Una inspecció a l'estació de Sants ha conclòs amb dues persones acomiadades, tot i que eren sis les que duien a terme les mateixes pràctiques. Entre els que no han anat al carrer hi ha el fill d'un directiu de Renfe que, casualitat de casualitats, va començar a treballar quan el seu pare va accedir al càrrec.

Aquestes persones s'encarregaven de facilitar bitllets gratuïts a aquells que, per motius diversos, havien patit algun contratemps. A més de fer-ho, també se'ls facilitaven a ells mateixos i als seus familiars. I, quan era possible, en la categoria màxima.

En tota aquesta història hi ha, com a mínim, dues coses una mica estranyes. La primera, que només dos de sis hagin anat al carrer. La segona, que entre els que es queden hi hagi el fill del gerifalte.

I una pregunta ingènua: n'estava al corrent el president de la companyia? Si n'estava, fatal; si no n'estava, què farà amb aquest directiu que en el dubte entre respectar les lleis i protegir el fill ha optat per la segona opció sense explicar-ho al seu cap?

Perquè gaire de fiar tampoc no sembla. Excepte que invoqui el dilema moral d'Antígona.

Els usuaris de Renfe pateixen des de fa temps les conseqüències de la desatenció dels dirigents que ha tingut l'empresa i de la deixadesa de governs catalans que només es recordaven dels pressupostos no executats a l'hora de plorar i atribuir a altres tots els mals de la pàtria i de la màtria.

Molts dels marrons que es menja es deuen a infraestructures, túnels i altres materials que ni tan sols són de la seva competència, ja que depenen d'Adif.

No importa: al final el propietari d'ambdues empreses és el Govern central, encara que el seu administrador, no sempre atent, sigui el de la Generalitat.

Als grans incompliments s'afegeix, ara, la vista grossa en les minúcies. O sigui: permetre que tot vagi de qualsevol manera i sempre a càrrec del contribuent.

Però el pitjor no és la minúcia: es miri per on es miri, els acusats han produït un perjudici econòmic a una companyia pública que no va sobrada de diners. L'acomiadament pot ser una primera mesura cautelar per evitar que continuïn amb aquestes pràctiques, però per què no s'ha notificat al jutjat?

La notícia coincideix amb una altra en aparença ben diferent: el Ministeri de Cultura ha comprovat que hi ha joves que utilitzen el bo cultural per anar-se'n de discoteques. Una funció que no era la prevista inicialment.

Al mateix temps, el Tribunal Superior d'Andalusia ha confirmat l'acomiadament d'una treballadora de Renfe que s'apropiava de les indemnitzacions per retards en els trens que alguns passatgers no reclamaven.

Per no parlar del descontrol que es produïa a l'antiga DGAIA (Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència) durant anys. Era d'una tal magnitud que va portar el Govern català a liquidar-la i crear la DGPPIA (Direcció General de Prevenció i Protecció a la Infància i Adolescència) encara afectada de mals semblants.

Hi ha un denominador comú a totes aquestes pràctiques: el baix nivell de control sobre els diners públics.

No és nou i, en aquests casos, és fins i tot molt menor pel que fa a les quantitats, sobretot si es compara amb el suposat 3% de CDC o amb la Gürtel i Bárcenas, incloent-hi sobres amb bitllets de banc per a un tal M. Rajoy que els jutges no van saber identificar.

Tots aquests fets junts posen el focus en la necessitat d'evitar que alguns espavilats creguin que tenen dret de cuixa sobre els diners de tothom.

Que els furts siguin petits o grans és irrellevant.

Ve al cas aquella història que s'explica de l'irònic George Bernard-Shaw. En una festa de l'alta societat anglesa va preguntar a una dama, com a hipòtesi, si es prostituiria per un milió de lliures. La dona va dubtar i després va admetre que probablement sí. “I per un parell de lliures, perquè les porto?” Va inquirir l'escriptor que va rebre una resposta airada: “Vostè per qui em pren?”. “Això ja ha quedat clar, senyora, ara discutim el preu”.

El comportament dels acomiadats (i dels que no han estat acomiadats) està clar. El del pare d'un d'ells, amb possibilitats d'influir en la decisió final, també. I la quantitat defraudada és, com en el cas de la dama, una qüestió diferent.