A Barcelona, una persona que viu al carrer mor, de mitjana, als 49 anys. Són 34 anys menys que el conjunt de la població de la ciutat, l'edat mitjana de defunció de la qual se situa entorn dels 83.
Darrere d'aquesta diferència hi ha malalties que s'agreugen, nits a la intempèrie, violència i dificultats per rebre les cures necessàries quan la salut comença a fallar.
Conseqüències directes sobre el cos i la salut mental
Entre 2015 i 2025, 204 persones que vivien al carrer van morir a Barcelona. Gairebé dues de cada tres no van arribar a complir els 55 anys. Són algunes de les dades que recull l'informe Vivir en la calle mata.
Persones en situació de carrer mortes a Barcelona 2015-2025, publicat per Arrels Fundació amb motiu del desè aniversari dels seus actes de record a les persones difuntes a qui ha acompanyat l'entitat.
Una persona en situació de carrer dormint en un carrer de Barcelona
Per a Beatriz Fernández, directora d'Arrels, la diferència d'edat respecte a la resta de barcelonins no s'explica per un únic motiu. Viure sense un lloc on resguardar-se té conseqüències directes sobre el cos i fa que problemes de salut que es podrien tractar o controlar acabin agreujant-se.
"El fet de viure a la intempèrie, sobretot vivint al carrer, el que implica és que hi ha un risc vital en tots els sentits a nivell de salut", explica en conversa amb Metrópoli.
Factors que afecten la mitjana d'edat
Les persones que passen anys al carrer envelleixen abans, pateixen malalties que es cronifiquen amb més facilitat i poden desenvolupar problemes de salut mental o veure com s'agreugen els que ja tenien.
A això s'hi suma quelcom tan bàsic com no disposar d'un espai on descansar o recuperar-se després d'una malaltia.
"El fet de no disposar d'un habitatge on recuperar-te d'una malaltia, seguir un tractament o protegir-te en episodis climàtics extrems són factors que afecten la mitjana d'edat", assenyala Fernández.
Però la salut no és l'únic problema. La violència forma part de la vida quotidiana de moltes persones que dormen a l'espai públic. Les agressions, les sobredosis i els suïcidis també apareixen entre les causes de mort.
"El fet de no tenir un sostre afecta la salut i també incrementa la violència que reben aquestes persones", resumeix la directora d'Arrels.
Sis de cada deu moren al carrer
El carrer no és només el lloc on aquestes persones passen els seus dies i les seves nits. En molts casos, també és on moren.
L'informe revela que el 60% de les persones que van morir mentre vivien al carrer ho van fer a l'espai públic. Un altre 35% va morir en hospitals o centres sociosanitaris.
Les causes de les defuncions també ajuden a entendre aquesta realitat. El 43% s'atribueix a causes mèdiques, mentre que la violència, les sobredosis i el suïcidi van representar conjuntament el 27%.
Són les denominades causes externes, que tenen un pes especialment important entre les persones joves. Entre les dones, a més, destaquen les morts per sobredosi.
Imatge d'arxiu d'una persona en situació de carrer a Barcelona
Que una part d'aquestes persones mori en hospitals no vol dir que el sistema sanitari aconsegueixi donar resposta a totes les seves necessitats. Un dels problemes apareix precisament quan reben l'alta mèdica. On va algú que necessita recuperar-se si no té una casa?
Altes en situació de carrer
Arrels ja alertava d'aquesta situació en un informe anterior. Segons les dades que manejava l'entitat, només el 13% de les persones sense llar que passaven per un hospital i rebien l'alta podien accedir a un allotjament.
La resta, en moltes ocasions, tornava directament al carrer.
"Hi ha persones que, en donar-los l'alta, no són altes a un domicili perquè no existeix, sinó que són altes en situació de carrer", explica Fernández.
L'entitat reclama una major coordinació entre els hospitals i els serveis socials per evitar que algú hagi d'afrontar una recuperació mèdica sense un lloc on descansar, seguir un tractament o protegir-se del fred i la pluja.
En aquest sentit, l'Hospital del Mar va posar en marxa durant l'estiu un projecte pilot perquè algunes persones sense llar puguin romandre al centre sanitari després de rebre l'alta i completar-hi la seva recuperació.
Les places són limitades, però l'experiència apunta a una de les solucions que reclama Arrels. "Això disminueix la taxa de reingressos hospitalaris i incideix directament sobre la situació de salut i, per tant, sobre l'esperança de vida d'aquestes persones", apunta la directora.
Les dones moren cinc anys abans que els homes
Les xifres són encara més preocupants quan s'observen les diferències entre homes i dones.
Elles moren, de mitjana, als 45 anys, davant dels 50 dels homes. Una diferència de cinc anys que s'amplia en comparar aquestes dades amb les del conjunt de Barcelona: el 2025, l'edat mitjana de defunció va ser de 85,8 anys entre les dones i de 79,9 entre els homes.
Per què elles són encara més vulnerables? Fernández creu que cal mirar més enllà del moment en què una dona acaba dormint al carrer. Moltes han passat abans per altres situacions de precarietat i violència i han esgotat les alternatives que tenien per no quedar-se sense sostre.
Imatge d'arxiu d'una persona en situació de carrer a Barcelona
"Les dones que viuen al carrer, quan acaben en aquesta situació, és que ja han esgotat qualsevol altra alternativa que els permeti viure sota cobert", explica.
La directora d'Arrels es refereix a dones que han viscut amb familiars o amics, que han cuidat d'altres persones a canvi d'un lloc on quedar-se o que han hagut de "recórrer a situacions d'explotació, com la prostitució".
"El recorregut que han hagut de viure és molt més violent", adverteix. Un cop al carrer, a més, a la vulnerabilitat que comparteixen amb la resta de persones sense llar s'hi sumen altres violències.
"Són víctimes en la majoria dels casos de violència de gènere o violències masclistes", assenyala Fernández, que també apunta a les discriminacions que pateixen les persones del col·lectiu LGTBI.
Tenir un allotjament canvia les condicions de vida i de mort
Hi ha una dada de l'informe que permet entendre fins a quin punt disposar d'un lloc on viure pot marcar la diferència.
Entre les persones que havien viscut al carrer, però que havien aconseguit algun tipus d'allotjament quan van morir, l'edat mitjana de defunció va ser de 62 anys. Són tretze anys més que entre qui seguia vivint al carrer.
També canvia el lloc i les circumstàncies de la mort. El 75% d'aquestes persones va morir per causes mèdiques i només un 3% va morir a l'espai públic. El 95% ho va fer en hospitals, centres sociosanitaris, recursos residencials o habitatges.
L'allotjament no elimina els problemes de salut ni les conseqüències d'haver passat anys vivint al carrer, però permet afrontar-los en altres condicions.
Garantir alternatives residencials
"L'allotjament allarga l'esperança de vida", afirma Fernández. Per a la directora d'Arrels, aquesta diferència s'hauria de tenir en compte a l'hora de dissenyar les polítiques contra el sensellarisme.
No n'hi ha prou amb atendre les persones quan ja són al carrer: també cal garantir alternatives residencials estables que evitin que hi romanguin durant anys en aquesta situació.
Imatge d'arxiu d'una persona en situació de carrer a Barcelona
L'entitat considera que el problema no es pot abordar únicament des dels serveis socials. "
En els darrers anys hi ha més consciència per part de les administracions que no és un tema únicament d'atenció social, sinó que és un tema de salut i d'habitatge", explica Fernández.
Al seu parer, aquests tres àmbits han de treballar de manera coordinada, tot i que encara falten mesures per aconseguir-ho.
Les morts que no apareixen en cap registre
A les dificultats per prevenir aquestes morts s'hi suma una altra mancança: Barcelona no compta amb un registre oficial específic que permeti saber quantes persones sense llar moren, a quina edat, on i per quins motius.
Per elaborar el seu informe, Arrels ha hagut de reunir informació de diferents procedències. Part de les dades són oficials, però d'altres arriben a través d'entitats socials, voluntaris o persones que coneixien qui ha mort.
Això permet reconstruir moltes d'aquestes històries, però també evidencia les limitacions de no disposar d'un sistema públic que reculli i analitzi totes les defuncions.
"Hi ha una necessitat de tenir un registre oficial de les morts d'aquestes persones", reclama Fernández. La directora insisteix que no es tracta només de comptar defuncions, sinó d'investigar què hi ha darrere d'elles.
Reforçar la coordinació entre hospitals
Conèixer les circumstàncies permetria detectar patrons, identificar situacions que es podrien haver evitat i millorar les polítiques de prevenció.
Per això, Arrels reclama també ampliar els recursos residencials, reforçar la coordinació entre hospitals i serveis socials i establir mecanismes per revisar les morts relacionades amb el sensellarisme.
Imatge d'arxiu d'una persona en situació de carrer a Barcelona
La situació, a més, no ha deixat de complicar-se. Fernández assenyala que el nombre de persones en situació de carrer ha augmentat, però els recursos no han crescut al mateix ritme. Les dificultats per accedir a un habitatge i les relacionades amb la feina també empenyen més persones a quedar-se sense un lloc on viure.
Les 204 morts registrades durant l'última dècada posen xifres a una realitat que sovint queda en segon pla. Persones que han mort als 49 anys de mitjana, moltes d'elles en el mateix espai públic on passaven els seus dies.