Un ballet al Liceu: 'Nijinsky'. Va ser un dels millors i més famosos ballarins clàssics de començaments del segle XX. D'origen polonès, nascut a Kíev quan formava part de l'imperi rus, es va formar a la mítica escola Imperial de Ballet de Sant Petersburg i va destacar com a solista del ballet del Teatre Mariïnski de la mateixa ciutat.
Expliquen que els seus salts desafiaven la gravetat i era tot un espectacle veure'l ballar. Però la seva fama global va arribar en unir-se als ballets russos de Sergei Diaghilev, representant com ningú papers icònics en el món de la dansa. Posteriorment va compondre unes coreografies atrevidíssimes i escandaloses per a l'època, com la migdiada d'un faune. Però abans de complir trenta anys se li va diagnosticar esquizofrènia i la seva vida va estar a partir de llavors més marcada per la seva malaltia i per l'amor compartit entre Diaghilev i la seva dona Romola de Pulszky que per la seva dansa.
Per entendre la genial obra de Neumeier cal conèixer la vida de Nijinsky o almenys llegir el llibret. El fil narratiu del ballet és genial, però sense ajuda és impossible entendre tot el que passa a l'escenari.
La veritat és que encara que recomanable no és imprescindible entendre el que passa a l'escenari perquè, sobretot, és una oda a la bellesa. Prop de 80 ballarins componen uns números estèticament magnífics, sobre una meravellosa música de Chopin, Schumann, Rimsky-Korsakov i Xostakóvitx, amb una escenografia i un escenari que suma.
Una escena de 'Nijinsky' al Liceu
El ballet d'Hamburg, per al qual va ser creada aquesta obra, l'interpreta de meravella realitzant el que és l'essència del ballet, fer fàcil allò difícil. Moviments aparentment senzills, però de gran dificultat com demostra la suor que a poc a poc fa brillar els torsos d'uns ballarins que són una escultura vivent.
Alexander Trusch, ja a prop de la seva retirada, broda el paper de Nijinsky, igual que tots els ballarins principals, destacant Artem Prokopchuk qui compon magistralment les al·legories a dos dels papers estel·lars del ballarí rus, l'esclau d'or i el faune.
Ballarins principals, solistes i cos de ball funcionen com un rellotge meravellosament engrassat per una institució que posa en escena fins i tot aprenents i meritoris per assegurar-ne la continuïtat. Més del 80% dels components d'aquest ballet s'han format a la seva escola.
Una escena de 'Nijinsky' al Liceu
Dona per a molt pensar en l'excel·lència del ballet de l'òpera d'Hamburg pensant en el nostre. El seu pressupost és només una mica més gran que el del Liceu (prop de 70 milions anuals enfront dels 60 del Liceu), amb sous i costos evidentment més alts. Ells són capaços d'alimentar una màquina de talent i excel·lència i nosaltres depenem de l'encert, i del desencert, de les produccions contractades ja que fa temps que les nostres produccions van deixar de ser cotitzades al mercat.
Modular l'orquestra
Què fan ells diferent de nosaltres? Tant de bo la nova direcció, quan arribi, sigui capaç de descobrir aquest arcà que fa que una ciutat trista i boirosa, com Hamburg, tingui un ballet de primeríssima categoria i nosaltres, amb molta més tradició i història, una òpera de segona, amb algun esclat això sí, com aquest ballet, de tant en tant.
Menció a part mereix la direcció musical, a càrrec de Jonathan Nott, qui serà el titular del teatre a partir de la pròxima temporada per cinc anys. La veritat és que dirigeix amb gust i l'orquestra sona molt bé, recollint tots els matisos i diferències que hi ha entre Xahrazad i la Simfonia 11 de Xostakóvitx.
En qualsevol cas, caldrà veure com es comporta amb les òperes on és fonamental modular l'orquestra per no tapar les veus dels cantants. Una simfonia o un ballet no té gaire a veure amb una òpera, igual que una òpera de Wagner tampoc es compara bé amb una de Rossini.
En resum, un espectacle excel·lent creat per un mestre per a un ballet superb.