Samaranch es queda sense avinguda
"Posar-li una avinguda a Barcelona a Samaranch no implica aprovar la seva discutible carrera professional. Només és una mostra pòstuma d'agraïment. I si preferim un enclavament més discret, sempre li podem donar el carrer de Sabino Arana, que constitueix una vergonya indiscutible per a la ciutat"
Com els va dir Narcís Serra als seus col·legues en el seu moment, “Desenganyeu-vos, nois. Si ens hem fet amb l'olimpíada és gràcies al fatxa”. Amb això de fatxa es referia a l'incombustible Juan Antonio Samaranch, qui, des de la presidència del Comitè Olímpic Internacional, havia mogut Roma amb Santiago perquè l'olimpíada de 1992 li fos atorgada a la ville de Barcelona, com ell mateix va dir amb la veu trencada per l'emoció.
Malgrat el reconeixement fatalista de l'alcalde Serra, l'agraïment del consistori barceloní no arriba a l'extrem de dedicar-li a Samaranch l'avinguda de l'Estadi, com pretenien els munícips del PP. La relació de la ciutat que els JJOO del 92 van posar al mapa (amb els resultats agredolços de tots coneguts) amb el seu aconseguidor sempre ha estat del model: “Gràcies, fatxa. I ara, perd-te”. O del més expedit: “Fora, bitxo”.
Som davant d'una qüestió d'escrúpols morals. Intueixo que, per al nostre estimat alcalde, que era un nen quan els fastos olímpics, resulta repulsiu premiar el difunt Samaranch a causa del seu passat, que, certament, no és precisament irreprotxable: falangista de la primera fornada, franquista fins al moll de l'os, hàbil manipulador que va saber disfressar-se de demòcrata de tota la vida quan tocava, social climber de nivell cinc i, sens dubte, fan d'aquella pel·lícula americana dels anys 60 titulada Molly Brown, sempre a flote.
Tota la vida de Juan Antonio Samaranch va consistir a cuidar de Juan Antonio Samaranch perquè mai li faltessin diners i càrrecs lluïts. A tal fi, s'hi va aplicar amb ràbia, sacrificant primer el falangista per substituir-lo per un franquista, fugint a Moscou d'ambaixador mentre per aquí escampava la pluja progressista, infiltrant-se al COI com a record de la seva joventut esportista (i per prosperar convenientment).
Tot el que va fer ho va fer per ell mateix, encara que se li omplís la boca d'Espanya i, si no quedava més remei, de Catalunya i Barcelona.
Però l'olimpíada ens la va aconseguir ell amb parla, arguments i possibles tripijocs. De fet, Samaranch és el pare de la nova Barcelona, amb les seves virtuts i les seves misèries. Així doncs, què menys que posar al seu nom l'avinguda que condueix a l'estadi olímpic?
No siguem puerils i rancorosos. No cal admirar el difunt per dedicar-li un carrer de la seva ciutat natal. Al cap i a la fi, d'aquí uns anys, qui recordarà el seu passat de falangista, franquista i aprofitat oportunista?
L'únic que sabrà la gent és que Samaranch es va treballar l'olimpíada, la va portar a Barcelona i la ciutat mai va tornar a ser la mateixa.
Des de 1992, tothom vol visitar Barcelona o quedar-s'hi a viure, fins al punt que els expats s'apoderen dels pisos de les persones desnonades pels fons voltor, que han d'anar a viure a la quinta forca (o a la merda, directament).
Vam superar la marginalitat i vam quedar sotmesos a la llei del més fort, una cosa que ja passava a ciutats com París, Londres o Nova York, pensades exclusivament per als rics. I d'això no li podem tirar la culpa a Samaranch, llevat que siguem Gerardo Pisarello o qualsevol altra llumenera dels comuns o de la CUP.
Posar-li una avinguda a Barcelona a Samaranch no implica aprovar la seva discutible carrera professional. Només és una mostra pòstuma d'agraïment. I si preferim un enclavament més discret, sempre li podem donar el carrer de Sabino Arana, que constitueix una vergonya indiscutible per a la ciutat.
