És oficial: un propietari pot negar-se a una reforma a la comunitat de veïns si no és necessària segons la Llei de Propietat Horitzontal
La normativa distingeix entre obres obligatòries i millores opcionals, cosa que permet evitar derrames elevades en determinats casos
Relacionat: Javier Gil, sociòleg: “Necessitem expulsar els grans especuladors de Barcelona perquè emergeixin actors que tractin l'habitatge com un dret”
Notícies relacionades
La situació de l'habitatge a Espanya està generant cada cop més tensions dins de les comunitats de propietaris. L'envelliment del parc immobiliari, amb un alt percentatge d'edificis que superen els 50 anys, ha provocat un augment de reformes, derrames i, sobretot, desacords entre veïns sobre quines actuacions són realment necessàries.
En aquest context, pren especial rellevància el que estableix la Llei de Propietat Horitzontal (LPH), la norma que regula la convivència als edificis.
Aquesta legislació deixa clar que no totes les obres tenen el mateix caràcter: algunes són obligatòries i d'altres es poden rebutjar sota certes condicions.
Quines reformes són obligatòries per llei
La LPH estableix que tots els propietaris han de contribuir a les despeses necessàries per al correcte manteniment de l'immoble.
Això inclou reparacions essencials com arreglar la teulada, rehabilitar la façana o renovar instal·lacions elèctriques quan el seu estat afecta la seguretat o l'habitabilitat.
Edificis del Raval de Barcelona que precisen rehabilitació
També són obligatòries les despeses relacionades amb els serveis comuns, com l'ascensor, la neteja, els jardins o els sistemes de comunicació de l'edifici.
A això s'hi sumen l'assegurança comunitària, els impostos i el fons de reserva, la contribució mínima del qual és exigida per llei.
Garantir l'accessibilitat
Un aspecte especialment rellevant és l'accessibilitat. La normativa obliga a fer obres quan a l'edifici resideix o treballa una persona més gran de 70 anys o amb discapacitat.
En aquests casos, actuacions com instal·lar una rampa o adaptar el portal deixen de ser opcionals, encara que suposin un cost elevat per als veïns.
Negar-se a pagar aquest tipus de despeses pot comportar conseqüències legals. La comunitat pot reclamar el deute per via judicial mitjançant un procediment monitori, amb interessos i costes.
Una persona gran en cadira de rodes a Barcelona Barcelona
Quan un propietari pot negar-se a pagar
L'escenari canvia quan l'obra no és imprescindible. És a dir, quan es tracta de millores que no responen a necessitats de conservació, seguretat o accessibilitat de l'edifici.
En aquests casos, la LPH permet que un propietari no hagi d'assumir el cost si es compleixen certs requisits.
El principal és l'econòmic: si la reforma supera l'import de tres mensualitats ordinàries de despeses comunes, el veí que hagi votat en contra pot quedar exempt de pagament.
Això sí, no n'hi ha prou amb mostrar desacord de manera informal. És imprescindible que el vot en contra consti a l'acta de la junta de propietaris per poder acollir-se a aquest dret.
Campanya municipal de rehabilitació d'habitatges a Barcelona
Entre les millores voluntàries més habituals hi ha la construcció d'una piscina, la instal·lació d'un gimnàs o la reforma estètica del portal. També s'hi inclouen actuacions que busquen revalorar l'immoble, però que no són tècnicament necessàries.
La diferència entre el necessari i el convenient
Un dels principals focus de conflicte a les comunitats és diferenciar entre una obra necessària i una millora opcional. A la pràctica, moltes intervencions tenen un component mixt.
Per exemple, substituir finestres pot justificar-se per motius d'eficiència energètica o seguretat, però també per respondre a criteris estètics.
En aquests casos, l'acord de la junta, els informes tècnics i, en darrera instància, els tribunals són els que determinen la naturalesa de l'actuació.
![Pisos en rehabilitación](["https:\/\/a2.elespanol.com\/metropoliabierta\/2025\/04\/25\/informacio-municipal\/1003742652105_14480062_320x180.jpg"])
La jurisprudència sol considerar obligatòries aquelles obres que eviten el deteriorament de l'edifici o garanteixen condicions mínimes d'habitabilitat.
En canvi, quan l'objectiu principal és millorar l'aparença o augmentar el valor de l'immoble sense una necessitat acreditada, es consideren millores voluntàries.
