Barcelona s'enfronta a una doble pulsió que, si no es gestiona bé, pot desvirtuar de manera important la identitat de la ciutat. D'una banda, la percepció de molts ciutadans i col·lectius d'una certa pèrdua de control o sentit de pertinença. “Ens han arrabassat la ciutat” proclamen alguns davant la massificació turística en certs punts de la ciutat i igualment davant l'arribada de milers d'expats, empreses i emprenedors que han triat Barcelona com a ciutat on establir-se per desenvolupar els seus projectes professionals.

D'altra banda, la nova narrativa sobre l'anomenat “dret a quedar-se a la ciutat”. Això és, la reclamació que joves i treballadors puguin construir un futur digne a la ciutat sobretot davant l'augment desorbitat i inassumible del preu de l'habitatge que expulsa els seus residents cap a altres municipis de l'àrea metropolitana.

Paradoxalment, aquestes dues pulsions són el resultat de l'èxit del model Barcelona. Una ciutat oberta, atractiva i connectada, amb una cultura emprenedora, barris amb vida social i comerç local, un espai públic i equipaments de qualitat i una vida i activitat cultural pròpia.

Com gestionar, doncs, les tensions i contradiccions d'una ciutat global tan atractiva amb el manteniment d'una identitat única i singular i el dret a quedar-se a la ciutat? La tasca no és gens fàcil i convé fugir dels que proposen solucions ràpides i simples. La realitat és altament complexa i ens interpel·la a reflexionar sobre quina hauria de ser l'economia d'una ciutat oberta i acollidora que defensa alhora el dret a quedar-se a la ciutat.

El dret a quedar-se a la ciutat no és un problema exclusiu de la ciutat de Barcelona. És una patologia compartida per la majoria dels municipis metropolitans davant l'escassetat d'habitatge assequible i eficient com a fonament del dret a la ciutat.

Pateixem unes mancances estructurals que exigeixen fer un pas valent i decidit endavant en la planificació econòmica i territorial i d'una governança coordinada entre els 36 municipis de l'AMB, i més enllà. A la pràctica això significa afrontar de manera conjunta els dèficits que tenim en àmbits com l'habitatge, el transport, les infraestructures, els equipaments o la logística.

Si haguéssim de jerarquitzar les prioritats, sens dubte l'habitatge emergeix com la gran infraestructura econòmica i social metropolitana. Aquest hauria de ser el nucli o els fonaments del model de l'economia del dret a la ciutat. L'objectiu no és només ampliar un parc d'habitatge deficitari, sinó també rescatar-lo del sistema financer especulatiu amb rigor, decisió i certesa. Fa pocs dies vam celebrar la Jornada Capital Letters al Col·legi d’Economistes de Catalunya en què experts i empreses van mostrar que més enllà de desplegar un llistat d'iniciatives més o menys possibles i eficients sobre com atacar la crisi habitacional, hi ha una màxima que hauríem de recuperar: la seguretat jurídica contribueix a construir habitatge.

Des de 2018 s'han aprovat 47 normes estatals i 24 catalanes sobre habitatge. Tot i això, la crisi de l'habitatge no ha fet més que accentuar-se. No patim per manca de normes, sinó per un excés d'aquestes i una alta volatilitat reguladora que genera incertesa, incoherències i una manca d'eficiència evident.

Un dels errors que cometem sistemàticament és concentrar les energies a buscar qui són els culpables, quan hauríem de concentrar-nos a encarrilar les solucions. No hi ha una sola mesura o política que per si mateixa ho solucioni, sinó que només pot venir per l'activació de diverses iniciatives que es complementin i generin un nou cercle virtuós de desenvolupament compartit. Ni el sector públic pot per si sol respondre a la magnitud del problema, ni podem deixar l'habitatge a l'atzar d'un mercat perquè s'autoreguli.

Necessitem lideratge públic, col·laboració públic-privada, mobilitzar capital, regles clares, sòl disponible i una governança i una burocràcia raonable. Existeix tot un catàleg de mesures per desplegar que poden adaptar-se a la realitat de cada territori per començar a alleujar la situació, però requereix coordinació, agilitat i consensos bàsics.

En aquest viatge cap al futur, hem de ser capaços de deixar de banda les temptacions populistes d'alguns que, amb l'excusa d'alçar la bandera de la lluita contra l'especulació immobiliària, criminalitzen des de posicions ideològiques dogmàtiques qualsevol que inverteixi a construir o rehabilitar per vendre o llogar. Un mercat immobiliari sa requereix la participació de tots els actors polítics, econòmics i socials del territori.

Un dels grans debats, i punt de fricció, és la regulació de preus del lloguer. Els defensors de la iniciativa la consideren imprescindible per contenir els preus, mentre els seus crítics sostenen que redueix l'oferta. En realitat, tots tenen part de raó. Un dels estudis més rellevants en la matèria de Fedea (Fundació d'Estudis d'Economia Aplicada), mostrava que entre el primer trimestre de 2024 i el quart de 2025 el lloguer va pujar un 5,7% a Barcelona i Catalunya, davant del 8,5% a Madrid i el 10,8% a tot Espanya.

Les dades destil·laven igualment que els anuncis de lloguer van caure un 22,2% a Barcelona i un 20,5% a Catalunya, mentre que a Madrid van augmentar un 3,9%. És a dir, que despleguem polítiques de suma zero. Aquells llogaters que ja tenen contracte es beneficien d'una renda continguda davant de nous augments, mentre que per aquells ciutadans que busquen un habitatge es redueixen les possibilitats d'accedir-hi.

En definitiva, no hi ha una sola recepta que per si mateixa solucioni la crisi de l'habitatge. Necessitem desplegar una nova intel·ligència col·lectiva en què no calgui triar entre apostar per qui l'habita o per aquells que vulguin venir de fora a viure, estudiar o treballar.

Necessitem mesures per promoure més habitatge assequible i estable i per rehabilitar un parc d'habitatges envellit, amb regles clares i incentius i rendibilitats raonables. Polítiques i iniciatives que durin més que un mandat i un govern determinat en un gran pacte transversal d'escala metropolitana i amb l'horitzó d'una dècada.

El sector públic hauria de garantir la disponibilitat de sòl i part del finançament per construir un parc públic a l'alçada de les grans capitals europees de referència en matèria d'habitatge.

El sector privat, hauria d'aportar capacitat d'inversió i construcció a canvi de seguretat jurídica i rendibilitats raonables. Per la seva banda, la societat civil hauria d'aportar la seva capacitat d'escrutini i la participació per garantir la cohesió i el sentit de pertinença d'una política d'habitatge a l'alçada del repte al qual ens enfrontem.

El resultat de tot això podria ser una política d'habitatge al servei de l'economia del dret a quedar-se a la ciutat. Una gran Barcelona metropolitana oberta, competitiva, sostenible i inclusiva.