L'herència del franquisme

Molts alcaldes metropolitans estan ara preocupats per la manca de serveis de les urbanitzacions que van créixer els últims anys del franquisme sense ordre ni concert.

Més de la meitat de les gairebé 1.500 que hi ha a tot Catalunya van progressar sense clavegueram, sanejament, il·luminació ni mitjans de transport i amb uns asfaltats manifestament millorables que s'han anat degradant amb el temps.

Per no parlar de les que es troben en zones boscoses, amb riscos notables si es produeixen incendis.

Aquesta és també una herència d'aquell franquisme que alguns enyoren: la del poderós que, per la cara o subornant les autoritats, s'enriquia incomplint normes i lleis. El desordre.

Avui els ajuntaments demanen ajuda a la Generalitat per resoldre el que a totes llums és un problema (en realitat més de 700 problemes) i, afortunadament, no ho fan pretenent que la correcció de les faltes vagi a càrrec de tots els contribuents. Encara que una mica sí que li costarà a tothom la desídia dels últims alcaldes franquistes, alguns d'ells reciclats en partits que abans es deien AP i CDC i avui s'anomenen PP i Junts.

Va ser el cas de Josep Gomis. Excel·lent persona segons els qui el van conèixer, però ideològicament marcat per ser alcalde i procurador franquista. Jordi Pujol el va nomenar conseller de Governació i quan algú va voler posar-lo en evidència, Pujol va fer un pas endavant: se'n va anar de viatge i el va fer president en funcions. Cal reconèixer-li coherència en les decisions.

Les herències franquistes segueixen vives en molts llocs, com a xacra i com a patrimoni, perquè les fortunes dels qui es van enriquir gràcies a portar la camisa blava de la Falange han seguit en mans dels seus descendents. Qui vulgui un exemple inquietant el té al Barça de Laporta.

Alejandro Echevarría, ex cunyat del candidat a la presidència del club i la seva mà dreta, és fill de Juan Echevarría, falangista que durant la transició va fundar Solidaritat Catalana, partit molt de dretes que no va aconseguir res. Pujol li va donar la Creu de Sant Jordi.

La ideologia política no és com el pecat original i no es transmet de pares a fills. Els diners, sí.

A vegades es transmeten totes dues coses. És el cas d'Alejandro Echevarría, fill de Juan i membre de la fundació Francisco Franco. A l'exindependentista Laporta no li importa perquè diu que no és sectari. Sobretot no sent aversió cap als adinerats, al marge de l'origen dels diners.

Que Laporta i el seu cunyat visquin del Barça és assumpte dels socis. Allà s'ho facin si decideixen apostar per un president que, de moment, deixa com a herència un estadi a la meitat, unes obres amb retards i un club més que endeutat.

L'altra herència del franquisme, la de la permissivitat amb el totxo de les urbanitzacions, és una història diferent.

Al principi aquestes conurbacions es van poblar de barcelonins que hi anaven els caps de setmana. Quan es van jubilar, alguns van decidir quedar-s'hi tot l'any i altres van vendre la propietat a altres persones que van creure en l'Àrea Metropolitana.

Després de tot, els habitatges es trobaven en un terreny pertanyent a una localitat propera a la metròpoli.

Tard o d'hora les coses millorarien, com havia passat als barris dormitori de Barcelona i a les poblacions del seu entorn, gràcies als ajuntaments democràtics.

Tard o d'hora els posarien els fanals i es construirien les clavegueres que constructors sense escrúpols no van fer, embutxacant-se els diners.

No tots els promotors van ser desalmats, però molts d'ells es van enriquir i van deixar el mort al que vingués després.

Alguna cosa s'haurà de fer, perquè una de les virtuts de les administracions públiques és que assumeixen fins i tot les conseqüències dels errors del passat.

Però estaria bé deixar constància d'aquest passat, del que va ser el franquisme: especulació a les urbanitzacions i projectes faraònics sense serveis com Badia, desgavell que encara avui no està del tot corregit.

Aquesta és l'herència que cal pagar entre tots, perquè les individuals es queden a la família: la dels Echevarría o la dels Pujol, en què l'avi Florenci es va enriquir comprant cotó a Tànger per compte de tercers, a preus qualsevol cosa menys clars. I després va portar diners a Andorra.

Herències, aquestes mai compartides. Només faltaria!