Samaranch
"El pujolisme va absorbir sense manies molts alcaldes franquistes a les seves llistes de les primeres municipals. L'objectiu era la penetració territorial, a la qual els conversos podien contribuir amb un simple canvi de jaqueta"
La setmana passada, 16 anys després de la seva mort, Barcelona i Catalunya van retre un petit homenatge a la memòria de Juan Antonio Samaranch Torelló. Es volia tancar així el llarg període d'oblit deliberat amb què la ciutat i la Generalitat havien tractat l'home que va aconseguir els Jocs Olímpics de 1992, l'esdeveniment més important des de l'Exposició Universal de 1888.
Hi ha quelcom en tot això difícil d'entendre. Per què es va acceptar el gran regal que portava des del Comitè Olímpic Internacional (COI) si era tan horrible als ulls dels qui llavors manaven en aquest país?
Es podrà contestar: no senti, no; que hi va haver gent, com Jordi Pujol, que ho va acceptar a contracor. La qual cosa no deixa de ser veritat, però si l'expresident va arrossegar els peus davant dels JJOO no va ser per la figura de Samaranch, sinó per les seves manies messiàniques.
Des del punt de vista polític, els grans beneficiats de la designació olímpica eren els socialistes, els seus adversaris liderats per Narcís Serra i Pasqual Maragall, fills de dues sagues de l'alta burgesia barcelonina amb les quals Pujol mai no havia congeniat: donaven l'esquena al seu nacionalisme provincianista.
A més, tot el que suposés potenciar Barcelona anava en detriment d'un projecte de construcció de país que en el fons i en la forma tenia les seves arrels més profundes a la Catalunya rural i menestral.
Samaranch pertanyia també a aquesta classe social que mirava els pujol per sobre l'espatlla. Encara que en el seu cas no s'havia limitat a conviure amb el règim, com van fer altres burgesos coetanis com Josep Vilarasau o Ricard Fornesa, sinó que havia estat un militant actiu, fins i tot un jove falangista de primera hora.
L'alcalde de Barcelona, Enric Masó, el president de la Diputació, Juan Antonio Samaranch, i el ministre de l'Interior, Rodolfo Martín Villa, celebren el 18 de juliol de 1974 a les Drassanes. Masó no fa la salutació feixista. EFE
Però no s'ha de confondre, aquest no era el problema. El pujolisme va absorbir sense manies molts alcaldes franquistes a les seves candidatures de les primeres eleccions municipals. L'objectiu era la penetració territorial, a la qual els conversos podien contribuir --i van contribuir-- amb un simple canvi de jaqueta.
Josep Gomis n'és un bon exemple. Va ser alcalde de Montblanc des de 1964 fins al 1980, un càrrec que va compaginar amb l'escó de procurador a Corts diversos mandats; i també va presidir la Diputació de Tarragona. Pujol el va fitxar com a diputat, conseller de Governació i, finalment, el va nomenar delegat de la Generalitat a Madrid el 1993, i el va mantenir en el càrrec fins al 2002.
És a dir, que el passat no sempre era un impediment. Algunes formacions d'esquerres que de manera implícita es van fer més pujolistes que nacionalistes van heretar aquesta memòria selectiva. D'aquí que fossin tan combatives des de l'Ajuntament de Barcelona davant de Samaranch.
Els qui el van conèixer el descriuen com un excel·lent relacions públiques, un cònsol de si mateix al servei de causes guanyadores i summament discret. Un esportista d'elit que va estudiar periodisme, com la seva esposa.
Durant la seva etapa com a procurador a Corts pel terç familiar tenia contacte amb alguns reporters de la ciutat als quals convidava a casa seva del Turó Park perquè li donessin idees sobre temes de Barcelona. Cercava assumptes candents, d'interès, per presentar a la Cambra, però que no aixequessin butllofes entre els franquistes recalcitrants. Volia visibilitat sense arestes.
En el tardofranquisme va apostar per Joan Carles, cosa que li va permetre accedir a la presidència de la Diputació de Barcelona, on va aprofitar per recuperar algunes qüestions formals del catalanisme que després, amb la recuperació de la Generalitat, resultarien molt útils.
Quan el 1977 Espanya va restablir relacions diplomàtiques amb l'URSS, va ser el primer ambaixador a Moscou. El seu treball a favor de la incorporació a l'olimpisme dels països soviètics li va servir tres anys després per aconseguir la presidència del COI en una reunió celebrada, precisament, a la capital russa.
El que va passar després és de sobres conegut.
