Khadija té les mans cansades, però la seva veu és ferma. Als seus 55 anys, la treballadora en una residència geriàtrica de Barcelona porta gairebé dues dècades dedicada a la cura de la gent gran. El seu cos ha començat a enviar-li senyals que ja no pot ignorar. Dolors d'esquena, espatlles castigades i el síndrome del túnel carpià són les cicatrius invisibles d'una professió que, segons denuncia en declaracions a Metrópoli, les està consumint físicament i mentalment.
El seu testimoni no és un cas aïllat, sinó el reflex de la situació laboral que es viu en moltes residències geriàtriques de la província de Barcelona. Una realitat que va portar la Khadija i desenes dels seus companys a concentrar-se el passat 9 d'abril al carrer d'Aribau i marxar fins a la plaça de Sant Jaume sota les sigles del sindicat CGT.
Còrrer contra el rellotge i la manca de mitjans
El relat de la Khadija descriu una jornada laboral marcada per la urgència. Com a gerocultora en el torn de tarda, les seves tasques inclouen des de mobilitzar residents per a la migdiada fins a muntar menjadors i gestionar materials. Tanmateix, el problema principal és la "manca tremenda de personal". "Has de córrer per treure la feina, fent més del que el teu cos et permet. Al final, vas sense descans i a vegades ni fas les coses bé per les presses", lamenta.
Aquesta sobrecàrrega no només afecta les treballadores, sinó que impacta directament en la qualitat assistencial. "O els residents estan mal atesos, o tu estàs molt ofegada", resumeix amb cruesa. A la manca de mans s'hi suma la precarietat dels recursos: grues que no funcionen correctament, carros que dificulten el moviment i una escassetat de material bàsic, com bolquers, que converteix cada jornada en una cursa d'obstacles. Quan la tecnologia falla, l'esforç recau sobre les seves espatlles: "Si la grua falla --i la persona atesa té sobrepès-- hem de carregar persones de 100 o 120 quilos entre dues. Una sola no pot".
Un sou que no arriba a final de mes
La precarietat també té una xifra: 1.200 euros. És el sou brut aproximat que perceben moltes d'aquestes professionals sota l'actual conveni sectorial, una quantitat que, en una ciutat com Barcelona, amb prou feines permet sobreviure.
Treballadors de les residències de Barcelona es manifesten aquest dijous, 9 d'abril
"Estem fregant el salari mínim", explica la Khadija, assenyalant que l'estabilitat és gairebé un luxe que només mantenen les empleades més antigues, mentre que els nous contractes es veuen fragmentats en poques hores o dies. En aquests casos, la nòmina baixa de manera proporcional a les hores comptabilitzades.
Baixes mèdiques
El desgast de la Khadija no és només una qüestió de cansament al final de la jornada; és una erosió constant que acaba al centre mèdic. "Tots patim d'esquena, d'espatlles, de colzes, de mans... gairebé tots estem operats de túnel carpià", relata, evidenciant que les seqüeles físiques són la norma i no l'excepció entre les veteranes. Tanmateix, l'impacte va més enllà del muscular.
Treballadors de les residències de Barcelona es manifesten aquest dijous, 9 d'abril
La Khadija descriu un quadre d'estrès i neguit constant que afecta la salut psicològica de la plantilla. Davant d'aquesta pressió, els períodes de baixa són els únics en què experimenten un descans reparador. "Cada dos per tres hem d'agafar la baixa i descansar una mica, perquè és molta càrrega". És la paradoxa d'un sistema que, per manca de personal, obliga les treballadores a forçar el seu cos fins que aquest diu prou, alimentant un cercle viciós d'absències i més sobrecàrrega per a les que es queden.
Por a represàlies
Malgrat la duresa de les seves condicions, la Khadija confessa una por que pesa en cada plantilla, cada comitè i cada treballadora: la repressió i l'acomiadament. No és una por infundada. Precisament, una de les principals reivindicacions de la manifestació del passat 9 d'abril va ser la fi de la "persecució sindical" contra qui alça la veu per exigir ràtios adequades, millors sous i el compliment dels protocols de riscos laborals.
Treballadors de les residències de Barcelona es manifesten aquest dijous, 9 d'abril
La Khadija segueix treballant, cuidant d'altres mentre intenta cuidar-se a si mateixa en un sistema que, relata, sembla haver oblidat qui sostenen la vida i la dignitat de qui ja no es pot valdre per si mateix. La seva història és la d'una de tantes dones que alcen la veu i exigeixen a les empreses i a l'Administració que vetllin per entorns laborals dignes i segurs i que recordin que cuidar no hauria de ser sinònim d'emmalaltir.