Res no dura per sempre, Don Leopoldo
Les ciutats evolucionen (a vegades per bé), canvien, es transformen. L'escenari dura una o dues generacions. Casa Leopoldo era d'una altra època i ara es porten els menjadors per a guiris i expats devots de la torrada amb alvocat
Més informació: Un restaurant centenari molt estimat pels barcelonins tanca les seves portes per sempre després d'un darrer intent de rescat: "És inviable"
Ja ho deia el gran Héctor Lavoe en una de les seves cançons: “Tot té el seu final / Res no dura per sempre/ Cal recordar/ Que no existeix l'eternitat”. O els nostres infravalorats Módulos dels anys 60: “Tot és igual /Ja res importa/ Tot té el seu fi”. Hi ha més cançons sobre això, però aquestes són les primeres que em venen al cap en assabentar-me del tancament fa un mes del mític restaurant Leopoldo del Raval (o, en aquest cas, el Barri Xinès de tota la vida de Déu), que era obert des de 1936 (set anys després de la seva inauguració coincidint amb l'Exposició Mundial de Barcelona de 1929) al número 24 del carrer Sant Rafael.
M'agradaria escriure un text elegíac sobre el que va ser i va representar Casa Leopoldo, però fa temps que estic instal·lat en el fatalisme i cada cop trobo més normals coses que, fa uns anys, m'haurien indignat i/o entristit.
La taula a Casa Leopoldo amb Rosa Gil
Les ciutats evolucionen (a vegades per bé), canvien, es transformen. L'escenari dura una o dues generacions. Casa Leopoldo era d'una altra època i ara es porten els menjadors per a guiris i expats devots de la torrada amb alvocat i dels establiments que imiten els del barri novaiorquès de Williamsburg, Brooklyn. No em puc queixar que no podré tornar a Casa Leopoldo per la senzilla raó que no hi he posat els peus des que es va jubilar l'adorable Rosa Gil, néta del fundador de la casa, en don Leopoldo, i va traspassar el restaurant a uns emprenedors nois que, malgrat els seus esforços, no han aconseguit mantenir-lo amb vida a l'era de la torrada d'alvocat.
Escriptors morts
La localització no facilitava les visites a la Barcelona actual: un carreró al barri xinès que de nit podia resultar perillós per als clients (i els guiris no estan per a què els robin el rellotge, encara que tinguin la panxa plena de bones viandes).
Façana de 'Casa Leopoldo' en una imatge de 2018
Gairebé tots els escriptors que el freqüentaven són morts: Vázquez Montalbán, Terenci Moix, Juan Marsé, l'humorista Jaume Perich… Per no parlar del francès André Pieyre de Mandiargues (1909 – 1991), a qui vaig descobrir (i a qui em vaig enganxar) amb l'adaptació cinematogràfica del seu fascinant relat La marea (la principal herència francesa a Casa Leopoldo va ser l'actriu Juliette Binoche).
No sé si Jean Genet va arribar a passar per allà durant la seva estada a la Barcelona canalla, però, com que sempre anava a l'última pregunta, no crec que hi anés si no era perquè el convidava un amic o un client conegut en alguns urinaris.
Vídua d'un torero
Durant molts anys, vaig mantenir un dinar setmanal amb amics a Casa Leopoldo. Com que érem pobres, menjàvem de menú, observant amb enveja i rancúnia social les safates de mandonguilles que desfilaven en direcció a la taula de Vázquez Montalbán. De tant en tant, tiràvem la casa per la finestra i deixàvem sense mandonguilles el pobre Manolo. La Rosa Gil ens tractava com si fóssim clients premium i s'entretenia molt comentant l'actualitat amb els joves plumífers que érem aleshores.
Rosa Gil va ser propietària de 'Casa Leopoldo'
Sempre feia cara d'alegrar-se de veure'ns, malgrat la magra contribució a les seves finances, i mai la vaig veure de mal humor, tot i que la seva vida no havia estat precisament un llarg riu tranquil: es va quedar vídua molt jove d'un torero portuguès. Quan la Rosa es va retirar, la nostra colla escombraria es va traslladar a altres restaurants. Fins que el concili es va dissoldre per diferents motius (bàsicament, perquè tot té el seu final i res no dura per sempre).
Beure menys que abans
El que era Casa Leopoldo per a la meva generació i la que ens va precedir ja no significa res a la ciutat de la torrada d'alvocat. Es queixaven els darrers rectors de l'establiment que la gent beu menys (de Casa Leopoldo se solia sortir agradablement cuit) i no valora gaire els plats clàssics de la casa.
I que la localització del restaurant allunya una gran part dels possibles clients. El tancament de Casa Leopoldo, doncs, no es pot considerar un drama. Noves generacions escolliran els seus nous abeuradors, que també la palmaran al cap d'uns anys, ja que cadascuna té els seus. Si més no, fins que l'ajuntament obligui tots els menjadors de Barcelona a servir exclusivament torrades amb alvocat.
