Calma i tremolors, tot al mateix temps. Les eleccions generals del pròxim 29 de novembre funcionen als despatxos socialistes no només com una revàlida de la governabilitat espanyola, sinó com un test d'estrès per al futur polític de Jaume Collboni a Barcelona. Perquè, encara que l'alcalde camini formalment sobre l'atril de la gestió municipal, sap perfectament que la seva sort per a maig de 2027 s'està escrivint --i sobretot mesurant-- en clau catalana en aquest carrusel electoral.

La por, o més aviat l'advertència seriosa que recorre les costures del PSC barceloní, té un nom i un diagnòstic clar: una pujada enèrgica d'Esquerra Republicana (ERC) a les generals pot dotar els republicans d'una gran inèrcia de cara a les municipals.

Si ERC consolida o amplia la seva tracció electoral a Barcelona el 29N, el partit republicà es convertirà de facto en l'aspirant més fort per disputar l'alcaldia a la primavera. És possible, és real?

L'independentisme d'ordre, orfe de lideratges indiscutibles que aglutinin amb frescor el vot metropolità i moderat, observa en un sòl republicà fort el mall perfecte per assaltar el consistori. Sens dubte molt davant de Junts, un partit totalment desorientat que podria tocar fons a les eleccions del 29 de novembre.

I és aquí on el mapa polític que dibuixen les enquestes per a maig de 2027 anticipa un escenari d'autèntica geometria variable, un sudoku irrespirable per a qualsevol governant.

Tot apunta que la fragmentació del ple municipal serà enorme. L'atomització de regidors deixarà un tauler on repetir majories folgades serà una quimera del passat.

En aquest context, les matemàtiques electorals llancen una realitat inqüestionable per a Collboni: la possibilitat real de guanyar les eleccions, sí, però fent-ho amb una collita exigua de només deu o onze regidors. No era aquesta l'expectativa, però les circumstàncies són les que són. I Collboni, primer, està en la tessitura de guanyar les eleccions, una cosa que no va succeir el 2023, quan la primera força va ser Junts, amb Xavier Trias al capdavant.

Collboni té a l'abast la victòria, sí, però per la mínima. I això el condemnaria, una altra vegada, a liderar un executiu municipal feble. Es dirà que això és el que ha tingut en aquest mandat i que ho ha superat de manera còmoda. Sí, però per projectar una ciutat cal una força més gran, que porti l'alcalde a prendre decisions amb tota la legitimitat del món, sense necessitat de pensar en com no irritar una força política determinada, amb l'aspiració d'obtenir una part de la seva bossa electoral.

Governar amb deu o onze actes en un Ajuntament de 43 regidors és sinònim de caminar per la corda fluixa diària.

Collboni sap que el mandat, en aquesta conjuntura, es converteix en una agonia pressupostària constant. Ja ho avisa la crua realitat del mandat actual: aprovar comptes anuals sense una majoria estable és una missió gairebé impossible que aboca a la pròrroga o a la sempre traumàtica qüestió de confiança. De cara a 2027, l'Ajuntament acabarà prorrogant uns pressupostos que, això sí, van ser els més expansius de la història municipal.

En aquesta tessitura, el que passi el 29N pot marcar els passos que seguir per part de l'alcalde de Barcelona. I aquí és on la paradoxa política arriba al seu clímax: si ERC emergeix fort a les generals i es consolida com a alternativa al maig, Collboni s'enfrontarà al dilema d'haver de pactar precisament amb aquest rival amb qui batalla a les urnes, o bé articular fràgils constel·lacions a diverses bandes amb equilibris impossibles entre els comuns i retalls de l'oposició.

Les generals del 29 de novembre són, per tant, l'assaig general d'una obra que s'estrenarà a Barcelona d'aquí a uns mesos.

Collboni vigila de reüll les urnes sabent que un entrebanc o un auge sobiranista dels d'Esquerra li pot complicar l'alcaldia. I, si aconsegueix retenir-la, ho farà confinat a la trinxera dels deu o onze regidors, condemnat a pactar el pa i la sal pressupostària amb aquells mateixos que aspiren a desallotjar-lo.

La política municipal ha deixat de ser un passeig per convertir-se en l'art de sobreviure al mil·límetre. Però, de fet, succeeix a totes les instàncies polítiques. És una nova època.

Ara bé, de la mateixa manera que el 29N pot donar ales a Esquerra, que tindrà com a candidata a Elisenda Alamany, també Collboni podria alçar-se després d'una gran victòria a Catalunya del PSC a les eleccions generals. Queden uns mesos per saber-ho.