Posar en marxa un negoci propi s’ha convertit en una tasca cada cop més complexa per a autònoms i petits emprenedors. Entre els sectors que més dificultats afronten hi ha l’hostaleria, una activitat que continua tenint una gran rellevància a Espanya.
El país compta amb més de 185.000 bars, impulsats per una cultura social en què compartir temps amb familiars i amics en aquests establiments forma part de la vida quotidiana. Tanmateix, darrere d’aquesta imatge d’èxit existeix una realitat molt més exigent per a qui gestiona aquests negocis.
Des del moment en què s’inicia l’activitat, els hostalers han d’afrontar nombrosos reptes econòmics i operatius. Un dels més importants és el cost de la mà d’obra.
La Silvia, propietària del Bar Esport, va explicar al canal d’Eric Ponce el cost que comporta la mà d’obra: "Pagar a un personal 1.200 euros més la Seguretat Social se te’n va a 2.000; si en tens dos, són 4.000 euros".
Un cost que es considera "caríssim" i obliga els propietaris a limitar severament la contractació. Un propietari esmenta que, tot i que el seu local és "molt gran" i requeriria "quatre persones", actualment només són tres, ja que "no la puc pagar". Per cobrir només els costos de personal, cal "treballar molt, vendre molts cafès".
La situació s’agreuja amb les despeses fixes. Les inversions inicials per obrir o traspassar un bar són significatives, amb xifres que van des de "mínim 35.000" o "33.000, una cosa així" per traspassos. A aquest import s’hi sumen els costos de llicències, que poden arribar a "15 o 20.000 com a mínim" addicionals.
Tanmateix, el cop més dur ha estat l’increment de les despeses d’operació. Després de la crisi de 2008 i la pandèmia, que va obligar alguns propietaris a demanar crèdits "fins ara", els preus dels subministraments s’han disparat. La llum ha "pujat molt, de pagar 500 a pagar 800 al mes", i els preus generals s’han "duplicat, triplicat la llum, l’aigua, tot".
Atès que els propietaris no poden traslladar aquesta mateixa pujada de costos al consumidor, la rendibilitat s’anul·la, portant un propietari a afirmar: "jo estic en la ruïna total; en la ruïna total és una ruïna". A més, alguns propietaris han d’afrontar "un lloguer alt també".
Les conseqüències no són únicament econòmiques. Els responsables d’aquests establiments asseguren que han d’assumir jornades laborals molt extenses, començant de vegades a les cinc del matí o treballant des de les set fins a les onze de la nit de manera continuada.
Aquest ritme de treball té un fort impacte en la vida personal. Molts afirmen haver dedicat menys temps a les seves famílies, no haver pogut atendre-les com volien i fins i tot haver-se perdut part de la infància dels seus fills.
A això s’hi suma la preocupació constant pels pagaments pendents, que els impedeix descansar i els manté desperts durant hores pensant en les obligacions econòmiques del dia següent.
Per tot això, qui ja està en el sector sol mostrar-se poc optimista quan aconsella nous emprenedors. Consideren més viable adquirir una llicència ja existent que començar des de zero, a causa de les dificultats que implica obrir un establiment nou. En aquest context, l’hostaleria ja no es percep com una via per enriquir-se, sinó com una activitat destinada principalment a obtenir els ingressos necessaris per mantenir la família.