‘Aida’ al Liceu, de debò és ‘Aida’?
Profanar una obra no és actualitzar-la i és el que sembla que s’ha fet amb l’obra ‘Aida’ al Liceu, malgrat la presència d’Anna Netrebko, la diva entre les dives, presentant-se per primera vegada en una òpera escenificada al teatre de la Rambla
Arrenca la temporada 2026/27 del Liceu amb una producció que es basa en Aida, però que no li és fidel en absolut. El que escoltem entra en flagrant contradicció amb el que veiem. Resulta curiós que a l’òpera es tolera el que en pintura seria impensable: gargotejar sobre el llenç d’una obra mestra. Què diríem si Barceló prengués un Tintoretto o un Velázquez com a base per a una obra pròpia? En lloc d’egipcis veiem monjos coptes i dones que semblen portar vestits àrabs. Els esclaus etíops acaben afusellats i la marxa triomfal es converteix en quelcom lúgubre. No, i mil vegades no: profanar una obra no és actualitzar-la, és fer-la malbé.
Per rematar la pèssima experiència escènica, la iraniana Shirin Neshat s’entesta a fer desfilar davant del teló personatges diversos en els canvis d’escena, trencant totalment el ritme. La producció es va estrenar al Festival de Salzburg el 2017, amb Muti, Netrebko i Semenchuk, i ja aleshores no va convèncer.
Es va refer a fons per a París, i tampoc va agradar. Arriba a Barcelona apedaçada i sense gràcia, mentre els telons de Mestres Cabanes es podreixen en algun magatzem. Ja se sap: el que ve de fora sempre és millor que el nostre, i si porta un puntet reivindicatiu, millor encara. La posada en escena va rebre algun xiulet a l’estrena, força més el segon dia i sembla que a poc a poc el respectable s’anima a dir que això no és Aida, és una altra cosa que ens priva de la grandiositat de l’obra original, a més de robar-nos l’oportunitat de veure tres números de ball que s’han esfumat per la gràcia d’Ahura Mazda, el déu persa que, se suposa, ha d’agradar més a Neshat que Ra, Osiris o Anubis.
Una imatge audiovisual a l’òpera ‘Aida’, al Liceu
Aida és una òpera historicista, amb egipcis i etíops, per cert, de color negre. O hi ha actors negres a l’escenari, o se’ls maquilla (un altre tabú woke, el blackface. Otello o Aida han de ser negres, per exigència del guió). I si no… per què Michael Fabiano, excel·lent tenor alopècic, es posa perruca en diversos dels seus papers o en aquesta representació als membres del cor els posen llargues barbes per semblar monjos coptes. El teatre, i l’òpera, és ficció, és disfressa, és engany.
Una anotació tècnica sobre la producció: la caixa escènica del Großes Festspielhaus de Salzburg respon a una concepció que no té res a veure amb la d’un teatre d’òpera a la italiana com el Liceu. Supera els 30 metres d’amplada, davant dels menys de 15 del Liceu, i arriba als 25 de fons, davant dels nostres 15. Traslladar aquí una escenografia concebuda per a aquell espai gairebé cinematogràfic no té cap sentit. És cert que l’Òpera de París ja va fer el primer esforç d’adaptació, però senzillament no funciona, ni en la forma ni molt menys en el fons.
Però oblidem el que és accessori, el que ens distreu i centrem-nos en la fortuna de gaudir d’Anna Netrebko, la diva entre les dives, presentant-se per primera vegada en una òpera escenificada al teatre de la Rambla. La resta importa poc.
Netrebko omple l’escenari amb la seva veu i la seva presència. Domina la tècnica i l’escena, i és probablement el més semblant al que va ser la Callas en el seu temps: un torb dins i fora de l’escenari. Canta com ningú, acumula tres divorcis —els tres amb altres cantants— i les seves declaracions mai deixen indiferent. Abans de la invasió russa d’Ucraïna es proclamava fervent admiradora de Vladimir Putin, fins al punt de confessar el 2011 que li encantaria ser la seva amant perquè veia en ell el símbol de l’energia masculina. Condecorada i aclamada per l’Estat rus pel que és, una cantant excepcional, des del 2022 ha viscut el seu particular calvari, víctima d’una de les cancel·lacions a un artista més cruels que es recorden en els últims temps.
Una imatge de l’obra ‘Aida’, al Liceu
D’icona i reclam del Metropolitan de Nova York va passar a rebutjada, amb els seus contractes rescindits, no per la seva veu, sinó per negar-se a renegar de les seves arrels. Encara avui segueix litigant per obtenir alguna compensació econòmica als tribunals novaiorquesos. A poc a poc s’ha anat desmarcant de la línia oficial del Kremlin —sense arribar, ni de bon tros, a la dissidència— i els grans teatres tornen a reclamar-la, de la Royal Opera House a la Scala passant per l’Arena de Verona, encara que no amb la intensitat d’abans. I ara, qui sap si perquè la seva agenda encara no està atapeïda, tenim el luxe d’escoltar-la en quatre funcions al Liceu. Tant de bo la puguem tenir de nou en una òpera, a més del recital que farà el proper març.
Deixant de banda la mania de cancel·lar uns artistes per les seves idees i altres no, de no saber separar l’artista de la persona, tenim el privilegi d’escoltar una de les grans sopranos de la història en un paper que broda, Aida, i que a més freqüenta amb assiduïtat, garantia d’èxit rotund. Qualsevol elogi es queda curt davant d’una veu d’enorme qualitat, rica en matisos. A aquest material, que li ve gairebé de sèrie, s’hi sumen una tècnica impecable i una capacitat de projecció fora del comú que fan els seus aguts gairebé infinits. La seva interpretació d’“O Patria Mía” només es pot qualificar de sublim.
Gran director d’orquestra
El cos, i en especial la caixa toràcica, és l’instrument del cantant. La transformació de la seva anatomia després del naixement del seu fill Thiago, el 2008, ens va il·luminar una nova Netrebko, que va abandonar els papers lírics i de coloratura per endinsar-se en un repertori més dramàtic. Probablement mai més tornarem a gaudir de la Violetta d’aquella Traviata de Salzburg de 2005, però a canvi tenim una Aida immensa, una Turandot genial i una Tosca inigualable. I l’aturada forçosa que li va imposar la cancel·lació gairebé global ens retorna ara una Netrebko en plenitud i més propera. Brava!
Al seu costat brilla la mezzosoprano Ekaterina Semenchuk, una Amneris a l’alçada musical i dramàtica de la diva. La resta del repartiment queda un pas —o dos— enrere.
Molt bé també Antonello Manacorda al fossat, que ja va dirigir aquesta mateixa producció amb Netrebko a París fa un any. La seva lectura és pausada, a vegades en excés, però sobresurt la seva habilitat per acoblar orquestra i cor i, sobretot, la intensitat que imprimeix al dramàtic final. Impressionen els pianíssims del cor i el gran respecte de l’orquestra als cantants. És una meravella escoltar un director d’orquestra per a òpera, no un director d’orquestra sense més. Bona part de l’èxit musical li devem a ell.
El Radamés d’Arsen Soghomonyan és més que correcte, encara que no pot estar a l’alçada ni de Netrebko ni de Semenchuk. És una llàstima que l’amistat entre Piotr Beczala i la soprano es trenqués el 2023 arran de la guerra d’Ucraïna. Beczala, veí i fins aleshores amic de la diva, va carregar contra ella per no distanciar-se prou de Putin. Ell va seguir cantant al Met; ella va ser cancel·lada. A vegades les opinions tenen el seu pes en dòlars. Una llàstima que coincideixin al Liceu, però no cantin junts.
Per escoltar, més que per veure
També cal aplaudir la quantitat d’alternatives que té aquesta Aida. Netrebko, Pirozzi, Beczala, Tezier, … fins a 22 cantants per a tres repartiments que en realitat són més ja que algun protagonista canvia de repartiment. Tot un esforç de producció en, segur, l’obra més costosa d’aquest any.
Som davant d’una Aida per escoltar més que per veure; quelcom trist, però cada cop més freqüent: la qualitat musical supera amb escreix l’escènica.
Així arrenca una temporada que estrena president, encara que el seu predecessor ja es va encarregar d’escollir un nou —i mediocre— director musical i de renovar per cinc anys el director artístic. Si l’empremta de qualsevol presidència triga a notar-se pels llargs terminis de contractació de les produccions, en aquest cas la nova presidenta hereta a més un equip "blindat" pel seu antecessor, gest poc elegant. Llevat que la direcció canviï abans que acabi la temporada —quelcom difícil d’imaginar en una societat a qui li encanta fer truites sense trencar ous—, res fa pensar que sortirem de la decadència en què fa anys que estem instal·lats.
Serveixi d’exemple aquesta temporada: diverses de les grans veus vénen només a recitals dominicals, no a òperes. I en aquesta Aida la llista de canvis respecte al repartiment anunciat ja puja a sis, un d’ells justificat per una «incompatibilitat d’agenda». Els representants ens respecten cada cop menys, i sembla que només veurem els grans en els seus forats lliures. Despertarem amb la nova presidenta? Tant de bo!
