Que aturin el món que baixo!

Vivim en un món boig. Massa boig pel meu gust. Aquesta setmana ha estat especialment descoratjadora. Des del Trump que deia que enfonsar vaixells era divertit fins a Aznar dient que Espanya hauria de posar-se al costat dels aliats. És a dir, al costat de Trump i de genolls si pot ser.

Ho va fer en l'aniversari de l'11-M. Aquell desastre que fa 15 anys va commocionar tota la societat espanyola gràcies a la tasca d'Aznar de posar-nos al costat dels aliats. Ens van pagar el favor amb tres donuts i unes llaminadures i després aquell senyor va intentar enganyar-nos dient que havia estat ETA. 15 anys després sense demanar perdó i amb una cara dura impressionant va apadrinar un llibre de Mayor Oreja que encara sembra el dubte.

Mayor Oreja va ser aquell ministre de l'Interior que feia aturar el seu cotxe oficial abans d'arribar a un lloc on s'havia produït un atemptat per maquillar-se. El mateix que li va etzibar a Jordi Solé Tura a la seu del PSC davant la seva dona “tu també estàs a les llistes d'ETA”.

Tot un exemple de sensibilitat i mà esquerra. Aquestes dues situacions van passar a Barcelona. La primera la situo a Sant Adrià de Besòs. Els terroristes havien acabat amb la vida d'un regidor del PP, José Luis Ruiz Casado. I Mayor Oreja es va posar presentable, per dir-ho així. No m'ho han explicat. Hi era present.

Això sí, el PP portava la batuta d'aquella gestió “els morts són nostres” com va dir Javier Arenas a l'Hotel Don Cándido de Terrassa després de ser assassinat a Viladecavalls, Francisco Cano. Van ser anys de plom de funest record però poc gratificant l'actuació d'alguns.

Per bogeria la guerra bruta desfermada al Barça. La política és un món de flors i violes en comparació amb el món del futbol. No em refereixo a la tangana –poc edificant– del partit entre el Cruzeiro i l'Atlético Mineiro amb 23 expulsats. Tot un exemple per a les joves generacions! Però no, em refereixo al debat a cara de gos entre Laporta i Font. Jou Frazier i Cassius Clay no es van donar tan fort, però l'aspirant no va aconseguir passar d'aspirant tot i el suport –sense interès, diu, com si fóssim beneits– de Xavi Hernández, el mateix que defensa el règim de Qatar.

Va passar el 8-M i a Barcelona van sortir milers de persones al carrer igual que a tot Espanya. Hi va haver reportatges i entrevistes per posar la dona i els problemes que pateix en una societat masclista però es va passar de puntetes per les amenaces contra Irene Montero i Ione Belarra.

Dos energúmens han estat detinguts. La notícia amb prou feines té repercussió perquè total són Belarra i Montero. Si l'agredida fos una senyora d'una altra tendència política algun mitjà es faria l'haraquiri. Amb elles, la notícia es dóna però poquet. Mentre una jutgessa passa de puntetes davant la denúncia per agressions d'una tertuliana agredida, insultada i colpejada per un tipus que es diu periodista com Vito Quiles. Una insult a la professió.

Penses que el millor, després de veure i sentir tot això, guerra inclosa of course tens ganes de baixar del tren de la vida. De l'altre, el de cada dia també. Llavors et dóna per caminar per Barcelona, però també desisteixes.

La ciutat és tota una gimcana d'alt nivell. Carrers tallats, obres per tot arreu, rases… i l'estació de Sants com un remake de Sarajevo en plena guerra dels Balcans. Vaig setmana rere setmana a buscar la meva dona quan arriba de Madrid i l'espectacle és dantesc.

Una obra que amenaça amb batre el rècord de la Sagrada Família. Dura i dura i no avança. La imatge de Barcelona per al visitant que arriba en tren és més aviat penosa. Si baixa a la Plaça d'Espanya, encara pitjor. Diuen que aquest any acabaran la major part de les obres. Soc un descregut. Veient aquest món i la Barcelona Emmental em sembla que no sortiré de casa.