L'asfíxia verda
"L'Agenda 2030 no té per què ser sinònim de confiscació. És hora d'exigir als governants de l'Ajuntament de Barcelona, i per extensió de la gran majoria de municipis, que deixin d'utilitzar el medi ambient com la coartada perfecta per quadrar els seus pressupostos i comencin a aplicar la tecnologia per retornar els diners als ciutadans que sí compleixen amb el planeta"
Fa uns dies a la premsa de Barcelona es va publicar un article que començava amb la frase que “Catalunya segueix lluny dels objectius de reciclatge fixats per Europa”, i que “el desenvolupament d'aquests models (sistemes), que ha crescut en els últims anys, s'ha vist lleugerament alentit per la proximitat de les properes eleccions municipals”.
L'article i altres informacions em porten a una sèrie de reflexions, o més aviat de realitats.
La primera és patent: el calendari polític marca molt més que el benestar dels ciutadans. És un fet que difícilment es pot canviar.
La segona i en la qual em vull centrar, ja que aquí sí es poden plantejar millores si existeix voluntat política (i que tant de bo algun partit polític reculli el guant) és l'asfíxia verda: Com l'Agenda 2030 ha convertit Catalunya i Barcelona en el laboratori de la hiperimposició fiscal.
Sota el paraigua i la “mai criticable” (si no vols ser titllat de negacionista climàtic) sostenibilitat, la butxaca dels contribuents espanyols i de manera dramàtica la dels catalans i barcelonins està experimentant un canvi radical i difícilment reversible, llevat que hi hagi un canvi en la manera d'actuar dels que ens governen.
El que va començar el 2020 com una declaració d'intencions alineada amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l'Agenda 2030, s'ha consolidat el 2026 com una maquinària fiscal implacable.
L'anomenada "fiscalitat verda" va néixer com un incentiu per a la transició ecològica, però en mans d'uns governants talibans del canvi climàtic s'ha transformat en un mecanisme de recaptació asfixiant per als ciutadans i les empreses.
Des de l'inici de l'Agenda 2030 no han deixat de crear-se nous tributs i noves taxes, tant a nivell nacional com autonòmic i municipal. En molt pocs anys, a Espanya hem vist, per exemple, com es creaven i implementaven nous tributs de caràcter directe com l'Impost Especial sobre els Envasos de Plàstic no Reutilitzables, el gravamen sobre el dipòsit de residus en abocadors o l'Impost sobre Gasos d'Efecte Hivernacle.
Si a aquests hi sumem la taxa d'escombraries obligatòria municipal per llei estatal, que prohibeix explícitament als ajuntaments subvencionar aquest servei amb altres ingressos, l'estocada als recursos econòmics de les llars espanyoles és definitiva.
Però, aquesta “estocada” és igual per a tots els espanyols?
No, no ho és. I no ho és independentment de la renda (cosa que podria ser lògica), sinó que sobretot depèn de la comunitat autònoma i el municipi on es visqui. I és aquí on Catalunya, i per extensió Barcelona, s'emporta la palma pel que fa a la pressió fiscal que patim els ciutadans i empreses locals.
Si Espanya és el tauler de joc de l'Agenda 2030, Catalunya és el seu laboratori més agressiu. La comunitat autònoma ostenta el rècord històric de posseir el major nombre de tributs propis del país. Amb un agreujant estadístic demolidor: prop del 60% d'aquests impostos exclusius són de caràcter mediambiental.
Un català, a igualtat de renda amb un madrileny o un andalús, paga significativament més pel simple fet de residir a la seva comunitat.
Tributs com l'Impost sobre les emissions de CO2 dels vehicles penalitzen la mobilitat de les classes mitjanes i treballadores que no poden costejar la transició cap a un vehicle elèctric. A això s'hi sumen, per exemple, l'Impost sobre begudes ensucrades envasades (aquí és igual la renda de cada individu) o les pujades dels cànons de l'aigua.
I si parlem de Barcelona…Barcelona s'ha convertit en una de les ciutats amb més pressió fiscal per habitant d'Espanya, fregant ja els 1.000 euros anuals de mitjana en tributació municipal de caràcter directe. L'Ajuntament de Barcelona ha optat per la via de l'asfíxia econòmica per complir amb els ràtios europeus.
L'exemple més flagrant és l'increment esglaonat del 30% anual en la Taxa de Recollida de Residus Comercials, una mesura que ofega el teixit PIME i el comerç de barri.
En paral·lel, l'Agenda 2030 urbana ha justificat un augment sense treva del recàrrec turístic municipal que, si bé es ven com un peatge al visitant, erosiona la competitivitat del principal motor econòmic de la ciutat.
Des de l'arribada a l'alcaldia d'Ada Colau fins ara, els nostres governants han utilitzat la bandera de la sostenibilitat per engreixar les arques públiques castigant de manera implacable la capacitat econòmica real dels ciutadans i les empreses de la nostra ciutat.
Criticar, o simplement donar visibilitat a aquesta realitat et converteix de facto en un despietat negacionista climàtic i en un assassí de la biosfera davant del “woquisme climàtic”.
Crec que exposar aquesta realitat no és negar que calgui fer polítiques per mitigar el canvi climàtic, però davant el càstig fiscal que estem patint els barcelonins (sí, la meva ciutat) existeixen alternatives molt menys gravoses i totalment provades en altres ciutats del nostre entorn occidental: podem i hem de passar del càstig fiscal a la bonificació intel·ligent.
És una autèntica fal·làcia fer-nos creure als ciutadans que l'única manera de complir amb l'Agenda 2030 és pagar més. Europa demostra que existeix un camí alternatiu i molt més just: la fiscalitat d'incentiu positiu.
En lloc de recaptar mitjançant multes encobertes i taxes lineals, ciutats de referència internacional han demostrat que premiar les bones conductes és més eficient que penalitzar les necessitats bàsiques.
Posarem diferents exemples que es podrien implementar a Barcelona (traslladables també a altres llocs) i que ajudarien a complir amb els objectius de l'Agenda 2030 alhora que no significarien trencaments en les economies de les llars i de les empreses, almenys en aquelles que poguessin complir amb aquests objectius:
A Flandes, Bèlgica, existeixen els anomenats Sistemes de Pagament per Generació Real pels quals els ajuntaments han d'abandonar les taxes d'escombraries fixes i generalitzades. Mitjançant l'ús de contenidors intel·ligents amb targeta d'identificació ciutadana, s'estableix un tram exempt o un "crèdit gratuït" de residus a l'any per llar.
Aquells ciutadans que demostrin separar correctament el plàstic, el vidre i el paper veurien bonificat el seu rebut fins a l'exempció total del recàrrec d'escombraries, premiant l'esforç del veí en lloc de castigar-lo per endavant.
A Llombardia, Itàlia, ens trobem amb les bosses intel·ligents (o identificadors per Xips): bosses vinculades a la targeta sanitària del ciutadà que permeten al programari municipal monitoritzar qui redueix dràsticament la seva bossa de rebuig (escombraries comunes). Aquelles famílies eficients reben descomptes directes automàtics de fins a un 30% en la taxa de residus de l'any següent.
Ciutats com Berlín o Munic a Alemanya permeten que els blocs de pisos i comunitats de veïns “autogestionin la seva eficiència”: si un edifici demostra alts índexs de reciclatge es permet substituir els seus contenidors de rebuig per uns de més petits o espaiar la recollida d'aquesta fracció, cosa que es tradueix en una baixada dràstica i immediata en la factura de la comunitat de propietaris.
Un altre exemple seria el Sistema de Dipòsit i Recompensa Directa que s'està implantant a les ciutats de Noruega o Alemanya, pel qual als supermercats s'instal·len màquines de retorn d'envasos. En introduir un envàs de plàstic, llauna o vidre, el ciutadà rep el reemborsament d'una “fiança” dipositada en la compra. El reemborsament pot ser en efectiu o mitjançant vals de compra immediats.
Hi ha més exemples, però ja només amb algun d'aquests i, a poc a poc, anar implantant els mateixos o d'altres similars o més novedosos o imaginatius, aquesta asfíxia verda que patim deixaria d'estrènyer-nos com ho fa ara.
Per acabar hauríem de fer una pregunta als nostres governants: les propostes de l'Agenda 2030, són per millorar el planeta o per asfixiar el ciutadà?
S'està demostrant que l'incentiu econòmic positiu aconsegueix taxes de recuperació molt més altes que aquelles que s'aconsegueixen amb la pressió fiscal.
L'Agenda 2030 no té per què ser sinònim de confiscació. És hora d'exigir als governants de l'Ajuntament de Barcelona, i per extensió de la gran majoria de municipis, que deixin d'utilitzar el medi ambient com la coartada perfecta per quadrar els seus pressupostos i comencin a aplicar la tecnologia per retornar els diners als ciutadans que sí compleixen amb el planeta.
Sr. Collboni (i resta de futurs candidats a l'alcaldia de Barcelona), en prenen nota?