Manuel Delgado, antropòleg: "L'habitatge es deixa en mans del mercat i es vigila el vitalisme del carrer, quan hauria de ser al revés"

Tota una vida dedicada a la docència i a la recerca, però també a l'acció, amb la idea que les ciutats són éssers vius, que no es poden domesticar, i que, al final, tot succeirà “al carrer”. És Manuel Delgado (Barcelona, 1956). Catedràtic emèrit de la UB, professor d'Antropologia Religiosa i Antropologia Urbana al Departament d'Antropologia Social, ja sent una nostàlgia pels estudiants. El seu despatx ja s'està desmuntant, a la Facultat de Geografia i Història davant del CCCB.

Acaba de publicar Totes les ciutats estan posseïdes (Capitán Swing), una mena de gran compendi sobre el que ha pretès explicar al llarg dels anys. Les bones intencions, la ideologia “ciutadanista”, com ell l'anomena, acaba “sotmetent-se a les lleis del mercat”. Barcelona, al seu parer, n'és un exemple, però, en realitat, totes les grans ciutats. Tanmateix, al carrer hi ha tot.

En aquest llibre fa una mena de compendi o testament sobre la seva visió de la ciutat, un tema que ha treballat moltíssim. Què ha passat amb aquella aposta inicial per les virtuts de l'espai públic i el que vostè anomena ‘ideologia ciutadanista’?

En un primer moment, quan vaig guanyar el premi Anagrama d'assaig, el 1999 (L'animal públic) vaig fer una aposta per les virtuts de la ideologia ciutadanista i de l'espai públic que avui ja no puc mantenir, perquè l'experiència ha estat decebedora. L'anomenat ‘ciutadanisme’ tenia la pretensió de bonificar la governança de les ciutats incorporant valors abstractes com els ecologistes, feministes o d'integració, però sobretot proposava una forma diferent d'organitzar políticament la ciutat a través de la participació.

Jo mateix hi vaig creure. Però la realitat ha demostrat que l'última paraula sobre com es governen les ciutats no depèn dels governs, sinó del mercat. El resultat ha estat decebedor: allò que un dia va ser l'esquerra anticapitalista ha acabat convertint-se en el capitalisme d'esquerres. Es fan les úniques polítiques possibles, les que determina el sistema, però s'endolceixen invocant valors inefables que no es poden contestar, encara que al final no impliquen cap modificació real en les condicions de vida de les ciutats.

Es refereix a l'etapa dels governs municipals amb els comuns, que, a partir de 2015, intentaven, al seu parer, recuperar l'esperit inicial dels governs socialistes juntament amb el PSUC (després ICV)?

Sí, totalment. Sento un gran respecte i afecte personal per persones com Jordi Borja, que venien del PSUC i que, amb les millors intencions, van inventar aquesta ideologia ciutadanista, que el nou municipalisme ha heretat. Però quan parles amb ells, et diuen que han fet el que han pogut. I què és el que han pogut? Xocar contra el mercat, contra interessos que són mil vegades més poderosos que les teves millors intencions.

Poso l'exemple de la Facultat de Geografia i Història, aquí al Raval: es va intentar regenerar aquesta zona amb un clúster cultural i universitari per elevar el to moral del barri i atraure un públic juvenil, de classe mitjana, creatiu i dinàmic. I què ha passat al final? Que els espais oberts de la facultat han hagut de tancar-se perquè la realitat assetja: gent que es punxa, que entra a dormir o que roba als despatxos. I la gran pregunta és: on ha anat a parar tota la gent que vivia aquí abans de convertir el barri en un santuari del saber i la cultura? Se'ls ha expulsat a la perifèria.

Defensa que les ciutats no es poden domesticar i que han de ser vives, però l'administració també ha de posar un cert ordre, oi? Ha de regular-les.

Òbviament. Com es pot estar en contra de millorar les condicions de vida o que les ciutats es reformin? El problema és quan la reforma es converteix en expulsió. Ens venen espais públics de qualitat sempre que tu també siguis ‘de qualitat’. A l'últim capítol del llibre faig un elogi de Dionís com a complement d'Apol·lo, de l'ordre. No defenso el desbordament espontani i caòtic de les energies socials, perquè això és precisament el neoliberalisme més salvatge.

Estic a favor de planificar, projectar i governar. Però no es fa en una direcció correcta, al meu parer. L'habitatge es deixa en mans del mercat i es vigila el vitalisme del carrer i de la vida pública de manera obsessiva, quan hauria de ser al revés.

El que sosté ja s'ha defensat abans.

És clar, si tinc alguna virtut aquesta no és l'originalitat. Tot es redueix a la vella defensa del valor d'ús davant del valor de canvi. No invento res nou. És el que ja explicaven Jane Jacobs o Henri Lefebvre a principis dels anys seixanta. L'únic que demano és la defensa del dret d'ús davant del valor de canvi: no pot ser que tot el que es faci a la ciutat estigui pensat única i exclusivament per generar plusvàlues. Demano que deixin de vigilar-nos a nosaltres i vigilin qui de veritat han de vigilar. Aquest caos que alguns critiquen no és més que autoorganització; és la vida mateixa.

Hi ha una qüestió paradoxal, potser. L'espai públic l'ocupa més avui l'immigrant, amb conductes que el local tenia, però fa anys. Tanmateix, a l'immigrant se'l veu com un invasor. Com es resol aquesta contradicció?

L'immigrant és simplement aquell que és anomenat immigrant per part del que va arribar abans. El que desitjaria aquest sistema és una màquina miraculosa que traslladi individus en condicions de treballar --a qualsevol preu i per a les nostres necessitats-- i que, un cop complerta la seva tasca, desapareguin i no surtin al carrer. El que molesta no és la seva feina, sinó la seva presència.

Aquí el que molesta no és la pobresa, sinó que es vegi la pobresa; no és la prostitució, sinó veure les prostitutes. I molesta especialment a un veïnat que s'ha comprat un pis i tem que la presència de segons qui li baixi el preu de l'habitatge al mercat. Tot la resta són excuses sobre la suposada incompatibilitat cultural.

Creu llavors que els urbanistes i arquitectes es desconnecten de la realitat per projectar una ciutat impossible?

Totalment. Els urbanistes i arquitectes treballen a partir d'un miratge que els propicien els seus mapes i maquetes. Creuen sincerament que un bon disseny arquitectònic generarà una societat feliç pel simple fet d'habitar un espai de qualitat. I no és així. Xoquen contra una realitat a la qual pretenen imposar-se, però de la qual no en saben res. Les ciutats continuen sent un bullidor d'activitat imprevisible. Tant li fa que prohibeixin les festes o tanquin carrers: la realitat sempre t'agafa per la solapa i et recorda que el que t'han venut no és real.

Què li interessa a una ciutat com Barcelona? Ser menys atractiva internacionalment per protegir la vida local?

És una contradicció, ho sé. Jo mateix dedico un capítol a fer un elogi del turista i dels expatriats, perquè jo mateix viatjo i actuo com a turista. No estic en contra dels turistes ni dels immigrants. Estic en contra de la tematització i de la turistificació massiva que ens expulsa de casa nostra. L'únic que demano és que millorin la ciutat sense que això suposi deportar-nos a la perifèria. Que el preu que exigeix el mercat no sigui liquidar la vida al carrer. Al final, la ciutat s'alimenta exactament d'allò que l'agita i l'anima.

Hi ha qui planteja un gran pacte territorial: convertir Barcelona en un motor econòmic molt potent per redistribuir la riquesa, assumint que els locals acabin vivint fora, a Manresa o a Sant Quirze del Vallès. Té sentit buidar les grans ciutats?

És clar que és una possibilitat! Buidar Barcelona o buidar París. Fins i tot podríem dedicar brigades municipals a muntar barricades. Evidentment sona a broma, però l'ideal d'alguns tecnòcrates seria buidar les grans ciutats atractives per convertir-les completament en el seu propi espectacle, en un Eurodisney on fins i tot els aspectes més canalles siguin interpretats per extres dedicats a actuar.

A Roma, per exemple, hi ha barris on pengen roba falsa als balcons perquè els turistes la vegin i pensin que és l'estampa típica del barri tradicional.

Sí, aquest futur ja és aquí. El Raval en bona mesura es ven mantenint aquest aire canalla, com quan l'antic bar Alegría va passar a ser una botiga de moda hípster que conserva el nom. Però una cosa és la comèdia i una altra la realitat. Jo no faig una defensa de la misèria ni de la pobresa, però el que dic és que no la podràs amagar. El vell truc consisteix a ‘putinejar’ els barris perquè la seva pròpia degradació acabi provocant una reforma que acabi expulsant els veïns de sempre.

Malgrat tots aquests intents de control i de convertir la ciutat en un aparador, vostè manté una fe inqüestionable en el poder del carrer...

És clar! Al final, sempre ens quedaran els carrers. Poden forçar les normes tant com vulguin, però sempre hi haurà una classe popular —amb altres noms i altres rostres— que s'apropiï dels llocs. Al llibre hi ha una defensa d'una vitalitat que no es pot vigilar ni doblegar per molts urbanistes que hi passin. I si els plànols fallen, sempre es pot trucar a la policia, però la vida és invencible.

Miri el que va passar amb les fogueres de Sant Joan: les van prohibir i perseguir per decret a Barcelona, i què va passar a canvi? Que la gent jove, a qui li havien negat el dret a jugar i ocupar el carrer, va anar en massa a les platges la nit de Sant Joan, cosa que abans no passava. Hi ha una saviesa venjativa per la qual la vida urbana sempre va a la seva i acaba triomfant. Les ciutats esclaten de tant en tant, i això li importa ben poc a les opinions morals dels despatxos.

Hi ha cert romanticisme?

El que proposo és una visió molt de la tradició situacionista, de Baudelaire i dels surrealistes, d'entendre que l'aventura ens espera a la cantonada i que no es pot planificar. No pots planificar-ho, ni controlar-ho, ni arreglar-ho tot per decret. La gent continua enamorant-se de persones que no coneixia. El llibre és un homenatge a aquesta gran tradició que va entendre que el carrer és l'escenari on passen les coses que ens fan sentir que vivim en una societat viva.

Parlant estrictament del Raval, com veu avui el barri? Hi ha qui l'enyora com un espai molt viscut i d'altres que només veuen conflictes entre immigrants i veïns i una massificació turística total.

El problema és la capacitat de transmetre idees sense caure en equívocs. Jo no m'alegro que a un turista li robin el rellotge pel carrer, però sí se m'escapa un somriure sarcàstic que diu: ‘Què t'havies pensat? Això és el que hi ha’. Aquestes petites lliçons de realitat que dóna el Raval el converteixen en un barri inquiet i, per tant, inquietant.

Me'n recordo quan vaig participar en una campanya contra els hotels davant del Barceló i llançaven lemes com ‘volem un barri digne’. Com que volien un barri digne? És que abans no ho era? Qui sobra al Raval? Els algerians o els marroquins que avui caminen pels seus carrers són, per a alguns, una nosa, però per a mi representen justament una esperança de renovació, igual que ho van ser els nostres pares en el seu dia. Aquesta classe mitjana temorosa que viu amb pavor de perdre les seves quatre coses és incapaç d'entendre que l'energia d'una ciutat no és controlable. I aquesta energia, per sort, sempre l'aporta la gent de fora.