És probable que la major part dels ciutadans creguin que quan els propietaris de les galeries d'art reclamen una baixada de l'IVA que se'ls aplica en realitat demanen privilegis per a la gent adinerada. Perquè, qui pot comprar art si no els rics?

La polèmica, que va motivar un tancament patronal de dos-cents galeries al febrer, no està només en què les transaccions estiguin gravades amb el 21% d'IVA.

L'assumpte té molt a veure amb que França aplica un 5,5%; Portugal i Bèlgica, el 6%; Itàlia, el 5%; i Alemanya, el 7%. I amb que el 40% de les vendes de les galeries del país es destinen a l'estranger.

Líder en exportacions

Tot i aquesta desavantatge competitiva, deu ser el sector més exportador de la nostra economia i; potser, no el més transparent.

Els principals clients són els col·leccionistes, amb l'Estat –Administració central i comunitats autònomes-- al capdavant, seguit per grans empreses, institucions i inversors particulars. El minorista, el col·leccionista particular, es retreu des de fa anys i, el que és pitjor, no té relleu generacional.

La gent que entén diu que els joves tenen altres prioritats, que l'art no competeix amb els viatges o amb l'últim crit tecnològic, tampoc amb el foodisme. A més, és clar, que els salaris han quedat molt per sota de béns imprescindibles com l'habitatge. I que els preus mínims de les peces artístiques han mantingut una evolució a l'alça.

A Barcelona, l'escalada dels lloguers iniciada l'any 2000 i l'esclat posterior de la gran crisi de 2008 van suposar un cop per al sector. De manera que qui va aconseguir sobreviure es va desplaçar a zones més barates que l'eix de Consell de Cent. El 2015 es va obrir la primera galeria al carrer Trafalgar, on ara ja n'hi viuen una dotzena.

Hi ha diversos grups d'emprenedors que intenten animar el negoci amb iniciatives per atreure els joves. I ho fan en una ciutat que no cessa en la millora de la seva oferta cultural amb ampliacions de les institucions ja existents i amb propostes tan atractives com l'obertura d'una sucursal de Moco Museum fa cinc anys o el nou projecte Carmen Thyssen al mateix centre.

A les institucions ha desaparegut aquell esquerranisme infantiloide que va posar pals a les rodes a la instal·lació d'una franquícia del museu Hermitage a Barcelona. Els nostres governants semblen tenir clar que l'art interessa: 3,8 milions de persones van visitar els museus de la ciutat l'any passat, sense comptar els 4,8 milions que van anar a la Sagrada Família, un mix de parc temàtic i arquitectura faraònica.

Sembla clar que a la gent li interessa el món de l'art; una altra cosa és que estigui a l'abast de la seva mà.

El mercat de l'art espanyol és insignificant en termes globals: suposa l'1% de les transaccions mundials, davant del 9% de França, el 18% de Gran Bretanya o el 44% dels Estats Units. Potser rau aquí part de l'atractiu per als inversors estrangers, que assimilen el seu pes relatiu al seu desenvolupament, cosa que potser obre la porta a les oportunitats.

Un cop vaig llegir un expert que deia que el col·leccionisme és una passió, i que com a tal difícil de definir; encara més de desxifrar. Qualsevol que passegi un matí de diumenge pel mercat de Sant Antoni veurà els tipus més pintorescos de la ciutat. Molts d'ells són col·leccionistes.