Barcelona ha sentit durant dècades la temptació de mirar-se al mirall i veure's inequívocament secularitzada. Un reflex modern, progressista i vagament il·lustrat que assumia, gairebé per defecte, que la vivència religiosa era una mena de residu del passat --o, en el millor dels casos, un assumpte estrictament confidencial per practicar de portes endins, en la intimitat de la llar o en la penombra de les naus gòtiques.

Però la realitat metropolitana sempre acaba desbordant els prejudicis del marc ideològic.

El debat plantejat aquesta setmana per Rethink Barcelona —l'antena de pensament de la Societat Barcelonina d'Estudis Econòmics i Socials de Foment del Treball— situa sobre la taula una qüestió incòmoda per a l'ortodòxia intel·lectual del segle XXI: el fet religiós no només no ha desaparegut, sinó que s'ha convertit en una columna social de primera necessitat per vertebrar la Barcelona real.

La dels tres milions i mig d'habitants. La que s'estén més enllà de la plaça Sant Jaume i abasta un mosaic dens, divers i creixentment plural.

Les declaracions del director general d'Afers Religiosos de la Generalitat, Ramon Bassas, apuntant que la presència de centres de culte redueix la conflictivitat delictiva en els seus voltants, haurien de fer reflexionar més d'un planificador urbà.

No es tracta d'una defensa confessional ni d'un afany pietós. Es tracta de pura sociologia de la convivència. Allà on hi ha un temple —sigui una parròquia de barri, una mesquita, un oratori o un temple evangèlic— hi ha comunitat.

I on hi ha comunitat, hi ha mirada mútua, acollida i control social informal. Tot allò, en definitiva, que evita que un carrer es degradi en terra de ningú.

Pretendre recloure les conviccions espirituals en l'esfera privada és un error conceptual de primer ordre si es pretén construir la metròpoli del futur.

Si la Barcelona metropolitana aspira a gestionar la seva complexitat sense fragmentar-se en guetos o en l'anomia de les perifèries dormitori, necessita canals de mediació.

I la religió, lluny de ser un factor de fricció si s'encamina des de la llibertat i el respecte, és una palanca indispensable per a la cohesió social.

Ho deia bé Jaume Angelats en la jornada de Foment: no es pot deslligar la fe de la dinàmica pública ni de la política amb majúscules.

Quan la meitat dels catalans afirma mantenir algun tipus de creença —com recordava la investigadora Rosa Martínez-Cuadros—, expulsar el diàleg interreligiós del debat civil equival a negar la textura real de la societat.

En un moment de ressorgiment de la demanda de sentit i de recerca espiritual, les ciutats no poden respondre amb el buit burocràtic o amb el recel laïcista.

Aparcar la fe al traster del que és privat només genera desconfiança i replegament identitari. La metròpoli que ve --més diversa en els seus orígens, més complexa en les seves dinàmiques laborals i demogràfiques-- necessita espais compartits on aprendre a conviure no consisteixi a neutralitzar les diferències, sinó a saber articular-les.

Les parròquies van vertebrar els barris obrers de la Barcelona del desenvolupisme als anys cinquanta i seixanta del segle passat, oferint refugi social abans fins i tot que arribessin els equipaments públics.

Avui, els centres de culte de múltiples tradicions continuen fent aquesta feina invisible: acullen el nouvingut, pal·lien la solitud no desitjada i ofereixen xarxes de suport a famílies que no troben resposta a l'administració.

Si el món empresarial de Foment del Treball s'implica en aquesta discussió no és per devoció formal, sinó per pragmatisme institucional: una metròpoli fracturada en les seves conviccions no és econòmicament pròspera ni socialment sostenible.

El repte de la Barcelona metropolitana no és aconseguir que tothom pensi o cregui el mateix. El repte veritable, i urgent, és articular una plaça pública prou àmplia perquè les diferents tradicions espirituals conversin, col·laborin i ajudin a construir la ciutat comuna.

Deixeu que els temples respirin i obrin les seves portes al barri. La metròpoli ho agrairà.