Quan jo anava a la universitat, allà pel Plistocè superior (o anys 70 del segle XX), es va posar de moda entre alguns dels meus companys de classe visitar locals tronats i rònecs de la vida canalla barcelonina d'altres temps. Entre ells, dos eren els que brillaven amb llum pròpia (que deixava al descobert totes les seves esgarrinxades físiques i morals): El Molino i la Bodega Bohemia. A mi, tot allò em sonava a cutreria de la bona, ja que era un jove radical que creia en la modernitat i es passava el dia escoltant David Bowie o Roxy Music i anant a la filmoteca a veure pel·lícules de Wim Wenders i Rainer Werner Fassbinder. Així doncs, mai vaig posar els peus a El Molino.
Lamentablement, no puc dir el mateix de la Bodega Bohemia. Després d'una nit de copes, em van arrossegar fins allà, i ja a la porta vaig intuir que la cosa podia ser terrorífica, ja que l'eslògan del local era, clarament, una mentida podrida: “On neixen les estrelles”.
Un cop dins, vaig comprovar, ipso facto, que les estrelles, en cas d'haver-ho estat alguna vegada, havien vingut a aquell antro a morir-se. I, probablement, a l'escenari, a mitja coplilla. La cosa era, clarament, un divertiment per a senyorets calaveres baixats dels barris alts per riure's a costa d'una sèrie d'avis decrèpits que cantaven cançons ridícules o feien algun número de cabaret vetust.
Perquè us feu una idea de la catadura del local, us diré que el porter, vestit d'esmòquing esfilagarsat i calçat amb unes Chiruca, feia doblet com a imitador de Carlos Gardel, el cèlebre cantant de tangos del qual els seus seguidors, encara que estigués mort, deien que cada dia cantava millor. El porter estava molt orgullós de les seves versions, ja que a un amic que li va donar conversa li va dir que: “On Gardel no arriba, jo floreixo”.
Era un espectacle molt trist que a la gent no li ho semblava, ja que esclataven en riallades davant de cada nou gall de l'intèrpret senil de torn, mentre jo m'anava enfonsant en la depressió i la misèria: a aquells avis i àvies de l'escenari només els faltava que una ànima compassiva els rematés amb un tret al cap. És l'única vegada a la meva vida que he entrat en un bar borratxo i n'he sortit totalment sobri.
Olorant-me la torrada, vaig declinar totes les invitacions a visitar El Molino, i ara m'assabento que tancarà les seves portes a finals del pròxim mes de juny: problemes amb els veïns pel soroll, suposades obres d'insonorització i, em temo, alguns embolics que no se'ns expliquen han portat l'empresa actual a tancar el local fins a nova ordre. En qualsevol cas, crec que aquest Molino no tenia res a veure amb el que freqüentaven certs alumnes de periodisme quan jo anava (o no anava, que era el més freqüent) a la facultat de Bellaterra.
El meu Molino, per dir-ho així, era el de la dècada dels 70, amb els seus còmics sinistres i les seves vedets amb sobrepès (o així me'ls imaginava jo). Pel que havia sentit, la cosa anava d'espectacle de cabaret arrevistat amb molt acudit verd, una mica de carn femenina i l'inevitable humorista que explicava acudits de mariques a l'estil Arévalo: millor quedar-se a casa escoltant el Ziggy Stardust.
L'única vegada que vaig considerar la possibilitat d'anar al Molino va ser quan l'avi d'una amiga va embogir lleugerament i li va agafar per escapar-se de casa per plantar-se a la primera fila del local, coneguda com La fila dels figueros (del català figa, terme d'argot per al cony). Em vaig oferir per acompanyar-lo, per si li donava un patatús, però vaig arribar tard, ja que l'home acabava de ser tancat en una residència ben vigilada.
Construir una altra cosa
El Molino té una llarga trajectòria des de la seva fundació el 1898 amb el nom de La Pajarera Catalana. El 1910 es va convertir en el Petit Moulin Rouge. El 1926 va abandonar breument el món de l'espectacle (o no, segons es miri) en convertir-se en la seu del partit polític Unión Patriótica Española, fundat per Miguel Primo de Rivera. El 1929, li van col·locar a la façana el cèlebre molí amb aspes. El 1939, li van espanyolitzar el nom: El Molino. Així, sense més, que el color vermell mai va ser gaire del gust del Caudillo. I així ha arribat (més o menys) viu fins ara, encara que el seu esplendor cutre va coincidir amb els meus anys universitaris i fa temps que no se sap gaire bé quina funció compleix.
Si jo fos l'alcalde de Barcelona (i tenint en compte el seu escàs valor arquitectònic), crec que manaria enderrocar-lo i substituir-lo per alguna cosa més d'acord amb els temps presents. Total, els qui podrien recordar-lo amb nostàlgia estan més morts que l'avi de la meva amiga. Em queda el dubte, això sí, de si hauria acabat passant-m'ho bé a El Molino després d'acceptar la invitació dels amics. ¿Em vaig deixar impressionar massa per aquell soterrani del terror que va ser la Bodega Bohemia? ¿Hauria gaudit de les carns tolendes de les vedets i dels acudits de mariques?
Ho dubto, però mai se sap. Si altres ho van fer…