“Volem que Barcelona sigui un hub sanitari de primer nivell, però per aconseguir-ho hem de generar un entorn digne per als acompanyants”. Pere Puig és el secretari de l'Associació Catalana del Fetge, entitat que va néixer fa més de 30 anys al pàrquing de l'Hospital de Bellvitge.
Era una època en què es feien els primers trasplantaments i es realitzaven intervencions pioneres a tot l'Estat, explica.
“Com que tot era nou, no hi havia protocols i no hi havia resposta a preguntes tan senzilles com ‘on dormiré avui?’ o ‘on em dutxaré mentre trasplanten el fetge al meu marit?’”, explica.
Trenta anys més tard, les solucions existeixen, però en algunes ocasions no són suficients.
La xarxa d'entitats d'acollida de pacients i familiars desplaçats a Barcelona per rebre tractaments denuncia que el 2025 hi va haver 259 sol·licituds que van quedar desateses, 74 més que el 2024.
Un fenomen que, adverteix la treballadora social de l'Institut Català d’Oncologia (ICO), Carolina Oliva, anirà en augment els propers anys a causa de l'oferta de tractaments als hospitals de referència de la capital catalana: l'Hospital Vall d’Hebron, l'Hospital Clínic i l'Hospital Sant Pau.
Un pis social de la Fundació Josep Carreras
Dues setmanes al cotxe
El testimoni de l'Anna recull l'experiència. La seva filla, Judit, va ser ingressada a l'UCI per complicacions derivades d'un trasplantament i es van haver de desplaçar de Girona a Barcelona per rebre tractament a l'Hospital Can Ruti.
“Es va complicar tot. No saps què fer, estàs desemparat i lluny de casa… I tot està col·lapsat. El teu cap no dona per a res. De cop eren dos dies a l'UCI, de cop necessita nou intervencions quirúrgiques i ja són més de dos mesos a l'UCI”, explica.
Anna, Tatiana i Manel expliquen les seves experiències als pisos d'acollida de Barcelona
Les primeres dues setmanes, l'Anna va dormir al cotxe: “No sabia què fer. Tampoc volia ajuda de les treballadores socials perquè no les coneixia… ‘Qui m'ha de venir a ajudar?’, pensava”.
Finalment, la mare va escoltar els treballadors de la Fundació Jubert Figueras, que li van explicar que existien recursos per donar allotjament a familiars de pacients, i aquella mateixa tarda li van donar les claus del pis a la mà.
“Van ser vuit mesos. Mai em va faltar de res i sempre estaven pendents de mi, tampoc em feien pressa per marxar. Només tinc agraïment cap a aquesta fundació”, afirma.
El patiment dels pacients
Manel, de 57 anys i pacient de leucèmia, descriu el patiment que va passar durant l'any d'espera pel seu trasplantament de medul·la òssia no només per la seva malaltia, sinó també per la seva dona, Maria Àngels, que no volia que dormís en una cadira de l'hospital.
Manel explica el seu testimoni després de rebre un pis d'acollida durant el temps d'espera per rebre el seu trasplantament de medul·la òssia
La parella va venir de la Jonquera fins a la capital catalana, derivada d'un hospital de Girona, on en Manel va fer una quimio.
“En acabar el tractament, em va desaparèixer la malaltia i ens vam casar, però al cap de quatre mesos, va tornar”, recorda.
En Manel explica que “per sort” es van desplaçar fins a la capital catalana amb tota la gestió feta. Gràcies a un pis de la Fundació Josep Carreras, tots dos van tenir sostre durant els 11 mesos que es va allargar el procés.
“Un refugi en la tempesta”
No tots els pacients que acullen les entitats socials són catalans. Un 40% d'ells provenen de altres províncies d'Espanya i acullen fins a un 2% internacional.
Aquest va ser el cas de Domenick, el fill de la Tatiana. En Domenick va néixer a Colòmbia amb una cardiopatia congènita molt complexa. La Tatiana va portar el seu fill a Saragossa, on tenia uns familiars, i des d'allà van ser derivats a un hospital Vall d’Hebron per a un trasplantament de cor.
“El mercat de Barcelona és molt complicat; vaig mirar hotels, però s'esgotaven les possibilitats. Quan vaig preguntar al metge quant de temps seria, no em va saber respondre. Estàvem en llista d'espera i és un procés llarg, més en un cas pediàtric”, explica la mare.
La Tatiana explica el seu testimoni després de rebre un pis d'acollida mentre el seu fill petit esperava el seu trasplantament de cor
Va ser llavors quan va decidir acudir a la Fundació Inés Arnaiz, que els va donar sostre durant més de dos anys, inclosa la pandèmia.
“Va ser un refugi enmig de la tempesta”, agraeix. Tot i que en Domenick no va superar el trasplantament de cor, la seva mare vol deixar constància que l'entitat els va “facilitar la vida” i els va donar molta "pau i tranquil·litat" poder comptar amb el seu acompanyament :”Per a nosaltres va ser com veure la llum”.
Més habitatge social
La xarxa d'entitats d'acollida de Barcelona està formada per: Fundació Hospitalitat Mare de Déu de Lourdes, Fundació Jubert Figueras, Fundació Josep Carreras contra la Leucèmia, Fundació Inés Arnaiz, Fundació d’Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia, Associació Catalana del Fetge, Associació de Familiars i Amics de Nens Oncològics de Catalunya (AFANOC), Casa Ronald McDonald, Fundació Xana i Fundació Privada Petit Món.
Actualment, disposen de 55 allotjaments i 156 habitacions a l'àrea metropolitana i l'any passat van atendre 1.072 famílies.
Vista general de la Casa dels Xukli
No obstant això, alerten que més de 250 famílies no van poder rebre allotjament per la manca de recursos.
Per això, les entitats reclamen a les administracions públiques més dotació d'habitatge social i que se'ls deixi gestionar els habitatges buits de la ciutat.
Així mateix, demanen que, com a França, es construeixin grans cases públiques al costat dels hospitals per donar cobertura a aquests casos.