Montserrat Junyent, presidenta del COAPI de Barcelona: “Els pisos turístics que s’eliminaran el 2028 acabaran al mercat de venda”

Barcelona, igual que la resta de ciutats espanyoles, afronta un acusat dèficit d’habitatge. Davant la manca d’oferta, el Govern municipal liderat per Jaume Collboni ha estat un dels que s’ha atrevit a implementar polítiques públiques dràstiques com la no renovació de les llicències dels pisos turístics a partir de 2028 o l’aplicació del topall als preus del lloguer en zones tensionades.

Mesures que, segons Montserrat Junyent, presidenta del Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària (API) de Barcelona i de l’Associació d’Agents Immobiliaris de Catalunya (AIC), generen inseguretat jurídica i tenen el resultat oposat al que es busca: la retirada de pisos del mercat del lloguer.

A principis d’any, la corporació va impulsar el Pacte Transversal per l’Habitatge juntament amb altres actors del sector per combatre la crisi de l'habitatge i fomentar la col·laboració públic-privada davant la “manca de consens” entre els grups polítics per reformar mesures com el 30%.

En una entrevista amb Metrópoli, Junyent planteja alternatives a curt termini com la reducció dels tràmits burocràtics i la possibilitat d’incrementar la densitat residencial en determinades àrees de la ciutat, entre elles l’Eixample.

Segons dades del COAPI de Barcelona, el 2025 el 23% de la compra d’habitatges a la ciutat va correspondre a ciutadans estrangers. A què es deu?

Barcelona és atractiva per als estrangers per la climatologia, l’oferta gastronòmica, la comoditat, la facilitat en els desplaçaments i perquè és una ciutat oberta i cosmopolita. Atrau aquest perfil de comprador que sobretot busca el teletreball.

Creu que la compra d’habitatge per part d’estrangers accelera l’expulsió dels barcelonins que no es poden permetre llogar o comprar a la ciutat?

Que sigui cert que comprin habitatges no vol dir que tingui unes conseqüències directes en el mercat intern. El problema bàsic —per no desenfocar-lo— és sempre la manca d’oferta. Totes les tensions del mercat es veuen afectades per aquest dèficit. Pot semblar que els estrangers expulsen “els de casa”, però la realitat és que falta habitatge per a tothom.

I Barcelona té unes limitacions per créixer…

Sí, té límits naturals: el mar, la serra de Collserola i el Tibidabo… Això dificulta el creixement de la ciutat en si mateixa. Hi ha altres ciutats com Madrid, per exemple, que tenen l’opció d’anar creixent amb les àrees adjacents. Aquí tenim l’àrea metropolitana i, amb la pandèmia i el canvi al teletreball, vam arribar a pensar que suposaria una descongestió de Barcelona, però el temps està dient que no és així. El problema de la mobilitat és molt rellevant i ho estem veient aquests dies amb totes les incidències a Rodalies. Les persones que treballen fora de Barcelona tenen greus problemes i això vol dir que potser hem de repensar el model de país.

Vostè ha defensat en altres ocasions que s’haurien de replantejar els criteris de densitat residencial, en quin sentit?

Hi ha una crisi profunda d’habitatge i social i les solucions que s’estan adoptant en aquests moments van absolutament en la direcció oposada. Els resultats diuen que no hem aconseguit donar resposta habitacional a totes aquestes necessitats. Cal construir més, sí, especialment habitatge assequible, però això és un procés llarg. Com podem donar una resposta immediata? Amb la densitat. Barcelona compta amb zones com l’Eixample, on hi ha habitatges de gran superfície. Caldria facilitar les segregacions i flexibilitzar la normativa administrativa per a això.

Quines altres mesures proposeu per incrementar l’oferta?

Es parla de posar més sòl al mercat i s’han fet moltes operacions per a això, però no és raonable que després es trigui una mitjana de dos anys per obtenir una llicència. S’han de flexibilitzar i reduir els tràmits administratius. També s’ha de fer un text refós de tota la normativa. A més, Barcelona té altres característiques que s’haurien d’analitzar bé. Alguns barris com Gràcia i Sants tenen el que abans s’anomenaven “les rebotigues”, on vivien els comerciants. Hauríem de donar una oportunitat a aquest tipus de perfil de construcció i de resident en planta baixa. Aquí hi ha un camí a explorar.

I la construcció vertical? Al 22@ es permet construir més alt

Al 22@ s’ha permès, però són àrees que estan més als afores. No crec que Barcelona hagi d’aplicar de forma general aquest augment d’alçada a tots els barris i en qualsevol circumstància. Ara bé, en determinades parts, quan es construeixi obra nova o es rehabilitin edificis, es podria estudiar la possibilitat d’afegir dues o tres plantes més. En qualsevol cas, aquesta decisió ja és una qüestió de model de ciutat.

Hi ha unes 10.000 llicències de pisos turístics que no es renovaran a partir de 2028. Comparteix la previsió de l’Ajuntament que aquests habitatges passaran al mercat residencial? Quin escenari preveu?

Encara està per veure què decidirà individualment cadascun dels afectats. En tot cas, el que ens arriba a través dels nostres agents és que la percepció apunta que passaran a la venda. El perfil majoritari és el de petit propietari i el que busquen és tranquil·litat. Davant d’aquesta inseguretat jurídica, veiem que molts habitatges en venda en aquests moments provenen del mercat del lloguer. També vull ressaltar que, quan es va fer l’anunci d’acabar amb els pisos turístics, es va generar un missatge d’esperança per a qui té un problema d’accés a l’habitatge. I jo no sóc gens optimista que aquesta mesura es tradueixi en un increment d’habitatges cap al lloguer.

Davant d’aquesta inseguretat, l’Ajuntament de Barcelona té instruments com la Borsa d’Habitatge que se suposa que dona cobertura davant impagaments. Per què no acaba de funcionar?

Quan es tracta d’iniciatives vinculades a l’administració sempre existeix una certa desconfiança. Hi ha entitats privades sense ànim de lucre com Hàbitat3 —del Patronat del qual formo part—, que han impulsat programes semblants i que han rebut més acceptació. En canvi, l’administració genera desconfiança perquè canvien les regles del joc a la meitat del mandat o fins i tot perquè hi ha una percepció que la informació facilitada podria utilitzar-se en contra seva. Des del COAPI hem signat convenis per implementar aquests models, però costa molt. Sobre el paper està molt bé, però després hi ha casos d’okupacions, que són molt pocs, en què els propietaris triguen cinc anys a recuperar un pis i això dissuadeix molts propietaris de tornar a destinar els seus immobles al lloguer assequible.

Percep una major voluntat per part de les administracions per combatre la crisi d’habitatge?

És cert que es posen sobre la taula propostes concretes i viables. Voluntats polítiques les sentim cada dia, com en el seu dia el tema de flexibilitzar el famós 30%, però acabem segrestats sempre per l’aritmètica dels partits i d’aquests pactes, i no s’arriben a aplicar. Si ens interessa l’habitatge, hauríem de desbloquejar totes les mesures que avui estan paralitzades. Al final, nosaltres, com a agents, el que volem és un mercat tranquil, estable, que generi confiança. I tot el que està succeint va en una línia absolutament contrària.