La música composta per a misses té un punt de fascinar-me. És increïble com tants i tants músics han estat capaços de compondre músiques diferents per a un mateix text i amb la mateixa finalitat. Mozart va compondre almenys 17 misses, Gounod 20, Palestrina 104,… increïble. I sens dubte la música per a la missa de difunts, els rèquiems, ocupa un lloc destacat en aquest repertori. Mozart, Berlioz, Verdi,… van escriure misses de difunts tan belles com diferents.
El rèquiem de Verdi és una obra monumental que hem pogut veure interpretada al Liceu en aquesta ocasió de manera magistral. Feia molt que no s'escoltava al Liceu, més de quaranta anys, si bé el 2018 l'orquestra i els cors del Liceu la van cantar primer al Palau de la Música i pocs mesos després a la catedral de Barcelona, en aquesta ocasió amb motiu de la mort de la gran Montserrat Caballé.
Tant de temps sense representar-se s'explica perquè es tracta d'una obra complexa, i cara perquè requereix molts músics, força assajos i bons solistes, i tot això per a un concert d'hora i mitja. Hi ha diversos formats per representar-la, però al Liceu s'ha tirat la casa per la finestra en aquesta ocasió i sobre l'escenari hi ha més de 250 músics, o més, cosa que fa pensar que tant el cor com l'orquestra s'han reforçat encara que al llibret de mà no s'indiqui.
Els solistes, especialment la soprano, han de tenir unes grans facultats tant per poder sobreposar-se a l'orquestra i cor en tot el seu esplendor com per cantar gairebé xiuxiuejant. Lisa Davinsen ho fa amb una mestria excepcional i probablement no hi ha gaires sopranos líriques actualment que estiguin a la seva alçada.
El rèquiem de Verdi és música per a una missa de difunts que, en aquest cas, està composta per una persona agnòstica i anticlerical, Verdi, en honor del seu admirat Alessandro Manzoni, escriptor importantíssim a la Itàlia unificada. En realitat és el segon intent d'escriure un rèquiem, ja que va proposar a altres autors italians escriure un rèquiem amb motiu de la mort de Rossini. L'intent va fracassar, però el Libera me amb què finalitza aquest rèquiem, és el que gaudim ara.
El somriure del mestre
A diferència del Rèquiem de Mozart, trist i totalment adequat per escoltar en una església, el Rèquiem de Verdi és una peça gairebé operística, que va passar de l'església a la Scala de Milà gairebé sense solució de continuïtat, collint des del primer dia un gran èxit. Com sol ser habitual, va ser al Liceu el primer lloc on es va representar a Espanya. Ara faltaria que es representés a la Sagrada Família, com va fer l'any passat l'orquestra i cors del Liceu en una producció d'ARTE Televisió, en aquell cas amb el rèquiem de Mozart, amb poquíssima publicitat interna, per cert. Tant de bo també gravin aquest rèquiem.
En aquesta ocasió el director és Nicola Luisotti, el director convidat més habitual al Teatro Real i que bé podria haver estat el nostre director titular. La satisfacció i l'enorme somriure del mestre en saludar un públic embogit és bona prova de l'èxit total de la representació, en què es van cuidar tots els detalls. Els membres de l'orquestra i cor anaven vestits de rigorosa etiqueta, com ha de ser, i no va faltar ni la trompeta tocant al final de la sala en una interpretació magistral del tuba mirum, tal com volia Verdi.
Dos dels solistes són estrelles més que consagrades, Lise Davidsen i Freddie de Tommaso. Han començat la temporada junts al Met de Nova York representant una excel·lent Lady Macbeth. El tenor italo-anglès, entremig, ha cantat la Traviata al Teatro Colón de Buenos Aires amb Nadine Sierra, cosa que podria justificar el suposat esgotament de la seva veu, especialment en els passatges on prima la entonació al volum. El tornarem a veure, ja a final de temporada, a la Bohème.
Amor per Barcelona
Aleshores podrem saber si la seva veu reflectia cansament o alguna cosa més. Qui està incommensurable és la noruega, referent mundial actualment dels papers dramàtics. Potència i qualitat es conjuguen donant lloc a una veu d'una altra galàxia. Tan impressionant és la seva actuació en els passatges en què lidera l'orquestra i cors com en els que busca la nota més afinada i aguda. La seva interpretació de la part final, el Libera me, és antològica. La mezzosoprano, la jovencíssima Aigul Akhmetshina, és una de les 'Carmen' més buscades actualment i no desentona gens en els seus duets amb la Davidsen. El baix, Christian Van Horn, simplement compleix. No compta ni amb potència ni amb profunditat excepcionals.
És interessant veure l'Instagram de les estrelles que ens visiten. Si fa poc Lisette Oropesa mostrava el seu pesar per tantes males coses que passen al seu entorn aquests dies, a la Davidsen se la veu més que feliç a Barcelona, tant amb els seus bessons com amb el seu pare i la parella d'aquest. Tant de bo els gestors del Liceu sàpiguen fer servir aquest amor per la nostra ciutat i la facin venir més. Tenim tantes coses al nostre favor que és una llàstima que no se sàpiga, o vulguin, utilitzar.
En resum, una representació que quedarà en els annals del nostre teatre i que, tant de bo, sigui preludi d'altres de similars. Per a quan el monumental rèquiem de Berlioz, aquell que es pot tocar fins i tot amb quatre orquestres? (Recentment només s'ha fet al Royal Albert Hall i és un autèntic excés). Bé, amb una orquestra reforçada ja ens conformaríem.