Joan Ferran reviu el barri xino de Barcelona: des del Bar Berenguer, amb els "ulls com plats" i una cafetera italiana
L'exdiputat i exregidor publica 'Un àtom del barri xino, anys de plom i cola cao', unes memòries sobre l'actual barri del Raval, sense malenconia ni retrets, però amb la voluntat que no s'oblidi el passat ni les cicatrius socials acumulades
“El meu perímetre lúdic el conformaven els carrers del Cid, la Mina, Perecamps i Berenguer el Vell. Eren vies de gruixuts llambordins de granit que, pocs anys abans, havien estat l'escenari de cases de cites, tavernes de mala mort, cabarets, bordells i locals de “gomes i rentatges”.
Ho recorda Joan Ferran (Barcelona, 1951), exdiputat al Parlament i exregidor a l'Ajuntament de Barcelona. Un polític que ha deixat records i anàlisis per escrit, en diferents llibres de gran qualitat literària. El darrer és Un àtom del barri xino, anys de plom i cola cao (Círculo Rojo), unes memòries sobre el que va ser el barri xino i avui és el Raval, des del Bar Berenguer, que regentava el seu avi matern, italià d'origen, i els seus pares.
Un bar, al carrer del Cid, on Ferran va aprendre ràpid, amb “ulls com plats” i al costat de la cafetera italiana: el que va veure, el que va escoltar, amb totes les penalitats, però també amb tots els afectes i les emocions viscudes, van ser vitals per als anys posteriors: un ciutadà compromès amb la seva societat, exigent i sempre en el flanc de l'esquerra.
Ferran no retreu res, no compara el que va ser i el que és avui el Raval. Però sí que recorda, sí que reflecteix una determinada Barcelona amb l'objectiu que no es perdi en el temps. L'obrerisme, el paisatge urbà d'una part de la ciutat, que va patir com gairebé cap altra part els estralls dels bombardejos durant la Guerra Civil.
Al carrer del Cid s'ubicava un cabaret que es qualificava com “el temple barroc de la luxúria”. Els veïns “explicaven amb tot detall que sota les arcades d'una antiga fàbrica tèxtil, al carrer del Cid, 10, coneguda com El Vapor de la Llana, s'hi va ubicar el cèlebre cabaret La Criolla, que una bomba de l'aviació alemanya va acabar amb ell el 24 de setembre de 1938, però no amb la seva llegenda”, escriu Joan Ferran.
Portada del llibre de Joan Ferran sobre el barri xino
“La meva infància i adolescència van transcórrer en un principal del carrer Berenguer el Vell, número 6. Era un pis enorme, fred, de sostres alts i amb un llarg passadís, ideal per jugar a fet i amagar. L'habitatge tenia una terrassa amb vistes al Paral·lel, a la muralla de les Drassanes i a la fàbrica d'electricitat coneguda com La Canadenca. Impossible oblidar els capvespres nacrats amb la muntanya de Montjuïc al fons i la silueta de les tres xemeneies retallada contra el cel. El traqueteig dels tramvies era un company fidel en les sufocants nits d'estiu, també la presència d'un guàrdia urbà que feia sonar el seu xiulet amb insistència”, constata Ferran al seu llibre.
I del mateix dormitori del nen Ferran es podia baixar, a través d'una escala pronunciada, al Bar Berenguer. Era el seu avi, Josep Maria Serafini, d'origen italià, qui regentava l'establiment, que va néixer en dividir-se en dos una enorme taverna coneguda com La Cazalla, que comptava amb dues entrades, una donava al Paral·lel i l'altra al carrer Berenguer el Vell. “Els parroquians van batejar el local de més superfície com Cazalla Gran i el més petit, per evitar confusions, va adoptar el nom del carrer, donant origen al Bar Bodega Berenguer o BBB”, descriu Joan Ferran.
L'amic Ramonet
Des d'aquest bar transcorria la vida. El nen Ferran aprenia tot el que podia a partir de curiosos personatges, de mala vida i obrers honestos, prostitutes i policies que escolten totes les converses. També gitanos, que eren dels pocs que conversaven amb els pares de Ferran en català, amb l'accent peculiar que ha perdurat en alguns carrers de l'actual Raval i al barri de Gràcia.
Joan Ferran, amb els seus avis Anna i Josep Serafini
Ferran, que com a polític va viure la transformació del seu antic barri projectada per l'Ajuntament de Barcelona, en mans del socialista Pasqual Maragall, no pretén recordar un món idíl·lic. Però és el seu.
I ha volgut, després d'alguns dubtes, reflectir, a través de diferents escenes escrites amb amor, però des de la distància ja d'un escriptor amb molts recursos, una Barcelona que va ser real, que va mantenir la seva identitat malgrat els mals moments de la guerra i de la persecució dels marginats durant la dictadura.
L'escriptor, però, no podrà desfer-se del polític. Ferran defineix aquella Barcelona i busca algun fil que connecti amb el Raval. Recorda “la Loca, amb el seu foc anarquista i la seva vida trencada per la guerra, que encarnava la rebel·lia d'una gent que resistia a la seva manera”.
I recorda el seu amic de fatigues, en Ramonet. El pis de “la loca”, “on convivien amuntegats en Ramonet i la seva família”.
L'amic? “En Ramonet, el meu company de corredisses, amb la seva precoç afició al vi, --m'havia trencat el septe nasal en un incident—semblava condemnat pel mateix entorn que el va veure néixer; un destí que el Raval modern no ha aconseguit esborrar del tot, amb els seus narcopisos i la seva marginació persistent”.
El gat de Botero, al Raval BARCELONA
Per les pàgines de Un àtom del barri xino hi corren molts altres personatges, homes i dones molt reals. “Pedro ‘el Cojo’ i ‘la Gallega’, amb la seva amargor i la seva fugissera alegria en aquell Nadal, eren la cara humana d'un barri on la supervivència i la tragèdia anaven de la mà. Els seus fills, de pare incert, ben bé podrien ser els avantpassats d'aquests inadaptats que avui dormen al costat del dispensari de Perecamps”, apunta Ferran.
Amb referències literàries, amb la documentació oportuna, Joan Ferran recorre els anys cinquanta, seixanta i setanta del barri xino. L'envaeix una certa nostàlgia, perquè el viscut de jove sempre és determinant. Però creu que ha complert l'encàrrec de la seva parella, Dolors, que li demana que escrigui i plasmi el que recorda, des d'aquest bar regentat per un italià que va aprendre molt ràpid els codis del barri, i també pels seus pares, pel seu progenitor, que va voler dedicar-se a la ràdio, i es va mantenir ferm a la barra del Bar Berenguer.
Els problemes del Raval
Ferran, que no deshumanitza cap dels personatges que va conèixer, que busca comprendre les circumstàncies de cadascun, veu ara l'antic barri xino molt canviat. I amb elements molt positius, encara que, també, amb connexions amb el passat que no s'acaben de superar.
“La Ciutat Vella actual és una altra cosa. Han arribat la Filmoteca, els hotels de luxe i les avingudes amb acàcies, jacarandes, palmeres i l'escultura del gat de Fernando Botero. (…) “Però al Raval li fan mal l'amuntegament, les ocupacions, la inseguretat, la manca de civisme, l'especulació i els narcopisos. Barcelona ha pres consciència del ‘síndrome de Sísif’, que suposa conviure amb aquests problemes, però segueix endavant. Seguim endavant”.
Capítol tancat? Impossible: “El Barri xino està ben mort, potser sí. Però mentre jo respiri, el Bar Berenguer seguirà tenint la persiana pujada a trenc d'alba, una cafetera italiana disposada a servir cafè negre i un nen amb els ulls com plats, intentant no perdre's res”, escriu Joan Ferran.
La presentació del llibre, Un àtom del barri xino, tindrà lloc a les jornades Desperta Barcelona, organitzades per Metrópoli i Crónica Global el proper 30 de setembre, a Casa Seat, juntament amb el politòleg i senador Gabriel Colomé i el mateix autor.
