La vida, a vegades, és un exercici de resistència. I Nada Itrab n’és una experta. Als quatre anys va viatjar des de Tetuan (Marroc) a L’Hospitalet de Llobregat, i va ser al barri de La Florida on li va tocar conviure, juntament amb la seva família, entre els retalls de pobresa extrema.
“Vivíem molt bé però, en mudar-nos a Espanya, tot va anar a pitjor: no hi havia menjar, gairebé no teníem aigua, no podíem pagar el lloguer... estàvem en una vulnerabilitat límit”, explica la Nada en una entrevista amb Metrópoli.
Però això no és el pitjor que li esperava a aquella nena. Amb només nou anys, la petita Nada va ser segrestada i traslladada a una zona de la selva de Bolívia, el 28 d’agost de 2013.
Nada Itrab durant l'entrevista amb Metrópoli
Ara, els seus records, recollits al llibre Jo soc Nada (Ediciones B) --recentment publicat juntament amb la periodista de successos Neus Sala--, viatgen entre les agressions sexuals viscudes, la explotació laboral en un camp de coca i el gust de la supervivència.
Confiança cega
El seu pitjor malson tenia nom i cognoms. Grover Morales, qui va fingir ser un “veí model”, va acabar convertint-se “en un monstre de veritat”, tal com relata la Nada.
Morales tenia l’objectiu de convertir-se en “el líder d’una secta” a la selva boliviana, i per això necessitava una nena amb qui casar-se i constituir així el seu “mandat”, encara que això últim es descobriria més tard, a toro passat.
Abans de saber-ho, Grover "semblava un sant". Oferia menjar a la família de la Nada, saludava tots els veïns, i de manera orgànica, va començar a entaular una amistat amb el veïnat.
Segrest a Bolívia
“Es va aprofitar que no teníem ni per menjar, i amb la seva aparent bona voluntat em va proposar anar una setmana de vacances a Bolívia, que era el seu país d’origen”, explica la Nada.
Un cop allà, Morales els va comentar que agafarien unes joies que ell tenia a casa seva i les traslladarien a Espanya per vendre-les i treure’n rèdit econòmic per a tothom. “Deia que amb la meva presència no ens aturarien tant als controls a l’aeroport”, recorda. I els pares de la Nada, van acceptar amb un poder judicial aquest trasllat.
Nada Itrab durant l'entrevista amb Metrópoli
Tot i això, la història va donar un gir de 180 graus. “El moment més fort va ser ja estant a Bolívia, quan ell va anar al bany i va trencar tota la meva documentació, allà vaig saber que estava atrapada per sempre”, explica la Nada. I el calvari només va fer que començar.
Vida en una secta
Morales sabia el que feia en tot moment. Després d’acabar amb la documentació, va batejar la menor amb el nom de Evelyn i se la va endur a la secta a la selva, on viuria un autèntic horror que duraria set mesos.
La família va denunciar en una comissaria dels Mossos d'Esquadra de L’Hospitalet el segrest en assabentar-se que, la seva filla, probablement no tornaria.
En paral·lel, la Nada ja vivia esclavitzada. “Em llevava en sortir el sol al mig d’una cabana, i anava amb el meu machete a la plantació de coca, treballant al voltant de 18 hores diàries”, relata.
Objecte d’abús
Durant la seva estada en una zona difícil d’ubicar a la selva boliviana, la Nada va experimentar tot tipus d’actuacions que, en paraules de la periodista Neus Sala, incorrien en tots els delictes haguts i per haver.
No obstant això, mentre estava sotmesa a múltiples violacions, maltractament físic, psicològic i laboral, la Nada creia que si treballava dur li donarien diners per poder viatjar de nou a Espanya i poder estudiar.
“Tenia tanta manipulació dins que pensava que treballar de sol a sol em faria tenir una mica de sustent econòmic per comprar-me un bitllet i escapar”, explica.
Això mai va passar. La seva salvació la deu a un operatiu de la Guàrdia Civil, que va trobar una menor que havia viscut capítols tan foscos com una punyalada en una cama. “Vaig haver de treure’m l’arma jo mateixa”, destaca.
Una investigació complicada
Aquest cas, que va atemorir tot el país, es va complicar en el moment del rescat. El dispositiu liderat per l’ara comandant José Miguel Hidalgo es va interrompre per les pluges torrencials, tot i que només va prolongar el que succeiria després.
“Hi va haver un moment en què la policia internacional i espanyola estaven a punt de atrapar-los, i gràcies a una trucada telefònica que van fer els segrestadors amb mòbils punxats, van poder trobar-me", declara.
Els militars de Bolívia es van comunicar amb els patrons de la coca per demanar ajuda i interrompre la salvació de la Nada, però aquests es van rebel·lar. A Grover, el van lligar i el van posar en un cofre; a la Nada, la van mantenir a punta de pistola tota la nit. No volien que ningú entrés o sortís d’allà.
Nada Itrab, a l'entrevista amb Metrópoli
L’endemà, apareixen dos helicòpters. Una policia boliviana li pregunta si ella és la Nada, i com vivia sota el nom d’Evelyn, no va saber què dir. Va ser en aparèixer el Capità Hidalgo i el seu “accent espanyol”, quan la Nada va reconèixer “estar a casa”. “Sí, soc la Nada”, li va dir.
Els patrons van deixar en llibertat la Nada a canvi de 500 quilos de sucre, i l’intercanvi es va produir en qüestió de segons, pel risc que suposava aquesta transacció.
Sense papers
Neus Sala és una reconeguda periodista de successos, i arriba a la vida de la Nada quan relata el seu cas al programa Crims.
A la Sala li interessava saber què havia estat d’aquesta noia que, amb nou anys, va haver de passar un segrest, i què feia en el seu dia a dia, en aquell moment amb la majoria d’edat acabada de complir.
“A la Neus li va alarmar que, nou anys després, encara seguís sense papers i sense els drets d’una persona víctima de tràfic que et pertanyen”, explica la Nada.
El patiment de l’Itrab no va cessar un cop va tornar a Barcelona. Quan va arribar aquí, es va trobar amb una xarxa burocràtica que li va donar més mals de cap i va agreujar la seva experiència traumàtica.
Inferns després de tornar
“Quan vaig tornar a L’Hospitalet, ningú m’havia dit res, he passat molts anys sense saber que era una víctima, fins que va arribar la Neus”, comenta la Nada.
L’Itrab va passar tres anys i mig en un centre de menors, fins que la Generalitat la va tornar amb els seus pares, que s’enfrontaven a un delicte d’abandonament de menors.
“Em tornen a la mateixa casa d’on m’havien segrestat, en les mateixes condicions, sense aigua... a l’informe apareix que se sap que hi ha situacions de violència a la llar que em podrien afectar en un futur”.
Nada Itrab, a la seva entrevista amb Metrópoli
La situació va arribar a un límit. Indocumentada –podria haver tingut la nacionalitat sent víctima de tràfic, però no era conscient que ho era perquè ningú li ho va dir– i patint agressions constants, a la Nada li va passar pel cap la idea de treure’s la vida. “Era la primera vegada que ho pensava, vaig veure que no hi havia sortida”, comenta.
Oblit institucional
“Vaig tenir molt oblit institucional, els drets del protocol Marc per a les víctimes de tràfic no se’m van donar, no vaig tenir ni ajuda psicològica ni jurídica”, relata la Nada.
El primer pagament que va fer per matricular-se a la universitat va ser amb un premi de 500 euros que va guanyar gràcies a les seves excel·lents qualificacions.
En aquell moment, no tenia una documentació vigent, tot i que ja començava amb els tràmits per obtenir-la, gràcies a l’ajuda incansable de la periodista.
Nada Itrab, a l'entrevista amb Metrópoli
“La Neus va contactar amb diverses persones, amb coneguts a la policia, advocats... fins i tot em va posar en contacte amb la CIBA”. El centre de suport a dones, ubicat a Santa Coloma, va donar l’oportunitat a la Nada de tenir una nova realitat allunyada del seu present.
Vida actual
Actualment, la Nada Itrab viu juntament amb la Neus Sala un moment dolç, amb la publicació del seu llibre, amb el qual intenta “ajudar milers de persones que viuen segrestades” i alçar la seva veu cap a un sistema “que deixa molt a desitjar”.
A més, als seus recents 22 anys estudia Dret i Relacions Internacionals, per algun dia especialitzar-se en Dret Penal per a totes aquelles persones víctimes d’un patiment com el seu.
Portada del llibre "Jo soc Nada"
Ja desvinculada de tot aquell passat, ara agafa les regnes de la seva pròpia vida, i aglutina totes les seves vivències en un missatge de “resistència” i de positivitat. “Vull que la gent llegeixi entre línies”, explica referint-se a la seva obra literària, mentre recorda que cada dia, per a ella, és un regal.
Pel que fa a Grover Morales, va ser condemnat a 17 anys de presó per delictes de tràfic de persones i abús sexual, i fa uns tres anys, va morir assassinat fruit d’una baralla a la presó.
Sigui com sigui, la vida continua i, de vegades, sembla com si res hagués passat.