi ha que fins i tot criden, però tampoc és per tant. Pitjor són les motos que circulen amb l'escapament lliure, amb el tub trucat o les d'una determinada marca que ja surten de fàbrica provocant un terrabastall considerable.
Si el que el Síndic busca és ficar-se amb TMB, pot comprovar que alguns dels motors dels seus autobusos (cada cop menys) ronquen de valent.
També hi ha alguns vehicles de contractes municipals capaços de fer xivarri a qualsevol hora del dia o de la nit.
Si ho prefereix, pot passejar-se a determinades hores de la matinada per les zones en què proliferen bars amb o sense terrassa (Enric Granados, Tuset, diversos carrers de Sants i Gràcia) per comprovar els decibels que produeixen els seus clients, abans i sobretot després de la ingesta d'alcohol.
Però aquests sorolls estan associats al negoci, de manera que no són preocupants per al Síndic. La veritable preocupació és que un captaire mostri les vergonyes de la ciutat al metro. I en veu alta.
A Barcelona hi ha problemes, uns en vies de solució i d'altres irresolubles, però el més gran de tots no és el soroll al transport públic.
El soroll és universal, especialment als països mediterranis on no hi ha festa sense altaveus a tota màquina i milers de petards. Un soroll que no té sanció social, de manera que no serà eliminat només amb una política de multes, que probablement es cebarien en gent que no pot pagar-les.
Fa uns anys un periodista va rebre una trucada de Càritas. Li van explicar que l'ajuntament de Barcelona havia embargat el compte corrent a un indigent. La tenia perquè era l'única manera de cobrar una ajuda social que ni tan sols li donava per a un allotjament. Vivia al carrer i va ser multat per fer les seves necessitats, com tothom, a la seva residència; com que no va pagar, li van embargar el compte.
Potser aquesta sigui la senda que agrada al Síndic. Així hi haurà diners per al salari d'un càrrec la utilitat del qual queda palesa en la densitat social de les seves reclamacions.
