Peatges i populisme
"Vist amb la perspectiva de cinc anys, sembla clar que el problema no era el peatge, sinó la seva quantia: el model bicoca que s'havia creat per assegurar el negoci de les concessionàries"
La campanya contra els peatges es va aixecar a Catalunya per qüestions polítiques, per l'agravi comparatiu respecte a altres comunitats espanyoles. Tot plegat convenientment adobat pel populisme independentista.
El discurs no es va fer entorn de la desmesura dels guanys de les concessionàries, que convertien en beneficis nets més del 40% dels ingressos; un robatori tècnic encara més flagrant quan es tractava d'un servei públic ofert per una empresa privada, però molt intervingut i, en teoria, controlat.
No, el relat va ser nítidament populista. Per això, hi va haver qui tot i veure el disbarat va jugar al mutisme covard. És el que li va passar a Artur Mas, tot i que els autors d'aquella barbaritat eren els seus germans pujolistes.
El president de la Generalitat, Salvador Illa, al Parlament
Salvador Illa ha aixecat la llebre davant la contundència del desastre de l'AP-7 i davant la constatació que tothom està d'acord que va ser un error. Ningú s'hi ha oposat, com a molt s'han establert condicions novament populistes, com ha fet Oriol Junqueras, que es va sumar a aquell moviment i el va rendibilitzar tot el que va poder.
Cal suposar que el Govern ja té aquilatada una sortida amb Madrid, que tampoc no està lliure de pecat en aquest assumpte. Primer, va accedir a les pretensions del no vull pagar i, després, ha jugat la seva particular partida del gat i la rata amb Brussel·les per esmunyir-se'n.
Del compromís inicial d'arbitrar una solució tipus vinyeta el 2023 a la promesa de reinventar el transport ferroviari i apropar la taxa de trànsit de mercaderies a Europa. Seguim per sota del 5%, davant el 17% de la UE. L'objectiu és arribar al 10% el 2030, quan la Unió espera estar al 30%.
En fi, que tot apunta que el populisme continuarà manant en la política de mobilitat. Quan sento Manel Nadal citar Espanya i l'extracció de recursos de Catalunya des del mateix Govern d'Illa perdo l'esperança.
Manel Nadal, director general de Mobilitat de la Generalitat EUROPA PRESS
En un moment en què tothom pateix la pressió de la desregulació i la privatització, quan alguns governs sensats intenten fer front a aquests embats amb mesures com l'alemanya sobre les pensions, al nostre país seguim entregats a la demagògia.
Vist amb la perspectiva de cinc anys, sembla clar que el problema no era el peatge, sinó la seva quantia: el model bicoca que s'havia creat per assegurar el negoci de les concessionàries sense pensar en el llarg termini.
La mateixa perspectiva hauria de servir per reobrir el debat del peatge d'entrada a Barcelona, on els seus habitants paguen més per l'habitatge i pel manteniment dels serveis municipals que els seus veïns; a més de respirar un aire pitjor.
Interior del túnel de Glòries, el degoteig de l'entrada nord de Barcelona / AJ BCN
L'any 2020 el consistori va optar per desistir amb excuses peregrines com l'existència d'altres peatges. Es va aplicar la zona d'exclusió per a vehicles contaminants, que penalitza la gent amb menys recursos i que deixa de tenir sentit en la mesura que el parc mòbil s'electrifica. Un pedaç.
Davant dels qui defensen la reducció dels recursos i de les prestacions de l'Estat, altres proposen una petita contribució per part dels beneficiaris. No parlen d'educació o salut, sinó de qüestions com la mobilitat, el medi ambient.
Un mínim pagament per ús que expulsaria, per exemple, aquells que fiquen els seus trastos vells a l'autopista per anar al poble del costat i estalviar-se les tres rotondes que es troben per fer aquests cinc quilòmetres. Una manera de posar ordre.
