“Per facilitar una sortida ràpida i còmoda de l'avió, els demanem que recullin els seus equipatges de mà seguint les instruccions: primer avisarem perquè surtin els passatgers de la primera a la cinquena fila.

Això, si els sembla bé; si no, res”.

Amb aquesta sorna parlava pel megàfon el tripulant de Vueling després de l'aterratge.

L'home sabia què deia: immediatament es van aixecar uns quants viatgers de diferents files. I, quan van donar l'avís per a les cinc primeres, alguns llestos del darrere ja estaven estirant de la maleta.

No eren la majoria, és clar, però suficients per desordenar l'assumpte.

Mà ferma o bonisme

Enrique Tierno Galván, el mític alcalde de Madrid, era un socialista liberal. Molt al seu pesar, una de les primeres conclusions a què va arribar després d'assumir el càrrec va ser que no hi havia més remei que recórrer al càstig perquè els ciutadans respectessin les normes de trànsit.

Per al Vell Professor, aquella certesa xocava amb la seva confiança en la naturalesa humana i en la bona intrínseca de l'home.

Per això sorprèn que 40 anys després els nostres polítics locals –correligionaris, a més, del madrileny-- facin campanyes cíviques tan plenes de bonisme com la de Poca vergonya que ha posat en marxa l'Ajuntament de Barcelona.

No crec que la lletra amb sang entri ni en barbaritats d'aquest estil, però sí que qüestiono l'efectivitat d'aquest tipus d'apel·lacions per acabar amb un incivisme assumit ja com a hàbit per tants ciutadans.

El districte de Sant Martí ha fet bé d'estirar les orelles al veí rondinaire que s'excedeix en les seves queixes i fa gastar recursos i temps al consistori per respondre a les seves expansions.

Tanmateix, això no hauria de desanimar la resta dels ciutadans a l'hora de denunciar els excessos i les molèsties. A un li xoca que l'Agent Cívic li cridi l'atenció si creua per un espai limitat a bicis i patinets, però que alhora els bars i botigues properes llencin les caixes de cartró –sense doblegar-- al contenidor que tenen més a prop o buidin el recollidor a la paperera pública –una d'aquestes 25.000 que hi ha a Barcelona-- després d'escombrar el metre i mig de vorera davant del seu establiment.

No sé si vostès ho han vist, però al meu barri la majoria dels bars llencen a l'escocell més proper les burilles que els seus clients tiren a terra. Els agents cívics tampoc han arribat a veure com una molt coneguda cerveseria de Sagrada Família aboca cada setmana l'oli usat –cinc o sis litres-- a la claveguera a plena llum del dia.

Es necessiten mans

I un es pregunta si tanta gent s'atreveix a embrutar la ciutat a la vista de tothom, com creu l'Ajuntament que els farà conscienciar amb una simple campanya.

Els mateixos parapolicies que comproven si un automòbil està mal aparcat per sancionar-ne el propietari podrien donar un cop d'ull a la cura dels carrers. Com els agents cívics que pul·lulen per les zones més turístiques.

Estaria bé una mica més de Tierno Galván i una mica menys de permissivitat. O millor encara, deixar de banda aquesta ingenuïtat fingida que anomena pocavergonya qui actua com un cafre.