Programar la Gioconda no està a l'abast de qualsevol teatre. Requereix sis solistes de nivell, un gran cor, figurants, ballet,… Que sigui una òpera que s'ha representat més de 150 vegades al Liceu diu molt del nostre teatre. És cert que la primera, Aida, gairebé s'ha representat 500 vegades, però entre 150 i 200 vegades hi ha un bon nombre d'òperes, de manera que la Gioconda no és, ni de bon tros, una òpera poc freqüent, a diferència d'altres teatres d'òpera, com el Real.
El Liceu té molt del que enorgullir-se, el problema és que ni ens ho creiem ni som constants.
La producció que veiem ara compta amb una bona orquestra, dos bons cors, el titular i l'infantil de l'Orfeó Català, un bon ballet, uns bons acròbates, bons figurants,… però no és excepcional com sí que ho va ser la producció de 2005 amb un inoblidable número de ballet liderat per Ángel Corella i Letizia Giuliani.
Aquella dansa de les hores va quedar a la història del Liceu, aquesta Gioconda no. Reitero que és una bona producció, però només bona.
Escena de Gioconda, al Liceu
Es tracta d'una coproducció amb el Teatro San Carlo de Nàpols, estrenada fa gairebé un any ni més ni menys que per Netrebko, Kaufmann i Tézier i que, per cert, es va estrenar als cinemes aquest 19 de febrer. La direcció d'escena és de Romain Gilbert, d'estil historicista, sense invents estranys, gràcies a l'escenografia d'Etienne Plus.
El vestuari, excel·lent, de Chistian Lacroix i la il·luminació, de Valerio Tiberi, també està molt ben trobada. La direcció musical és, conjuntament amb l'actuació de Saioa Hernández, del millor de la producció. Daniel Oren és un gran director capaç de fer que l'orquestra soni tant conjuntada amb els solistes com lluïda quan toca. Mai tapa els solistes, un mal força freqüent en la direcció actual, però quan ha de sonar brillant ho fa. I la conjunció amb el cor és perfecta.
Un llistó molt alt
El cor llueix com feia temps que no lluïa i el cor infantil de l'Orfeó Català també està a l'alçada. Els acròbates molt bé, igual que el mim que apostilla gran part de les escenes, aportant i mai molestant, cosa difícil quan la direcció artística s'“inventa” un personatge.
El ballet més que correcte en l'execució, però la coreografia resulta una mica pobra, especialment si la comparem amb la de Corella. Igual que escoltar Pavarotti és un problema perquè ningú està a la seva alçada, veure la Gioconda de 2005 posa el llistó tan alt que qualsevol altra coreografia ens sembla d'una altra divisió.
Pel que fa als solistes, Saioa Hernández broda la Gioconda, tant que l'ha representada en almenys sis produccions diferents. Probablement és la Gioconda d'aquest segle. La seva ària del “Suicidi” va ser el millor de la nit i va rebre tants aplaudiments que no hi va haver bis de miracle. El tenor Michael Fabiano, vell conegut de la casa, va estar molt bé, encara que en els aguts anava una mica curt.
Escena de Gioconda, al Liceu
A l'àrea Cielo e mar va tenir un lleu contratemps (una flegma) que va estar a punt d'arruïnar el punt àlgid de la seva actuació. Es va refer bé, però va trigar, lògicament, a recuperar la confiança. És el que tenen els cantants, l'instrument són ells i qualsevol alteració física es converteix en un problema.
Peces ben armades
Laura Adorno, interpretada per Ksenia Dudnikova, no es queda enrere del duet protagonista, com també destaquen John Relyea, qui va donar tota la credibilitat a Alvise, i el baríton Gabriele Viviani va defensar bé el malvat Barnaba.
El sextet protagonista el tanca Violeta Urmana en el paper de Cieca, solvent tant vocalment com dramàticament. Urmana ha representat, en diferents produccions, tots els papers femenins d'aquesta òpera.
En resum, una bona representació, amb una Saioa Hernández realment encertada, amb totes les peces ben armades però que no desbancarà del record la magistral producció de 2005. En qualsevol cas, tant de bo tota la temporada tingués aquest nivell. El Liceu no es mereix menys.