De sants i tortugues
Ramón de España es mostra crític amb el canvi de nom de la plaça barcelonina de Sant Josep de Calassanç, al districte de Sant Martí
Notícies relacionades
En la seva darrera revisió del nomenclàtor barceloní, sempre a la caça d’algun feixista que se’ls hagués pogut colar, el nostre estimat Ajuntament, paladí de la laïcitat, ha decidit bufar-li a Sant Josep de Calassanç i Gastó (Peralta de la Sal, Osca, 1557 – Roma, 1648) la plaça que tenia al districte de Sant Martí i rebatejar-la com a plaça de les Tortugues, en homenatge als bitxos que decoren la font que s’hi troba.
En principi, res a objectar que un destacat membre de la clericalla cedeixi el seu lloc a uns humils quelonis, encara que ja no estiguin tan de moda entre la mainada com en els temps de les Tortugues Ninja. Però resulta que un considera Sant Josep de Calassanç el seu sant més proper, més que res perquè vaig ser alumne de les Escoles Pies del carrer de la Diputació entre 1960 i 1972. No és que guardi grans records del meu pas per Can Culapi, però he de dir que, si més no, no vaig ser sodomitzat per cap capellà, cosa de la qual no tots els nens de la meva època poden presumir.
Cercant motius per a la rancúnia municipal, em vaig submergir en la biografia del sant aragonès i encara la vaig entendre menys, ja que l’home semblava una persona força decent que va fer de la necessitat d’educació entre els pobres la seva principal prioritat. En la seva època, a Roma, el saber era només per als fills dels rics. I la pesadesa i insistència a sortir-se amb la seva, clara mostra de noblesa aragonesa, li va portar no pocs problemes amb la classe dominant.
No content amb això, va cultivar l’amistat del gran Galileo Galilei, i quan aquest va caure en desgràcia, li va donar tot el seu suport i el de la seva ordre. Les primeres escoles pies es van fundar el 1597 a la parròquia romana de Santa Dorotea. Com a reconeixement eclesial tardà, el 1948, el papa Pius XII va nomenar el nostre home patró general de les esglésies cristianes. Les restes de Sant Josep de Calassanç reposen a l’església de Sant Pantaleó de Roma.
Encara que han passat un munt d’anys, encara puc cantar l’himne de l’escola pia, L’ànima dels nens, una cançó horrorosa que els capellans van gravar a foc a la meva ment infantil a cada missa o acte oficial. Potser les classes no fossin com per entrar a Harvard a la primera, però si alguna cosa t’interessava i hi posaves ganes, n’aprenies. A mi em va donar pel francès, i gràcies a això vaig poder començar a adquirir el setmanari Pilote, descrit a la portada com Le journal d’Astèrix et d’Obélix.
Amb la de clergues infames que acumulem al llarg de la nostra història, no entenc per què s’ha hagut d’ensanyar el nostre Ajuntament amb el sant aragonès. I ni tan sols li han donat la plaça a alguna miliciana valenta que, sense saber-ho, va ser un pilar del primer feminisme, abans de ser violada i assassinada pels falangistes. No, l’hi han donat a unes tortugues.
I més val que no preguntem a Ada Colau per la seva opinió al respecte, ja que és capaç de sortir-nos amb que Sant Josep de Calassanç era un franquista de cap a peus, com va fer amb el pobre almirall Cervera, heroi de la guerra de Cuba, per justificar que li cedís el seu carrer al còmic progressista Pepe Rubianes.
Com deia abans, un no té, en principi, res en contra que es treguin carrers i places als clergues sinistres. Però treure-les a pioners de l’ensenyament popular i amics de Galileo em sembla que ja entra en la sobreactuació. Sobretot, si les donem a unes tortugues esculpides en una font que ni senten ni pateixen.
I, mentrestant, el carrer de Sabino Arana aquí segueix, com a homenatge permanent a l’estupidesa dels barcelonins, convenientment beneït per l’Ajuntament.
