A Manresa, el passat mes de setembre, Carles Vilajosana, 45 anys, jardiner, pare de dos nens, és salvatgement assassinat a ganivetades per una banda de menors marroquins.

El 28 d’octubre, en la catàstrofe ferroviària d’Urda, Toledo, mor el maquinista de Renfe Antonio Acedo Meneses, 36 anys, esperava un fill. Fotògraf de Manresa quan treballava a Rodalies.

Les ciutadanes manresanes Aida i Maria expliquen al diari Regió 7 que l’any passat van passar 13 hores tancades en un AVE avariat a prop de Toledo. Amb un tren aturat davant i diversos darrere.

El poeta manresà Josep Ballesteros acaba de publicar el seu poemari Cos, cosmos (Ed. L’Albí). “La bellesa és la immortalitat possible”, consola.

“Poesia per al pobre, poesia necessària/ com el pa de cada dia/, com l’aire que exigim tretze vegades per minut...” Escriu Gabriel Celaya (1911-1991).

En tot jardiner hi ha un poeta i Carles Vilajosana ho va ser. Vinculat a activitats socials i culturals com el Correfoc i la Patum de Berga, molta gent l’estima i el recorda.

“Obre les teves portes i mira a la llunyania. /En el teu jardí florit recull els perfumats/ records de les flors, avui marcides, de fa/ cent anys”, diu el Nobel Rabindranath Tagore (1861-1941) al seu poemari El jardiner.

El maquinista Antonio Acedo Meneses també és un poeta que practica la foto-escriptura. Dos dels seus títols: La vida del maquinista i Paisatges des del tren. Es pot veure, a la seva web i a les seves fotografies de l’estació de tren i la Seu de Manresa.

“La bellesa és passatgera, passatgera en un tren”, deixa escrit. Graduat en Art, Història i Geografia, sembla pressentir que la seva inquietud artística i cultural “quedarà en les meves posteriors obres costumistes. Continuo treballant l’encant d’allò caduc”.

“Hi ha alguna cosa més trista al món/que un tren immòbil sota la pluja?”, es pregunta el Nobel Pablo Neruda (1904-1973) als seus Cents sonets d’amor. Sí, sens dubte. Les restes destrossades de trens d’alta velocitat en aquestes nits de Castella.

Sobre els ferrocarrils, José Martínez Ruiz, Azorín, (1873-1967) a la seva obra Camps de Castella prefereix una velocitat “silenciosa i imperceptible”. Mentrestant, els seus autors contemporanis critiquen el tren com a símbol de les presses i la industrialització vertiginosa.

Però per a Azorín és una “il·lusió que serveix per emmarcar la lentitud i la immobilitat de l’ànima espanyola”. Defineix el tren com “un moviment que s’esvaeix”. I convida a la meditació.

Ara cal meditar sobre què ha passat i estudiar-ne les causes. Però recordant que, el baró Bulwer-Lytton (1803-1873) adverteix: “El destí es riu de les probabilitats”.

També es riu dels càlculs racionals i les estadístiques. Perquè la mort és una tràgica ruleta que els morts no recorden i els vius sí. Tant a Castella com a Manresa.

“Perquè vivim a cops, perquè amb prou feines ens deixen/dir que som qui som, /la poesia no pot ser sense pecat un adorn./ Estem tocant fons”.

Estem tocant fons.