Tot i que uns dies després va treure importància a la frase, pronunciada en el fragor d'un míting d'inici de campanya, la candidata a la presidència del Govern del Front Ampli, Ada Colau, fa un flac favor als seus votants amb una trivialització semblant del sistema fiscal.

Els destinataris de l'amenaça d'“fregir a impostos” eren, segons va precisar després, la marquesa de Casa Fuerte --Cayetana Álvarez de Toledo-- i els seus “amics pijos”.

Sorprèn un advertiment que inclou gent que l'acompanya al seu partit polític, a les llistes electorals i als mítings.

Pijos molt propers

Ernest Urtasun, ministre de Cultura, entra de ple en aquesta categoria contra la qual Colau destil·la quelcom semblant a l'odi. Diplomat i economista de carrera, ha estat eurodiputat nou anys, la qual cosa suposa una retribució de 200.000 euros per exercici.

Des que va tornar a Espanya per ser ministre, la seva esposa és directora general de la Generalitat. No és d'estranyar que, amb tot el dret del món, porti el seu fill a una escola d'elit, la mateixa a la qual ell va assistir de petit. Sense entrar en més detalls, està clar que el seu perfil encaixa amb el que comunament s'entén per pijo, dit sigui sense ànim d'ofendre.

Quan apareix darrere de Colau als actes de campanya mentre ella posa a escalfar la fregidora es produeix una escena inquietant per massa teatral.

Aquesta incoherència no és el més important, de totes maneres, sinó l'ús frívol d'alguna cosa tan seriosa com el sistema tributari. La raó de ser dels impostos no està en el seu ús com a càstig de ningú, sinó en la certesa que l'Administració pugui complir les seves funcions i en la seva capacitat redistributiva.

Irene Montero, la candidata de Podemos a la presidència del Govern, en la presentació del seu programa electoral Europa Press

Això de la freidoria fiscal, a la qual també s'apunta Podemos, és molt antiestat i antipolítica. Perquè, a més, el que fan amb aquestes promeses sobre la tributació dels “ultrarics” és un intent pueril de convèncer els seus electors d'uns objectius erronis. D'enganyar-los.

Imposar un nou impost del 2% a qui tingui un patrimoni superior al milió d'euros no té sentit, fins i tot als territoris on funciona la separació de béns. Com considerar una gran herència el que superi el milió.

Pablo Bustinduy es va reunir el febrer passat amb Gabriel Zucman per conèixer les seves iniciatives tributàries, i ha importat la taxa que porta el nom de l'economista francès. Però no només la del 3% per a patrimonis superiors a 50 milions, sinó que es posa el vestit de Guillem Tell per clavar-li un 2% addicional a un matrimoni amb pis a l'Eixample i segona residència a la Costa Brava, per exemple.

Llavors governador del Banc d'Espanya, Pablo Hernández de Cos, lliura una distinció a l'economista francès Gabriel Zucman en un acte de 2019 Marta Fernández Europa Press

Això de les herències és una altra disbarat. Com pot quedar-se Hisenda amb tot el que superi un valor --¿de mercat, de referència, en llibres, cadastral?-- de 10 milions? Sembla descabellat fomentar tan ingènuament que les fortunes del país traslladin els seus patrimonis a Portugal o a França, sense necessitat ni tan sols d'anar a paradisos fiscals. És just el contrari de l'objectiu de l'Observatori Europeu de la Fiscalitat per al qual treballa Zucman, que no és altre que lluitar contra l'evasió fiscal.

La recaptació extraordinària que defensa el Front Ampli té com a destí finançar una política d'habitatge més justa. Cal preguntar-se per què fer tant de soroll i llençar amenaces en lloc de planificar una política concreta sobre dades concretes.

Fedea ha descobert que a Espanya hi ha sòl vacant suficient per construir 6,7 milions d'habitatges; nou vegades més de la necessitat objectiva que ha assenyalat el Banc d'Espanya. Es tracta dels terrenys que en l'anterior boom immobiliari estaven preparats per edificar quan es va produir l'esclat de la bombolla el 2008.

Els propietaris es van desprendre del que s'havia convertit en actius tòxics, que van anar a parar a fons d'inversió –voltors o no-- i a la Sareb. Encara són a les seves mans, però tant l'empresa pública com els privats esperen que el preu de l'habitatge compensi la seva aposta de fa 14 o 16 anys.

Sòl edificable

El Ministeri de l'Habitatge té les dades i el Govern els instruments per arbitrar una legislació que permeti arribar a un pacte de conformitat amb els tenidors a canvi d'un guany adequat. En aquests moments, el valor dels pisos està gairebé al mateix nivell que el 2008: és a dir, que no hauria de ser tan difícil pressionar la Sareb perquè obrís la mà sense necessitat d'amenaces tributàries ni brindis al sol.

Fer política, sobretot per a organitzacions amb experiència de govern, és precisament això: realisme i col·laboració públic-privada. No imposar el 30% dels habitatges d'una promoció a ús social, la qual cosa l'experiència ja ha demostrat que porta al fracàs. Cal permetre la transacció, que tothom guanyi; també qui necessita un habitatge per viure-hi, perquè d'altra manera mai deixaran de ser vulnerables.