A bord amb en Marc (26) i en Wilco (25), pescadors del port de Mataró: "El dia comença a les 4:30 i és dur, però és un orgull apostar per l'ofici"

Són les 5:00 hores del matí i el port està buit. Al fons, una furgoneta negra s'acosta a la porta d'entrada al Port de Mataró. Dins saluden Wilco i Marc des de la finestra encara amb cara de son.

La ciutat dorm a l'altra banda de l'espigó, aliena al moviment silenciós que ja comença a formar-se entre les embarcacions amarrades. Els fanals projecten una llum groguenca sobre l'aigua fosca i el mar, encara en calma, retorna reflexos tremolosos que es trenquen amb el lleu balanceig de les barques. Fa olor de sal, de gasoil, de corda humida, de metall fred. A aquella hora, el port pertany a qui en viu.

És llavors quan arriben Marc i Wilco a la seva barca pesquera. Ells són dos joves pescadors d'Argentona, amics des de la infància, companys d'escola, de poble i ara també de mar.

En Marc té 26 anys; en Wilco, 25. Es coneixen des de tan petits que cap dels dos recorda el moment exacte en què es van fer amics. Van créixer junts i avui comparteixen alguna cosa més que una amistat: comparteixen la rutina d'aixecar-se quan encara és nit tancada per sortir a pescar amb la barca d'en Marc.

No cal que parlin gaire. Els seus moviments semblen formar part d'un costum que s'ha tornat gairebé automàtic. Un obre la furgoneta, l'altre comença a treure les cubetes. El gel cau dins dels calaixos amb un cruixit sec. Les botes ressonen sobre la fusta humida del pantalà. El motor de la barca triga uns segons a trencar el silenci del port, i quan finalment arrenca, la jornada comença de debò.

La matinada abans del mar

El matí d'ambdós ha començat molt abans. A les 4:30, quan encara no ha sortit ni el primer indici de l'alba, sona el despertador. En Marc es pren el cafè ràpid i prepara l'entrepà abans de sortir de casa. En Wilco, una mica més previsor, el deixa a punt la nit anterior per rascar uns minuts més de son. Es troben, com cada dia, a casa d'en Marc, pugen a la furgoneta i baixen junts fins al port.

És una rutina mil·limètrica, apresa a base de repetir-la durant anys.

Mentre en Marc encén l'embarcació i revisa que tot estigui en ordre, en Wilco s'ocupa dels últims detalls: el gel, les cubetes, alguns caps, el material necessari per a la jornada. Tot té el seu lloc, la seva funció i el seu moment. No hi ha marge per al desordre.

Més enllà d'un estiu

En Marc ve de família de pescadors; el seu pare porta dècades a l'ofici i, tot i que en Marc va estudiar un grau d'esports, sempre ha tingut la passió pel mar. “En Marc ha triat el camí que ha volgut. El veig molt preparat per això i d'alguna manera em fa feliç saber que es dedica al que vol”, diu el seu pare.

Tanmateix, en Marc reconeix que el seu pare mai va insistir que seguís els seus passos i que ell mateix sempre va voler explorar altres camins. Per la seva banda, en Wilco no prové d'una família pescadora: va estudiar Administració d'Empreses i Màrqueting, i mai s'hagués imaginat treballant al mar. Tanmateix, un estiu, en Marc li va proposar acompanyar-lo per guanyar uns dies i, el que va començar com una aventura d'estiu, avui segueix sent la seva rutina diària al costat del mar.

Una calma breu amb onatge incòmode

Quan la barca abandona lentament el moll, el port queda enrere com una taca de llums cada cop més petita. Davant seu s'obre el Mediterrani encara negre, una superfície llisa, gairebé immòbil, que amb prou feines es trenca amb la proa.

Durant els cinquanta minuts de trajecte fins a la zona de pesca encara queda espai per a una calma breu tot i un onatge una mica incòmode.

Es mengen l'entrepà mentre es posen el vestit d'aigua, parlen del partit de futbol del dia anterior, miren el mòbil, comenten alguns vídeos del compte de xarxes socials que han començat a moure per ensenyar la seva feina.

És potser l'únic moment del dia que s'assembla a la vida de qualsevol altre jove de la seva edat. Després arriba la feina.

L'ofici après entre xarxes

Tan bon punt arriben a la zona on van deixar calades les xarxes el dia anterior, el ritme canvia completament.

La barca redueix la velocitat i tots dos es col·loquen als seus llocs sense necessitat de dir res. En Marc a la maquineta de popa, en Wilco a la de proa. Cadascú sap exactament què ha de fer.

Ho han repetit tantes vegades que el cos s'avança al pensament. La xarxa comença a pujar.

Primer emergeix xopa, pesada, escorrent aigua salada sobre la coberta. Després apareixen restes del fons marí: algues, petites pedres, fragments de petxines, sorra. Finalment, entre les malles, el peix.

Aixecar, netejar, classificar, tornar a calar

La coberta es converteix en un escenari de moviment constant. Les mans es mouen amb rapidesa, separant, netejant, classificant. L'aigua esquitxa les botes. Les cordes mullades freguen la coberta amb un so aspre. La xarxa torna a caure a l'aigua i torna a aixecar-se. Tot passa en un cicle continu.

Aixecar, netejar, classificar, tornar a calar. No hi ha pauses.

Mentre treballen, el mar comença a canviar de color. La foscor inicial es dissol a poc a poc en una franja grisa blavosa sobre l'horitzó. Més tard, el sol acaba de sortir i la llum cau de ple sobre la coberta, il·luminant les gotes d'aigua que encara rellisquen per la xarxa.

Avui la jornada no ha estat especialment generosa. Han sortit uns 30 quilos de rap, una quantitat modesta. “No cada dia es fa el pelotazo”, diuen amb la naturalitat de qui sap que la pesca depèn de massa factors que escapen al control humà.

Hi ha dies bons i dies dolents. I al mar, acceptar-ho forma part de la feina.

Una amistat que sosté la jornada

Treballar tantes hores en un espai reduït podria desgastar qualsevol relació, però en el seu cas passa el contrari. La seva amistat és gairebé una eina més de treball. Es coneixen tant que anticipen els moviments de l'altre. En Wilco ho explica amb una frase que resumeix anys compartits: “només pel soroll del motor ja sé el que està fent”.

Això es nota en la manera com es coordinen, en els silencis còmodes, en les bromes que s'escolen fins i tot enmig de la feina. Hi ha confiança, complicitat i també una manera d'entendre la feina que va més enllà de la jerarquia habitual. No senten que un treballi per l'altre. Senten que surten al mar junts.

Això fa que fins i tot els dies dolents pesin una mica menys. Si la pesca no acompanya, almenys comparteixen el cansament, la frustració i també les rialles.

Perquè fins i tot enmig de l'esforç físic, de l'olor de peix fresc i del fred humit del matí, troben espai per riure.

El mar també guarda por

Però el mar no sempre concedeix treva.

Mentre la barca avança entre una xarxa i una altra, inevitablement surt el record de l'accident que va canviar la seva rutina durant mesos. Va ser fa gairebé un any.

Un cap es va enganxar al peu d'en Marc mentre estaven calant la xarxa. L'embarcació va accelerar i, en qüestió de segons, la tensió de la corda va començar a estrènyer la bota amb una força brutal. La xarxa estirava cap al fons, la barca avançava i el peu va quedar atrapat.

Tot va passar tan de pressa que gairebé no hi va haver temps per pensar. En Marc recorda haver arribat a plantejar-se si havia de saltar a l'aigua o aguantar. La corda va arribar a trencar la bota i va estar a punt d'endur-se el peu.

En Wilco va ser qui va reaccionar a l'instant. Va escoltar el canvi en el so del motor, es va girar i el va veure pràcticament suspès, atrapat pel cap. Va saltar sobre ell per subjectar-lo i va aconseguir reduir la velocitat de la barca.

Després va venir la tornada al port, una hora eterna amb el botiquí obert, gases improvisades i l'adrenalina encara recorrent el cos. En Marc va necessitar una operació, empelts i mesos de rehabilitació.

Perquè al mar el risc mai desapareix.

L'orgull d'un ofici que resisteix

Entre una maniobra i una altra, la conversa deriva cap al futur de la pesca. Parlen amb preocupació del relleu generacional, de la manca de joves al sector, de les restriccions i de la imatge que es té des de fora.

Creuen que és un ofici que no s'entén prou. “A l'escola ningú diu que vol ser pescador”, comenta en Wilco.

Tot i així, tots dos segueixen apostant-hi. No parlen des de la resignació, sinó des d'una convicció profunda. Saben que és una feina dura, físicament exigent i mentalment esgotadora, però també senten orgull pel que fan: apostar per la seva professió.

Hi ha una reivindicació constant en les seves paraules: que es valori el peix, però sobretot que es valori la feina que hi ha al darrere. Cada peça que arriba a la llotja porta amb si hores de matinada, combustible, desgast del material, incertesa i esforç.

Volen que qui compra peix fresc entengui que al darrere hi ha una història, unes mans i una jornada com la que acaba de finalitzar.

La tornada a terra

Poc abans de les 12:00 hores del migdia, la barca posa rumb de tornada al port. La llum ja és completament diferent a la de la sortida. El mar brilla amb intensitat sota el sol de mig matí i el port torna a omplir-se de soroll, veus i moviment.

Ells, en canvi, tornen amb el cansament marcat a la cara. Les espatlles caigudes, les mans humides, la roba impregnada de sal i d'olor de mar. Però també amb la tranquil·litat d'haver completat una altra jornada. Amarren l'embarcació amb moviments precisos, descarreguen les cubetes i deixen a punt el necessari per a l'endemà.

Després d'amarrar la barca, el dia continua segons el pla. Depenent de la jornada, van a casa a dinar o es dirigeixen a la llotja per vendre el peix, ja que es tornen amb altres barques. En Wilco, a més, continua els seus estudis per treure's el títol de patró, mentre que en Marc es manté actiu amb els seus entrenaments.

Tots dos dediquen temps després a entrenar al gimnàs, i en arribar a casa preparen el sopar i deixen a punt el necessari per a l'endemà. Finalment, esgotats, se'n van a dormir. Perquè demà, una altra vegada, a les 4:30, tornarà a sonar el despertador. I tot començarà de nou.

El cafè, la foscor, el motor, les xarxes, l'espera, el mar.

Cicle diari entre la nit i el migdia

La vida d'en Marc i en Wilco transcorre en aquest cicle diari entre la nit i el migdia, entre l'esforç i la incertesa, entre la bellesa de l'horitzó i la duresa d'un ofici que pocs veuen de prop.

Des de terra, el mar pot semblar només paisatge.

Per a ells, és feina, risc, subsistència i també una manera de viure.