Els costos de la centralitat
"Els veïns de Sagrada Família també pateixen les aglomeracions freqüents i la conversió de comerços tradicionals en botigues de souvenirs de gust dubtós. Però algú va vendre o traspassar aquell negoci (emparat per la llibertat de comerç) perquè el d'ara és més rendible"
A principis dels anys vuitanta les manifestacions i els actes festius al centre de Barcelona eren molt freqüents. Tants que al final alguns residents van començar a queixar-se dels inconvenients que els causaven. L'aleshores responsable d'urbanisme els va respondre que viure al centre té molts avantatges i també, és clar, alguns inconvenients. Els va anomenar “costos de la centralitat”.
El destí va voler que anys més tard i ja apartat de la política municipal, aquell regidor adquirís un pis en un lloc tan cèntric com la plaça Reial. Va trigar poc a adonar-se que en ella hi havia a vegades un xivarri notable. És a dir, que ho notava fins i tot quan volia dormir.
Llavors va exposar públicament les seves queixes. La resposta de l'edil del districte va ser recordar-li que havia d'assumir els “costos de la centralitat”.
Totes les monedes tenen una cara i una creu.
Alguns comerciants barcelonins s'han queixat perquè durant quatre dies els seus negocis poden ressentir-se per les etapes catalanes del Tour de França.
Algú els hauria d'explicar que si la moneda té dues cares o dues creus és perquè és falsa.
La perfecció només es dóna en Déu, però a canvi aquest ha de pagar un preu alt: no pot experimentar cap canvi, perquè com que la perfecció no té graus, qualsevol moviment el portaria necessàriament a la imperfecció.
Viure a Barcelona i més concretament a les seves zones més concorregudes té avantatges i inconvenients.
Entre els enormes avantatges per als comerciants de l'entorn de Sagrada Família (i de la Rambla i del Gòtic) hi ha la afluència de visitants que són clients potencials i als quals se'ls pot vendre aigua a preu d'un bon vi o entrepans de pernil amb tan poca teca que podrien menjar-los fins i tot els mahometans.
Demanar que l'Ajuntament els compensi quan fa campanya perquè els seus clients hi acudeixin en massa sembla una mica excessiu. Sobretot perquè la petició no va acompanyada de l'oferta de compartir els dividends de més que es derivin d'aquestes mateixes campanyes.
Els plors d'alguns empresaris comencen a ser crònics. I sempre reclamen que l'erari públic els pagui fins i tot el mocador amb què s'eixuguen les seves llàgrimes de cocodril.
Hi ha obres al carrer? Un desastre. No hi ha obres al carrer? Un desastre perquè no es fan treballs de manteniment.
Hi ha zones de la ciutat que, sense ser centrals (encara que estan més al centre que algunes localitats metropolitanes) pateixen restriccions cada setmana. Per exemple, els voltants del camp del Barça. Amb l'agreujant que el club i els comerciants de l'entorn n'obtenen beneficis però els costos d'incrementar el transport públic i les hores extraordinàries de la Guàrdia Urbana van a càrrec de tots els barcelonins, inclosos els simpatitzants de l'Espanyol.
Els residents tenen pocs beneficis, llevat que es compti com a tal tenir informació actualitzada dels gols perquè el xivarri dels espectadors se sent a gran distància.
No és com aquells lemes pintats en quilòmetres de carrer en què s'associa Barcelona amb el Tour. Rètols que costa llegir des del cotxe perquè estan pensats per a les preses aèries de la volta ciclista. És a dir, per als de fora. Els de dins ja saben que estan a favor del tour, els agradi o no.
Els veïns de Sagrada Família també pateixen les aglomeracions freqüents i la conversió de comerços tradicionals en botigues de souvenirs de gust dubtós. Però algú va vendre o traspassar aquell negoci (emparat per la llibertat de comerç) perquè el d'ara és més rendible.
Ara es queixen perquè han coincidit en poc temps la visita del Papa i la competició ciclista.
Quina poca visió de conjunt ha tingut l'Ajuntament! Amb lo fàcil que hauria estat fer coincidir els dos fets i que Lleó XIV fes la seva entrada al temple muntat en una bici!
