El passat dimecres 11 es va convocar una vaga general. Estava recolzada per aquells sindicats que en els darrers dos lustres emmudien davant la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors per l'increment del cost de la vida. Els mateixos que guardaven silenci davant les pujades anuals en les nòmines o pensions per l'IPC o els Convenis, però que el que representava en realitat eren uns guanys recaptatoris de l'IRPF en no deflactar-se aquest impost.
Són els mateixos sindicats que reben quantioses subvencions directes, “a dit”, sense presentar-se a una concurrència de convocatòries d'ajudes públiques o se'ls cedeixen solars municipals per construir habitatge social a més de tantes altres ajudes públiques i de prebendes amb un qüestionable retorn social.
En els vuit anys de gestió del govern actual han estat cecs davant les dificultats creixents o la impossibilitat d'arribar a final de mes o d'omplir la nevera de massa treballadors. Sindicats muts en les exigències a qui ens governava, mancs en els seus plantejaments davant ells, sords davant aquesta sorollosa injustícia i cecs de negació de la realitat.
La descripció de la realitat era i és crua i òbvia i òbvis els destinataris de les queixes i demandes perquè són els mateixos qui ens governen o els presten suport en el d'Espanya, en el de Catalunya i en el de Barcelona.
Això sí, de forma inèdita, la vaga es va convocar no contra el Govern, pels seus actes o inacció davant l'agreujament de l'accés a l'habitatge i la seva carestia, també de la de la vida, sinó contra l'oposició.
La vaga és un dret constitucional de defensa absoluta i la funció social dels sindicats hauria de ser una altra que no la de ser corretges de transmissió política o de governs. Ni la finalitat electoral de partit de la convocatòria vaguista de dimecres passat. Tampoc fer-la servir per vulnerar el dret a treballar, la llibertat de comprar o vendre en el comerç, la restricció de la pròpia mobilitat o la no garantia, quan no l'impediment, del funcionament ple dels serveis públics essencials.
Una jornada de vaga en llibertat és aquella en què el treballador que ho desitgi s'acull al seu dret de no treballar i també el de fer-ho aquell que ho vulgui. Tanmateix, la realitat va ser una altra. Piquets informatius convertits en coactius en el seu procedir o en el nombre dels seus integrants. Serveis mínims i molts d'aquests sota mínims pel seu incompliment o, com en el transport públic, perquè no es podien prestar pels talls de carrers, vies o carreteres.
Ciutadans convertits en ostatges i que, malgrat la seva essencialitat i per llei, no veuen garantit el seu dret a l'atenció sanitària, educativa o altres excepte excepcions. Comerciants sense llibertat i amb por d'obrir les seves botigues i consumidors privats de poder comprar. Un comerç sense un dret a què els seus negocis no siguin saquejats o incendiats juntament amb el mobiliari urbà després de les manifestacions al carrer. Per cert, una altra vegada és qüestionable la resposta preventiva i la no proporcionada policial davant una amenaça certa.
On són els drets i les llibertats de la ciutadania? El desbordat cost de la vida o la pràctica impossibilitat o carestia a un habitatge en propietat o de lloguer no s'afronta amb una vaga general que només perjudica qui no té la culpa de res.
Afavoreix en protagonisme a qui la convoca sense solucionar cap problema. Els sindicats apel·laven a la força del carrer i silenciaven les pors de la gent en la jornada per no anar a la botiga, a un centre assistencial o a treballar.
Pel moment de la convocatòria, hores abans de l'inici de la campanya electoral, la força democràtica és a les urnes el 29 de novembre a les eleccions generals. Escrit d'una altra manera, si es “boten” uns del govern o se'n voten altres en la seva alternativa.
Aquí ha de ser la resposta ciutadana davant les solucions que els partits ofereixin per resoldre la carestia de la vida, l'accés a l'habitatge, la fiscalitat de l'IRPF en les nòmines dels treballadors, la seguretat als barris o l'exigència d'una immigració ordenada, legal i que respecti el país i la societat que l'acull. De drets i de llei per a tothom sense llibertats escapçades per a ningú.
